Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Nomenclàtor

Per a altres significats, vegeu «Nomenclàtor (desambiguació)».
Nomenclàtor francés del segle XVII
Nomenclàtor. França segle XVII

Un nomenclàtor és una llista o catàleg ordenat dels noms dels pobles d'un territori, dels socis d'una societat, de la terminologia d'una ciència determinada, etc.[1] Dos exemples clàssics de nomenclàtor serien: la llista de les comarques dels Països Catalans, amb indicació dels municipis que les componen (nomenclàtor de comarques i municipis);[2] i la llista dels topònims viaris d'un municipi (nomenclàtor viari), com és el cas del nomenclàtor viari de la ciutat d'Olot.[3]

A banda del valor del mot en la llengua general (que s'il·lustra en les remissions al peu de l'article), oficialment la legislació espanyola vigent restringeix el terme nomenclàtor a la relació de totes les unitats poblacionals inferiors al municipi (nuclis de població, llogarets, parròquies, caserius, viles, barris, etc.). Aquesta llista detallada conté les entitats de població, nuclis i disseminats de cadascun dels municipis, i permet conèixer en quina forma s'hi assenta la població. A més, conté, per a cadascuna d'aquestes unitats, la població i dades de caràcter geogràfic.

El nom prové del esclau homònim romà.

Origen i història

L'origen i història del nomenclàtor està estretament vinculat a la història dels censos moderns a Espanya. S'entén per censos moderns els que apareixen a partir de la segona meitat del segle xix amb una regularitat acceptable que no es consolida definitivament fins a l'any 1900. J. Arango (1980), en canvi, parla de censos contemporanis. Contemporanis o moderns el que interessa a aquest treball és la història censal que neix amb el Cens de 1857, i el corresponent nomenclàtor, publicats ambdós l'any 1858.

Hi ha diversos factors que expliquen per què no van aparèixer abans.Especialment rellevants són els factors institucionals per explicar l'endarreriment de l'estadística espanyola en la realització d'un primer Cens a imatge i semblança del que feien els països més avançats d'Europa. Durant la primera meitat del segle xix, les competències d'estadística estaven escampades entre diferents nivells de l'Administració i diferents ministeris. Els problemes de pressupost, la falta de personal especialitzat i les successives crisis polítiques van frustrar els diversos intents per agrupar les tasques estadístiques i així millorar el coneixement quantitatiu de la realitat espanyola (Muro et alii, 1996). Finalment, l'any 1856 es constituí la Comisión de Estadística General del Reino, que tingué encomanada, com una de les principals prioritats, la preparació del Cens de la Població i el Nomenclàtor d'Espanya.

El 14 de març de 1857 s'aprova per Reial Decret la formació del Cens, dels treballs preliminars del qual neix el primer nomenclàtor. El 30 de setembre de 1858, un segon decret encarrega la formació d'un nou Cens per l'any 1860 amb dos objectius clars: corregir les deficiències del recompte anterior i aplicar les recomanacions dels Congressos Internacionals d'Estadística segons les quals els recomptes havien de realitzar-se periòdicament en els anys acabats en zero i, a poder ser, en cinc (Muro et alii, 1996). Segons el mateix decret, conjuntament amb el Cens s'havia de publicar el Nomenclàtor. El de 1860 és un Nomenclàtor sense antecedents ni precedents en la història estadística espanyola.[4] Una obra magna que basa tota la seva grandesa en una definició d'entitat extremadament generosa: qualsevol edifici aïllat constitueix entitat. L'any 1873 se'n publica una versió abreujada.[5]

Referències

  1. «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 9 setembre 2022].
  2. «Nomenclàtor oficial de toponímia major. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya». Arxivat de l'original el 2019-11-11. [Consulta: 11 novembre 2019].
  3. Planagumà i Nogué; Puigvert i Gurt ;Santaló i Bramon, Teresa; Xavier; Ester «NOMENCLÀTOR VIARI DE LA CIUTAT D'OLOT». , 2006, p. 99.
  4. Burgueño, Jesús. Nomenclátor de las poblaciones de España, edició de la informació referida a les terres de parla catalana. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, 2014. ISBN 978-84-9965-215-3. 
  5. Esteve, Albert «El Nomenclàtor: Història d'una Font». , 11-11-1029, p. 28.

Bibliografia

  • Arango, J. (1980), "Origen e Historia de los censos en España", Revista del Centre d'Estudis Urbanístics Municipals i Territorials. Edició Catalunya, 23, pàg. 17-20.
  • Muro, J. L.; Nadal, F., i Urteaga, L. (1996), Geografía estadística y catastro en España, 1856-1870, Barcelona, Ediciones El Serbal.

Vegeu també

Kembali kehalaman sebelumnya


Index: pl ar de en es fr it arz nl ja pt ceb sv uk vi war zh ru af ast az bg zh-min-nan bn be ca cs cy da et el eo eu fa gl ko hi hr id he ka la lv lt hu mk ms min no nn ce uz kk ro simple sk sl sr sh fi ta tt th tg azb tr ur zh-yue hy my ace als am an hyw ban bjn map-bms ba be-tarask bcl bpy bar bs br cv nv eml hif fo fy ga gd gu hak ha hsb io ig ilo ia ie os is jv kn ht ku ckb ky mrj lb lij li lmo mai mg ml zh-classical mr xmf mzn cdo mn nap new ne frr oc mhr or as pa pnb ps pms nds crh qu sa sah sco sq scn si sd szl su sw tl shn te bug vec vo wa wuu yi yo diq bat-smg zu lad kbd ang smn ab roa-rup frp arc gn av ay bh bi bo bxr cbk-zam co za dag ary se pdc dv dsb myv ext fur gv gag inh ki glk gan guw xal haw rw kbp pam csb kw km kv koi kg gom ks gcr lo lbe ltg lez nia ln jbo lg mt mi tw mwl mdf mnw nqo fj nah na nds-nl nrm nov om pi pag pap pfl pcd krc kaa ksh rm rue sm sat sc trv stq nso sn cu so srn kab roa-tara tet tpi to chr tum tk tyv udm ug vep fiu-vro vls wo xh zea ty ak bm ch ny ee ff got iu ik kl mad cr pih ami pwn pnt dz rmy rn sg st tn ss ti din chy ts kcg ve 
Prefix: a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9