|
Catedral de Barcelona
La catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és una basílica gòtica seu de l'arquebisbat de Barcelona, declarada bé cultural d'interès nacional.[1] Es va construir durant els segles xiii al xv, al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana i el cimbori, d'estil neogòtic, són moderns (segles xix-xx). La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle vii.[2] La dedicació a Santa Eulàlia de Barcelona (copatrona de la ciutat), una jove màrtir durant l'Imperi Romà, es coneix des del 877,[3] quan el bisbe Frodoí va trobar-ne les restes prop de Santa Maria de les Arenes i les va traslladar solemnement a la catedral.[4] HistòriaBasílica paleocristianaEntrant pel soterrani del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes del baptisteri de la basílica paleocristiana (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal.[2] El baptisteri fou excavat per l'arqueòleg Frederic-Pau Verrié el 1965.[5] La basílica paleocristiana està documentada des del segle iv, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjan segle iv.[6] De fet, el document existent més antic és de l'any 343 i correspon al Concili de Sàrdica, al qual consta l'assistència del bisbe de Barcelona, Pretextat.[7] A part, a partir del 599, al segon concili Tarraconensis de Barcelona, el cronista Joan de Bíclar va escriure les actes del concili, en què consta que la catedral paleocristiana està sota l'advocació de la Sanctae Crucis.[2] Les restes trobades de l'aula, que són bàsicament el paviment i l'arrencada de les columnes, van fer pensar que corresponien a la primitiva catedral, de tres naus (la planta típica de les basíliques romanes) disposades transversalment a l'actual,[6] amb la capçalera al nord-est i els peus situats sota les capelles del costat de l'Evangeli (nord) de la catedral actual,[2] però actualment se sap que aquesta aula basilical en realitat era una sala de recepció del palau episcopal, mentre que la catedral devia estar a sota de la catedral actual, i si no se n'han trobat restes, és perquè aquesta zona no ha estat excavada.[8] Aquesta catedral va ser remodelada completament abans del segle ix[2] i fou destruïda el 985 per la ràtzia d'Al-Mansur.[6]  Catedral romànicaLa catedral romànica, consagrada el 18 de novembre de 1058[9] per l'arquebisbe de Narbona, fou construïda per impuls del bisbe Guislabert i tenia la mateixa orientació de l'actual, tot i que era molt més petita. De tres naus amb tres absis i sense creuer, tenia el campanar prop d'on ara hi ha el claustre,[2] i el presbiteri i la cripta al mateix lloc. Tenia un atri, que ocupava la meitat de l'espai actual del rerecor i les naus arribaven només fins a l'actual cor.[10] Se n'ha localitzat part del basament de la porta principal, que també es pot veure entrant pel Museu d'Història de la Ciutat, així com algunes pedres aprofitades en la construcció dels fonaments de la catedral gòtica. Part de la porta principal o d'una porta lateral podria haver estat reaprofitada en la porta del claustre.[10] D'aquesta mateixa època són els dos grans capitells corintis que sostenen l'ara de l'altar major.[11] Catedral gòticaLes obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement[10] les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral. Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...),[a] que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.[10] A la primera etapa es construí l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar el 1338, essent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del qual es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.[11] La segona etapa fou el perllongament de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb què es va tancar el 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408.[b] Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442). Darrerament s'ha pogut documentar l'existència d'un nou mestre major de les obres, anterior a l'activitat de Roca, anomenat Jaume Saragossa.[12] Façana neogòticaLa iniciativa d'acabar la Catedral va partir del mecenatge de l'empresari Manuel Girona i Agrafel, que el 1880 va realitzar dos projectes (tot i haver cursat estudis d'Arquitectura a Madrid, no acabà la carrera) inspirats en les traces del mestre Carles Galtés de Ruan (1408).[13][14] Foren signats per Josep Oriol Mestres, arquitecte titular de la Catedral des de l'any 1855[15] i amb qui havia coincidit a Madrid.[14] Entre el 9 i el 12 de març de 1882, el capítol va organitzar una exposició de projectes a la Sala capitular,[16][17] on més dels de Girona, se'n van presentar dos del mateix Mestres (1860 i 1864), més un tercer en col·laboració amb August Font (1882), i un altre de Joan Martorell (1882), que rebé els elogis de la premsa i del públic en general.[18][16][19] Martorell va dissenyar dues torres laterals de 53 m d'alçada per a contrarrestar l'acusada horitzontalitat de la façana (40 m), i va emfatitzar la verticalitat del conjunt amb una altíssima agulla terminal de 97 m.[20] També va suprimir la rosassa, atès que el cimbori podia il·luminar prou bé les naus, i el substituí amb un parament enriquit d'estàtues de sants, escollits entre els nascuts a la ciutat i els seus patrons.[18] El 30 de març del 1887, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran hi va emetre un dictamen en què es decantava pel projecte de Girona i va donar via lliure a l'inici de les obres de la façana, deixant la qüestio del cimbori per a més endavant. Aquestes foren dirigides per Mestres i el seu ajudant Font i van començar el 4 de juliol del 1887 i es van acabar el 12 de febrer del 1890.[21] A la mort del primer el 1895, fou succeït en el càrrec pel segon, que va lliurar a la Reial Acadèmia de Sant Ferran un nou projecte per a modificar la façana i començar a treballar en el cimbori. Hi va afegir dues torres als costats i va dotar la façana d'elements decoratius que l'acabarien acostant al disseny de Martorell.[22] Font rebé el permís el 27 de gener del 1896, i les obres començaren un mes mig i més tard. Es van quedar acabades el 12 de febrer del 1898.[21]
CimboriDesprés de la mort de Manuel Girona el 31 d'octubre del 1905, els seus fills Manuel i Anna van visitar el capítol catedralici i el bisbe per a fer-se càrrec de la construcció del cimbori. Inicialment, tenien la intenció de costejar-la amb l'ajuda d'institucions públiques i de particulars, però finalment hagueren de fer-ho amb els seus propis recursos. Les obres començaren el juliol del 1906, i s'acabaren l'agost del 1912, projectades i dirigides pel mateix Font.[23] Per tal de construir-lo, s'hagué desmuntar l'obra feta a l'època del bisbe Sapera (1420), numerant els carreus.[23] Un cop examinats els fonaments i amidades les seccions dels pilars que l'havien de suportar, es va calcular el pes de l'obra que es volia construir i es determinà que la resistència era més que suficient.[17] Aleshores, es va decidir assentar-lo sobre tres arcs apuntats nous, iguals als transversals de la nau, per tal de descarregar-hi els torals de mig punt i tenir uns punts de recolzament més forts, i d'aquesta manera quedaria més elevat i segur.[23]
RestauracióEntre 1968 i 1972, l'arquitecte de la catedral Joan Bassegoda i Nonell va dirigir les obres de neteja dels interiors, ennegrits des de feia segles pel fum de les espelmes.[24] L'any 2005 van començar les obres de restauració de la façana principal, juntament amb les dues torres laterals i el cimbori, a càrrec dels arquitectes Josep Fuses i Comalada i Mercè Zazurca i Codolà. El pressupost inicial era de més de 4 millions d'euros, tot i que va augmentar a 7 milions. Es van desmuntar una tercera part de la façana i es van substituir els blocs deteriorats, així com els ancoratges de ferro oxidats per les filtracions d'aigua per uns altres d'acer inoxidable o titani. Ja que les pedreres de Montjuïc foren clausurades fa temps, es van fer servir blocs de pedra de Montjuïc que l'Ajuntament de Barcelona tenia als seus dipòsits, i si amb aquesta no n'hi hagués prou, se n'importaria una de similar d'unes pedreres d'Escòcia.[25] L'any 2010 es va retirar l'estàtua de bronze de Santa Helena del pinacle del cimbori per a restaurar-la, i es va tornar a col·locar al seu lloc durant les festes de la Mercè de l'any 2011.
Edifici   L'edifici està format pel temple i el claustre, perfectament units pel mateix estil gòtic. Les mides de la catedral són a l'exterior de 93 metres de longitud per 40 d'ample i 28 d'altura en la nau central; el jardí del claustre fa 25 metres per costat més per sis d'amplària de cada galeria de les quatre que l'envolten. Els campanars fan 53 metres d'alçada; el cimbori, 80 a l'exterior i 41 a l'interior, del terra a la clau de volta. A l'interior, les naus fan 79 m de longitud i 25 d'amplada, als quals s'han de sumar sis metres per cada banda per la profunditat de les capelles laterals. Aquestes fan 9 m d'alt i 6 d'ample en l'entrada. La nau central fa 26 m d'alçada i 13 d'amplada; les laterals, 21 d'alt i 6 d'ample (tant com les capelles). Els pilars, des del terra fins a les impostes, fan 15,5 m d'alt.[26] Estructura del templeLa catedral és formada per tres naus de la mateixa altura, que des del fals creuer les naus circulars s'uneixen en girola, passant per darrere del presbiteri i formant un arc semicircular, on s'allotgen nou capelles; per sobre d'aquestes capelles hi ha grans vitralls i un fals trifori des d'on es poden veure les claus de volta a una distància d'uns tres metres. Una característica singular és que el cimbori no es troba, com és habitual, al transsepte, sinó al peu de la nau central, coronant-ne el primer tram, contigu a la façana principal. És, doncs, el primer element arquitectònic que veu qui entra per la porta principal. Tancada la façana el 1417, les obres del cimbori començaren el 1422, però sis anys més tard quedaren interrompudes: se n'havien fet les trompes i la galeria gòtica octogonal, la barana i l'arrencada dels arcs, a més dels medallons i claus decoratives, obra dels germans Antoni i Joan Claperós. Quan el bisbe Climent Sapera morí el 1430, la construcció quedà aturada: s'hi col·locà una coberta de fusta que perdurà fins que se'n reiniciaren les obres el 1906, quan August Font i Carreras coronà el cimbori.[27] La nau central és el doble d'ample que les laterals i a més de les capelles de la capçalera n'hi ha repartides disset més en el perímetre, a les quals s'ha d'afegir les vint capelles del claustre i la capella de Santa Llúcia amb entrada des de l'exterior. La distribució en tres naus és corrent a les grans esglésies gòtiques, però mentre a les catedrals franceses i les que en segueixen l'estil, la central és més alta que les laterals i comporta grans finestrals als murs, (vegeu per exemple la catedral de Reims), a la de Barcelona es posa èmfasi en la unitat de l'espai, aixecant les tres naus gairebé a la mateixa altura, semblantment al que es fa a altres esglésies del gòtic català: per exemple, a Santa Maria del Mar s'adopta aproximadament la mateixa solució, i en altres casos com a Santa Maria del Pi o a l'església del monestir de Pedralbes es porta la unitat de l'espai fins a l'extrem de fer-hi una sola nau. Contraforts interiorsLes parets de les façanes exteriors no se situen als costats de les naus laterals, sinó que es desplacen enfora deixant els contraforts a l'interior de l'edifici, quan habitualment queden a l'exterior. Això augmenta l'amplada aparent de la catedral, amb la impressió d'afegir una nau més a cada banda, però com que l'espai entre els contraforts no es cobreix amb una volta de creueria sinó amb dues, la impressió és que s'han afegit dues naus a cada costat i que la catedral té set naus en comptes de tres. Això té efectes sobre la il·luminació de l'interior i sobre la disposició de les capelles. Efectes sobre la il·luminacióEn haver eixamplat l'espai, els vitralls queden molt més lluny del centre, i a més l'arribada de la llum queda obstaculitzada pels contraforts i pels arcs que sostenen les voltes entre els contraforts. La part de la catedral en què aquest enfosquiment es dona menys és l'absis, que és l'única part en què els contraforts es deixen a l'exterior i els vitralls se situen a la vora de la nau lateral. Efectes sobre les capellesQuan els contraforts se situen a l'exterior, entre ells se situen les voltes que fan de sostre a les capelles i que tenen una alçada proporcionada a la seva mida, com a l'església de Santa Maria del Mar). A la catedral de Barcelona, en canvi, l'alçada del sostre entre els contraforts és excessiva per formar l'espai recollit que convé a les capelles, pel que les capelles (dues a cada espai entre contraforts) estan cobertes per voltes més baixes que deixen una galeria al damunt. La intenció original devia ser de construir més capelles a sobre de la galeria, i de fet es van arribar a fer-ne quatre sobre la galeria del costat de l'Evangeli tocant a la porta de Sant Iu, que encara es poden veure, però l'oferta de capelles devia ser excessiva perquè no se'n varen construir més.[28] ExteriorFaçana principal i cimboriLa façana té 40 metres d'ample, i consta de la portada flanquejada per dues torres amb acabades en agulla a la manera del cimbori i està ornamentada amb tot tipus d'elements d'estil gòtic de línies verticals i amb gran profusió d'imatges d'àngels i sants. A la façana són visibles vuit vitralls, la majoria modernistes, però també renaixentistes com el famós Noli me tangere dissenyat per Bartolomé Bermejo, a la part esquerra inferior.[29] El cimbori té una altura de 80 m i l'agulla calada es corona amb la colossal imatge de Santa Helena (mare de l'emperador Constantí I el Gran) amb la Veracreu, obra d'Eduard Alentorn fosa en bronze per la casa Barberí d'Olot[30] i que va ser tirotejada durant la Guerra Civil espanyola.[31] A les terminacions de la cresteria hi ha imatges d'àngels alats.
PortesCinc són les portes de la Catedral de Barcelona:  2- Portal de Sant Iu. 3- Porta de la Pietat. 4- Porta de Santa Eulàlia. 5- Porta de Santa Llúcia.
Torres-campanarsDe final del segle xiii són les dues torres-campanars, d'inicis de la construcció gòtica, la situació de la qual correspon als extrems del creuer. Ambdues són vuitavades i de 53 metres d'altura. Una de les torres dita de les hores o rellotge, se sustenta sobre l'entrada de Sant Iu.[35] Dalt d'aquesta torre hi havia els rellotges de referència a tota la ciutat, deguts a la iniciativa del Consell Municipal, com el construït per Bernat Desplà el 1401, el de Bernat Vidal de 1464-1466, els de Jaume Ferrer de 1490 i 1494 i sobretot l'anomenat rellotge dels flamencs (en servei entre 1577 i 1864, ara al Museu d'Història de Barcelona) i el construït per rellotger suís Albert Billeter el 1864, encara en funcionament. A l'entrada de la cambra del rellotge una inscripció recorda que va ser feta el 1577 i una altra làpida esmenta els noms dels consellers d'aquell any. Així mateix, es troben en aquesta torre la campana Eulàlia, que és la més grossa, de set tones de pes, i és la que toca les hores, i la que duu el nom d'Honorata i dona els quarts. L'estructura superior és de ferro magníficament ornamentada i va ser construïda a la fi del segle xix seguint l'estil modernista. L'antiga versió de l'Honorata havia sigut destruïda per les autoritats borbòniques el 1714, juntament amb la Piràmide del Born, dins d'un procés de destrucció de símbols nacionals. La campana havia servit de toc a sometent per mobilitzar la població durant els catorze mesos setge previ. Va ser destruïda i amb el metall fos es van construir canons per a la Ciutadella.[36] L'altra torre és l'encarregada de les hores eclesiàstiques. En aquesta hi ha onze campanes, totes amb noms femenins.[37] Les campanes [37]El campanar del claustre alberga un total d'onze campanes d'orígens i èpoques diferents. Després de la Guerra Civil espanyola, el campanar va quedar únicament amb cinc campanes dues de les quals avui encara es fan servir: són la més antiga, «l'Angèlica», petita i de principi del segle xviii i «la Tomasa», aquesta última és una de les campanes més conegudes a la Ciutat i a Catalunya; es tracta d'una peça molt grossa i amb un so molt bonic però que és completament invisible des del carrer. La Tomasa a part de ser molt grossa també és molt gruixuda, això fa que la nota sigui més aguda que d'altres de menor mida. Un cop passada la guerra es fongueren quatre campanes noves per enriquir el conjunt. Als anys setanta del segle xx l'empresa Guixà va traslladar les campanes a l'interior de la torre i va incorporar-hi quatre campanes més. Les notes de la majoria de les campanes existents oferien la possibilitat de crear un conjunt en l'escala diatònica de Si Bemoll Major. Tres de les campanes antigues varen ser descartades i des de llavors romanen abandonades en una cambra al mig de la torre. El noc conjunt va deixar en projecte de creació de la campana major afinada en Sib, la nota tònica del conjunt, l'any 1998 es fongué la nova campana de nom «Montserrat», un obsequi de l'ajuntament de Barcelona, i del banc Crédito y Caución. Aquesta campana fol la més grossa i darrera que fabricà Guixà. És la sisena campana més grossa de Catalunya i porta la següent inscripció: #SANTA ESGLÉSIA CATEDRAL BARCELONA - 7 SEGLES DE LA PRIMERA PEDRA GÒTICA - 1298 - 1998 - 700 ANYS#. El conjunt és el més nombrós de Catalunya. El campanar del rellotge o de Sant Iu sosté les dues campanes horàries, la de les hores és la campana més grossa de Catalunya. A l'interior del temple hi ha dues esquelles que s'utilitzen per l'eixida de missa, la consagració i altres funcions litúrgiques.
GàrgolesCom la majoria de les catedrals gòtiques, la de Barcelona té cent seixanta gàrgoles, per on s'aboca l'aigua de la pluja de les teulades.[41] Les gàrgoles més antigues són les de l'absis al costat de la porta de Sant Iu, que deuen ser de principi del segle xiv, i representen un home cofat amb una gorra que recorda una barretina, un cavaller armat a cavall, un unicorn i un elefant. La de l'elefant porta a l'esquena una estructura en forma de castell, de l'estil de les que es fan servir a orient per la cacera o la guerra i que els elefants porten sovint a les representacions medievals; la trompa, que veiem d'un color diferent, és fruit d'una reparació posterior. La gàrgola del cavaller, abillat ostensiblement amb casc, cuirassa, escut i esperons, i el cavall amb brida, s'ha relacionat amb la confraria dels freners o dels esteves (per l'advocació de sant Esteve), que agrupava els freners i oficis afins, que feien arreus, armes i cuirasses i ocupaven aquest tros de la ciutat, coneguda com a barri de la Freneria (hi ha un tram de carrer que encara conserva aquest nom) que s'estenia fins a la plaça de Sant Just; en aquesta mateixa zona de la catedral, en una de les osseres situades entre els primers contraforts de l'absis, encara s'hi pot llegir una inscripció del 1740 amb el nom de la confraria. Les altres gàrgoles de l'absis representen animals comuns, com un bou, un xai, un porc i un gos amb collar, i als contraforts inferiors ovelles, gossos i llops. Els acompanyen un lleó, un aguiló i un animal monstruós.[42]
Les gàrgoles del claustre ja són del segle xv, i les quatre de les cantonades representen els símbols dels evangelistes.[42] Segons una tradició popular, les gàrgoles són bruixotes que, quan passava la processó del Corpus Christi, escopien, i van ser castigades a quedar-se petrificades com a figures monstruoses, amb la missió d'escopir l'aigua de les teulades de la catedral. Interior   Altar majorConsagrada l'any 1337 pel bisbe Ferrer Abella (1335-1344), l'ara de tres metres de longitud és de marbre blanc i està sostinguda per dos capitells del primitiu temple visigòtic del segle vi. Al fons i a mitjana altura de les columnes centrals es pot veure la imatge de l'exaltació de la Creu envoltada per sis àngels, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol realitzada l'any 1976[43] Fins al 1970, a l'altar major hi havia un retaule gòtic purament arquitectònic, de fusta daurada amb una estructura de fornícules superposades formant arcs i traceries, sense cap altra decoració escultòrica. Data del final del segle xiv i és un dels rars exemples conservats d'aquest tipus de retaule. El segle xvi es va alçar sobre un sòcol renaixentista. A la fornícula central hi havia una creu de talla de 1746. Va ser substituït per adaptar el presbiteri a la litúrgia postconciliar i traslladat a la propera església de Sant Jaume.[44]  A la part inferior hi ha la càtedra, tallada a mitjan segle xiv en alabastre, el respatller de la qual, de fusta, és de l'any 1967 i a sobre hi ha l'escut del cardenal arquebisbe Ricard Maria Carles i Gordó (1990-2004).[45] VitrallsConsiderades com una de les característiques de l'art gòtic, amb l'obertura de grans finestrals per deixar pas a la llum exterior, després de l'època romànica, que les construccions eren de murs gruixuts i sense obertures o si les havia, poques i molt estretes, amb excepcions com la de la Catedral d'Augsburg de l'any 1100 amb figures precursores de les gòtiques. Els vitralls gòtics de la catedral, tots són amb el mateix esquema de tres carrers, el central amb la imatge del titular i els laterals amb decoracions geomètriques que emmarquen escuts reials, de la ciutat, àngels i coronament trilobulat. Les èpoques dels vitralls es poden dividir en tres parts: La primera, datada els anys 1317- 1334 per l'escut del bisbe Ponç de Gualba que s'aprecia a la vidriera de la Santa Creu i Santa Eulàlia, recull tots els vitralls de la capçalera, sobre les capelles radials. A més d'aquesta, la de Sant Pere, la del papa Sant Silvestre on als laterals hi ha caps de sants bisbes de l'autor dit Mestre de Sant Silvestre fet l'any 1386 i la de Sant Esteve. De la segona etapa, al voltant de l'any 1400, són les dels extrems de l'absis: Sant Andreu amb els escuts del bisbe Armengol de l'any 1398/1408, i la de Sant Antoni Abat, realitzada per Nicolau de Maraya els anys 1405/1407. De la tercera etapa o grup són els realitzats en el segle xv, com ara la vidriera de Sant Miquel arcàngel i la principal, situada a la capella del baptisteri, de l'any 1495 l'autor de la qual va ser Gil de Fontanet amb cartrons dibuixats de Bartolomé Bermejo. Tal com es pot llegir en la franja inferior de la vidriera, es tracta del Noli me tangere.[46] Realitzades el segle xx, són les que es troben als peus del temple: la pagada per la Diputació de Barcelona és la que representa sant Jaume, sant Antoni Abat, sant Alexandre i santa Joaquima de Vedruna; la pagada per l'Ajuntament de Barcelona, amb sant Sever, sant Josep Oriol, sant Medir i sant Vicenç Ferrer; la de la Mare de Déu dels Àngels i sant Bartomeu, sufragada per Bartolomé Barba Hernández, governador civil de Barcelona (1945-1947); la de la Mare de Déu d'El Buste i sant Gregori, amb l'escut de l'arquebisbe-bisbe Gregorio Modrego Casaus (1942-1967), etc. Claus de volta
La restauració de 1970 va permetre descobrir la policromia de les claus de volta que el pas dels segles havia anat enfosquint. En total hi ha 215 claus, les més grosses de les quals són les de la nau principal; fan dos metres de diàmetre i pesen unes cinc tones. Les de la volta central, començant pel presbiteri, són:
Una altra gran clau és la que es troba a la cripta de Santa Eulàlia i que representa la santa amb la Mare de Déu i el Nen Jesús. Prop de la porta de Sant Iu, la seva clau representa sant Pere i està envoltada d'altres quatre de petites de forma trilobulada. La de la porta de la sortida al claustre, al costat oposat, representa sant Joan Evangelista amb el seu símbol de l'àguila; també està envoltada d'altres quatre més petites. Cor   Les obres del cor van començar sota el mandat del bisbe Ramon d'Escales l'any 1390. Els murs del cor van ser fets per Jordi de Déu amb mènsules que representen profetes de l'Antic Testament. Al lateral esquerre el mateix artista va realitzar l'escala d'accés a la trona i, als seus brancals d'entrada, dues petites escultures que representen l'Anunciació. L'any 1394 es va encarregar a Pere Sanglada, escultor ja consagrat, que realitzés el cadirat del cor; per ordre del capítol catedralici va viatjar a Girona, a Elna, a Carcassona i finalment a Bruges, on va comprar la fusta de roure per fer el cadirat. Es va envoltar de bons ajudants com Pere Oller i Antoni Canet i començà la primera fase del cor amb el cadirat, els medallons dels braçals i les misericòrdies, que és on es concentren les més importants escultures. De temes variats, els religiosos són els menys representats i són les escenes de dansa, jocs i música, entre d'altres, les que criden més l'atenció. S'encarrega a Pere Sanglada la realització del púlpit, també de roure, de forma prismàtica, amb un fons arquitectònic de traceries i pinacles on hi ha quinze imatges que representen, entre altres, Jesucrist amb sant Pere i sant Pau i un altre panell de la Mare de Déu amb santa Eulàlia i santa Caterina. A la part inferior del púlpit hi ha arcuacions amb claus de volta que representen les de la catedral. Es va finalitzar l'any 1403, que és quan l'escultor va rebre cent florins com a saldo del compte del púlpit: Pro operando tronam dicte Sedis ubi predicatur et ymagines que existunt eadem..[47] Anys més tard es va continuar el cor amb el cadirat de Macià Bonafè, que va tallar altres 48 cadires i les finalitzà l'any 1459. Amb aquesta obra, va sobrepassar la de Pere Sanglada per a ser el cadirat alt. L'any 1483 l'alemany Michael Lochner va ser encarregat de fer les talles dels dossers de forma d'alts pinacles, que a causa la seva mort el 1490, va haver de continuar el seu ajudant Johan Friederich Kassel fins a l'any 1497. L'any 1517 l'escultor Bartolomé Ordóñez projectà les mampares de fusta de roure per a l'accés al cadirat, amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió, una de les grans obres de l'escultura del Renaixement hispànic. Hi intervingué també Diego de Siloé. Carles V, decideix que la celebració del XIX capítol de l'orde del Toisó d'Or sigui a Barcelona i mana habilitar el cor de la catedral per a la data del 5 de març de 1519. Joan de Borgonya va ser l'encarregat de pintar l'heràldica als 64 plafons dels cadirats, corresponents a:
Al centre del cor, al paviment, hi ha l'entrada de la cripta sepulcral on són sebollits els bisbes de Barcelona i canonges de la Seu. RerecorÉs una obra renaixentista realitzada pel burgalès Bartolomé Ordóñez, del qual se sap que el 1519 treballava en aquesta obra. Va rojectar-la com una columnata dòrica coronada amb balustrada i que entre els intercolumnis consta de quatre escenes en relleu de la vida de santa Eulàlia, dues a cada costat de la porta, i als seus extrems unes fornícules que contenen escultures corpòries. Per a l'execució tingué la col·laboració del mantuà Simone da Bellalana i el florentí Vittorio da Cogono, del seu taller. No va poder completar l'obra a causa de la seva mort prematura ocorreguda el 1520 a Carrara, on s'havia desplaçat per comprar marbre i anar realitzant l'encàrrec. Va ser acabada l'any 1564 pel seu deixeble Pere Villar d'acord amb el projecte del mestre. Pertanyen a la mà d'Ordóñez només els relleus que representen el Judici de santa Eulàlia per Dacià i la Cremació de santa Eulàlia juntament amb les figures exemptes de sant Sever i de santa Eulàlia. L'historiador Justi va precisar que Villar havia treballat en el rerecor de Barcelona, els anys 1562-1563, «els relleus de la flagel·lació i crucifixió, encara que ben fets, però freds, tanmateix, com a obra d'un imitador». També era d'aquesta opinió José Camón Aznar. Estudis posteriors han donat com a obra de Pere Villar solament el relleu de la Crucifixió de santa Eulàlia; l'altre relleu de la Flagel·lació de santa Eulàlia és obra posterior a la mort de Villar, realitzada per l'escultor Claude Perret els anys 1619-1621.[49] Les escultures exemptes de sant Oleguer i de sant Raimon de Penyafort restants, dins les fornícules, amb els noms inscrits a les bases, no són obra de cap dels artistes anteriors sinó d'un mestre anònim de finals del segle xvii atès que sant Oleguer no va rebre la canonització fins al 1675 i l'altre estàtua és de similar estil i escala.[50]
OrgueEncara que hi ha documentació relativa a l'orgue datada el 1259, l'instrument actual comença el seu camí l'any 1538 i va ser acabat el 1540. La factura original de l'orgue va anar a càrrec de Pere Flamench (l'escola orguenera de la Corona d'Aragó rep, en aquests moments, una sèrie d'influències d'orgueners flamencs i francesos que deixaran gran petjada) i del tallista Antoni Carbonell. Va ser instal·lat sota el campanar de la porta de Sant Iu.  Des d'aquest moment l'orgue rep aportacions d'almenys setze mestres orgueners que han aportat una sèrie de modificacions en la factura per adaptar-lo als gustos estètics de cada època i dotar-lo de tota classe d'innovacions estètiques i mecàniques. L'última intervenció fou realitzada per Gabriel Blancafort des de l'any 1984 fins al 1994. La caixa de l'orgue és l'original, d'estil renaixentista, plana, de l'escola catalana com les caixes dels orgues de Santa Maria del Mar (1560), de la catedral de Tarragona (1567), de la de València (1510, desballestada i parcialment reutilitzada), entre d'altres. Consta de dos cossos, el major de 16' peus que en part aprofita la fàbrica del temple i fa les funcions de façana; els seus tubs són els originals excepte els disposats en batalla (horitzontalment), més un cos petit (una caixa pròpiament) de 4' peus situada en el centre de la tribuna de l'orgue a l'esquena de l'organista. És la caixa d'orgue més antiga que es conserva a Catalunya. En l'interior de l'orgue hi ha tubs de totes les èpoques de les distintes intervencions que ha rebut, els quals han estat respectats al màxim en l'intervenció de Gabriel Blancafort entre 1984 i 1994. Tota la part tècnica data d'aquesta intervenció.  L'orgue actual és de nova planta, de quatre teclats de 56 notes i pedaler de 30 notes, de tracció mecànica i amb una distribució de cossos sonors que segueix els preceptes del «werkprinzip», mot del segle xx que defineix la disposició interna dels orgues barrocs alemanys:
Unes grans portes, més aviat uns marcs de portes coberts per sarges (llenços), tancaven la caixa el dijous Sant després del Glòria de la missa i no es tornaven a obrir fins al diumenge de Pasqua en senyal de dol, de manera que al llarg d'eixos dies l'orgue restava mut. Aquests llenços, obra de Pere Serafí «el Grec» de l'any 1560, van ser retirats el 1950 i es conserven al Museu de la Catedral. A més d'acompanyar musicalment els actes litúrgics, l'orgue de la catedral serveix amb freqüència per a grans concerts. Cripta de Santa EulàliaLa cripta és situada sota el presbiteri i és obra de Jaume Fabre de principis del segle xiv.[52]} L'entrada per una ampla escala sota un arc gairebé pla, ornat al centre amb el retrat d'un bisbe, sembla de Ponç de Gualba, sota el mandat del qual es va construir. Als seus costats hi ha grups de petits caps de personatges de l'època. Als murs laterals de l'escala hi ha dos arcs amb escultures de testes humanes, que eren l'entrada de dues capelles tapiades l'any 1779 per unes obres de remodelació per tal d'avançar l'escalinata cap a l'altar major. La volta aplanada està dividida en dotze arcs que van tots a convergir en una gran clau de volta central, que representa la Mare de Déu amb el Nen Jesús que col·loca a santa Eulàlia la diadema del martiri. Va ser acabada l'any 1326, encara que el trasllat de les restes de la santa no es va fer fins al 1339. La presència d'una cripta no és gens habitual en les seus gòtiques, però es creu que a Barcelona s'hi va fer per tal de mantenir l'organització de la catedral romànica, que tenia al mateix lloc la cripta amb el sepulcre de santa Eulàlia.[28] El nou sarcòfag d'alabastre, el va tallar l'escultor de Pisa Lupo di Francesco;[53] i es troba exposat darrere la taula de l'altar, en el centre de la cripta, sostingut per vuit columnes d'estils diferents amb capitells corintis daurats. A la tapa i els seus costats hi ha gravades escenes del martiri de santa Eulàlia; als quatre angles superiors hi ha àngels i al centre la Mare de Déu amb el nen Jesús. A la paret del fons es guarda l'antic sepulcre del segle ix juntament amb la inscripció de l'any 877 que evoca la troballa de les relíquies a Santa Maria del Mar, anomenada santa Maria de les Arenas.[54] La transcripció de les plaques diu així:
Antiga Sala Capitular Coneguda per capella de sant Oleguer i del Santísim Sagrament, així com del sant Crist de Lepant que és una de les imatges amb més devoció de la catedral. La sala capitular va ser construïda per Arnau Bargués l'any 1407 amb una magnífica resolució arquitectònica de planta rectangular coberta amb una gran volta de creueria estrellada. La clau de volta central de la capella representa la Pentecosta i va ser esculpida per Joan Claperós el 1454. Al centre del terra hi ha una làpida sobre la tomba del bisbe Manuel Irurita, presumptament assassinat el 1936.[55] Quan el bisbe de Barcelona sant Oleguer va ser canonitzat el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari hi ha el sepulcre del sant, d'estil barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada el 1406.
Sobre aquesta tomba s'hi troba el sant Crist de Lepant datat del segle xvi, que fins a 1932 s'havia venerat en la capella central de la girola; als peus del crucifix hi ha una imatge d'una Pietat, reproducció d'una escultura de Ramon Amadeu i Grau. Segons la tradició, el Crist de Lepant, era la creu de la galera de Joan d'Àustria, el vaixell almirall que va lluitar en la batalla de Lepant el 1571 i la seva actual forma decantada s'hauria produït quan l'escultura s'apartà per esquivar una canonada otomana.[56][57] En ambdós costats de l'altar hi ha l'entrada al cambril, del primer terç del segle xviii, situat rere el sepulcre del sant. Està ornat amb marbres i jaspis, portes tallades i el sostre cassetonat de fusta amb uns panells amb pintures, que alguns autors atribueixen a Antoni Viladomat i a altres a Manuel Tramulles. Al centre d'aquesta sala es venera el cos incorrupte de sant Oleguer de Barcelona, mort l'any 1137. Capelles interiorsPer la presència del gòtic meridional, els contraforts tenien projecció interior, cosa que permetia la creació de capelles dobles amb gran profunditat entre elles, amb voltes de creueria i coronades amb claus de volta. Per les documentacions se sap que a començament del segle xv ja estaven gairebé totes proveïdes de retaule. Com solia passar a gairebé totes les grans catedrals, al llarg dels anys sofrien alteracions, tant en la substitució per corrents de noves arts del moment, de retaules gòtics per barrocs, com de les advocacions per canvi de benefactors. Capelles del costat de l'Epístola Les capelles del costat de l'Epístola les descrivim ordenades de la porta principal cap a l'altar:
Retaules del costat de l'Epístola
Retaules del costat de l'Epístola
Capelles als peus del temple En moltes grans esglésies de tres o més naus, a cada nau li correspon una portalada a la façana principal. No és aquest el cas de la catedral de Barcelona, ja que com en altres esglésies del gòtic català es preferí aprofitar el costat interior de la façana principal per situar-hi més capelles, una a cada costat de la porta:
Capelles del costat de l'Evangeli Les capelles del costat de l'Evangeli es descriuen ordenades de la porta principal cap a l'altar:
Capelles del costat de l'Evangeli
Retaules del costat de l'Evangeli
Capelles del deambulatori Les descrivim ordenades en sentit horari:
Retaules del deambulatori (des del costat de l'Evangeli)
Retaules del deambulatori
Sagristia i tresor  La sagristia consta de tres sales, al mur d'entrada hi ha elements de cresteria de pedra coronats per una creu. El 1408 es va ampliar amb la saleta del tresor i l'any 1502 amb l'altra sala, on es revesteixen els sacerdots. Entre les peces per al culte que guarda destaca la custòdia processional, realitzada en argent i or amb aplicacions de pedreria, és d'arquitectura gòtica amb algun element renaixentista. Es tracta d'una obra de la darrerria del segle xiv. L'ostensori, amb un viril de pedreria, representa una catedral gòtica. Descansa sobre un tron o cadira donat pel rei Martí l'Humà (1396-1410), segons consta als llibres d'inventari de la sagristia. La cadira, coneguda com a Cadira del Rei Martí, té l'ànima de fusta, recoberta per làmines d'argent daurat[71] d'estil gòtic flamíger, és portàtil i desmuntable. La talla de la fusta és de gran delicadesa: dona l'aparença que és una obra totalment d'orfebreria (sovint es troben publicacions que indiquen erròniament que la cadira és d'argent daurat). Sobre la custòdia hi ha muntada una corona en forma de diadema donada per la reina Violant de Bar o, segons altres, pel mateix Martí l'Humà; duu gravades les inicials S Y R A, de les quals no s'ha trobat fins ara una transcripció convincent.[72] Peces importants són també la creu processional de Francesc Vilardell de l'any 1383, d'argent daurat amb les imatges del Crucifix i de Santa Eulàlia, ornada amb esmalts dels quatre evangelistes als braços de la creu, dues lipsanoteques del segle xi, la creu del rei Martí de l'any 1398 amb el seu Lignum Crucis o l'espasa del rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal. Tombes reials  A la catedral hi ha els cossos d'alguns sobirans i persones reials del comtat de Barcelona i la Corona d'Aragó. Al costat de la sagristia, situats enlaire al costat de la paret i sobre un fons de pintures de l'any 1545 executades pel pintor portuguès Enrique Ferrandis o Fernandes, hi ha els sepulcres dels esposos
Aquesta atribució data només del segle xvi; és probable que també continguin, des de l'enderroc de la gal·lilea de la catedral gòtica, al segle vi, les restes de:
que havien estat soterrats a l'antiga catedral, i de les urnes de fusta on eren soterrades se'n perdé el rastre.[73] Davant d'aquest mur, entre el transsepte i la Capella dels Sants Innocents, el 1998 s'hi van instal·lar dos sepulcres de pedra amb les restes de les persones reials que van ser traslladades el 1852 a la catedral, a una de les capelles del claustre, des de l'enterrament original al convent de Sant Francesc de Barcelona, que havia estat enderrocat el 1837. Els sepulcres tenen sengles escultures de Frederic Marès.[74] S'hi conserven les restes de: - En una urna:
- En l'altra:
ClaustreEn temps del bisbe Frodoí al segle ix va ser quan es va instituir el col·lectiu de canonges, que se suposa associat a l'existència d'un claustre. L'actual claustre gòtic està emplaçat a la mateixa banda que ocupava el primitiu romànic, més petit. Data dels segles xiv i xv i hi van participar grans arquitectes com Andreu Escuder i escultors com els Claperós, pare i fill. Al claustre s'accedeix per les portes exteriors de la Pietat i de santa Eulàlia a més de la de l'interior de la catedral situada en el creuer realitzada en marbre blanc amb arquivoltes de fines columnes i un timpà clarament gòtic. Aquesta porta que comunica la catedral amb el claustre s'obre a l'extrem del creuer, a la banda oposada de la porta de sant Iu. És de marbre itàlic blanc i factura romànica, tot i ser lleugerament ogival, i actualment es creu que és una de les portes laterals de la catedral romànica, que es trobava al mateix lloc,[28] si bé durant tot el segle xx diferents autors van defensar que era la porta principal (traslladada i reduïda, per convertir l'arc de mig punt en ogival)[6] o que era una obra importada d'un taller italià.[28] Té arquivoltes decorades amb motius geomètrics, i sobre els capitells, les impostes i els àbacs hi ha esculpits temes de l'Antic i el Nou Testament i de la lluita de l'home amb les feres.[2] Al damunt hi ha afegida una cresteria gòtica posterior que ajuda a integrar la porta al conjunt de la catedral. A l'angle més proper la porta de la Pietat es pot veure un templet amb la font del mestre d'obres Escuder, al centre del qual es troba una clau de volta amb l'escena de Sant Jordi lluitant amb el drac dels escultors Antoni i Joan Claperós de l'any 1448 i una altra escultura de sant Jordi a cavall al centre del brollador d'aigua de la font, aquest és de l'escultor contemporani Emili Colom, realitzada l'any 1970. L'ou com balla és una tradició del dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font del claustre, que es guarneix de flors,[75] si bé és una tradició que actualment es fa en altres fonts de la ciutat vella. Als relleus dels pilars dels arcs del claustre es poden veure escenes de l'Antic Testament i a les claus de volta, del Nou Testament,[6] així com als relleus tallats a la franja a manera de capitell que envolta les columnes dels arcs ogivals podem veure la llegenda de l'Arbre de la Santa Creu. A tres de les galeries es troben capelles, que al principi eren sota l'advocació del patró d'alguna institució o gremi, així com panteó d'alguna família. Totes les capelles són cobertes amb voltes de creueria (la majoria quatripartites) amb claus de volta al punt d'unió dels nervis. Dues de les capelles tenen sepulcres modernistes: les de la família Sanllehy, on es troba enterrat Carles Sanllehy, realitzada per l'artista Josep Llimona i Bruguera i la de la família Girona, representant les tres virtuts teologals (la fe, l'esperança i la caritat) de l'escultor Manel Fuxà i Leal, el crucifix és obra de l'escultor Eduard Alentorn de l'any 1910. Al centre del claustre hi ha un jardí renovat el 1877 amb magnòlies i grosses palmeres; fins aleshores, havia estat plantat de tarongers. També havien tingut patis de tarongers la Casa de la Ciutat, la Llotja i el Palau de la Generalitat, però només en roman el d'aquest últim.[6] Els tarongers, juntament amb llimoners i xiprers ja hi eren el 1494, segons la descripció que en feu Jerònim Münzer, viatger alemany, i per recordar-los el 1974 s'hi va tornar a plantar un taronger.[76] Al safareig del claustre hi ha tretze oques blanques, nombre que la tradició relaciona amb l'edat de Santa Eulàlia i amb el nombre de turments que va patir, i la blancor de les aus representa la seva puresa virginal. Aquestes oques estan incloses a l'inventari de Petits paisatges de Barcelona.[77]
Nova Sala Capitular i Museu CatedraliciSituada amb entrada per la galeria de tramuntana del claustre (l'única que no té capelles) al costat de la Capella de Santa Llúcia. Consta de dues dependències, la de la capbrevació (antic menjador pels pobres) i la nova sala capitular, del segle xvii amb planta rectangular i coberta amb volta de canó amb llunetes, totalment decorada amb pintures; al plafó central es representa la Glorificació de santa Eulàlia i sant Oleguer,[78] els laterals són pintats amb figures al·legòriques amb textos de les sagrades escriptures amb vols d'angelets. Són obra del pintor barceloní Pau Priu, fetes del 1703 al 1705.[79][78] És possible que també hi hagués participat algun altre artista però no s'ha pogut atribuir.
La col·lecció d'obres no és molt extensa, però sí significativa. De l'antic temple romànic, destaca la pica baptismal de forma trevolada del segle xi. La pintura, entre diverses taules gòtiques, destaca la Pietat Desplà, obra de Bartolomé Bermejo, sufragada pel canonge Lluís Desplà i datada el 1490. Del pintor Jaume Huguet, el Retaule de Sant Bernardí i l'Àngel Custodi dels anys 1465/1470. S'hi exposen també magnífics frontals d'altar brodats, representant escenes de la vida de Jesús del segle xv. La imatge de terra cuita de santa Eulàlia realitzada per Antoni Claperós, és la que havia estat col·locada al timpà de la porta de Santa Eulàlia de la Catedral, on en l'actualitat n'hi ha una reproducció. Una altra peça important, que es conserva a l'Arxiu Diocesà de la catedral, és el Missal de Santa Eulàlia, amb miniatures de Rafael Destorrents, fill del gran artista Ramon Destorrents. Singularitat i motiusLa catedral de Barcelona és una catedral gòtica que pot emmarcar-se dins el que es coneix amb el nom de gòtic català. Tot i salvant les diferències que hi ha en la catedral a causa d'aquest motiu respecte a la resta de les catedrals europees, hi ha certs trets característics que tampoc no es poden explicar donada aquesta ramificació catalana del gòtic principal. Només tenen raó de ser quan s'entén l'edifici com una part més del conjunt total que és Barcelona i, per tant, com un reflex de la singular estructura social de la ciutat, gairebé totalment desvinculada de la influència de la noblesa i l'Església, que perden poder a favor la classe burgesa ascendent i del rei. Amb tot això, la catedral és un edifici de representació, en igual mesura, del poder civil i del religiós, i, per tant, és l'església del bisbe i del rei. Els trets característics de caràcter estructural resultants d'aquest fet són els següents:
Llegendes i tradicionsSegons la creença popular, els divendres donava malastrugança fer topar dues o més claus, quan s'havia de tancar la catedral, s'anunciava precisament amb el soroll que ocasionava el xoc de claus, menys el divendres que es feia sonar una campaneta i els escolanets duien cada un dues claus una en cada mà.[81] Es diu que la mort dels canonges l'anunciava sant Benet tres dies abans, amb tres cops de maça damunt la volta perquè ressonés per tot el temple i, si es tractava del bisbe, feia sonar la campana Tomasa, també tres vegades.[81] Quan sortia la processó del Corpus els canons del castell de Montjuïc ho anunciaven amb canonades i es tancaven totes les portes de la muralla de la ciutat, fins que la Custòdia tornava a entrar a la catedral.[81] Sota l'orgue estava penjada la «carassa», el cap d'un turc amb turbant i barba (s'hi va col·locar poc després de la batalla de Lepant, com a senyal de la victòria cristiana sobre els musulmans), que el dia dels Sants Innocents, quan l'organista tocava una nota més greu obria la boca i llançava llaminadures. El 1970 es va retirar (es trobava ofensiva envers els musulmans) i ara es troba al trifori de la catedral.[81] Era creença popular que les escultures de la façana gòtica, sí que estaven realitzades i amagades sota terra, a les escalinates de l'entrada a la catedral, esperant poder construir la façana, quan en el segle xix es van portar a terme les obres de la façana principal, molta gent va acudir a veure l'extracció de les escultures; en no trobar-se'n cap, s'han generat noves llegendes sobre la seva destinació.[81] Curiosament, el que sí que és cert és que gairebé al mateix lloc que suposa aquesta llegenda, hi van estar enterrades quaranta-dos anys les pedres que servirien per fer bona part dels relleus del rerecor: quan Bartolomé Ordóñez va morir, les peces que havia acabat es van guardar a la sala capitular, i les peces de marbre per treballar es van guardar enterrades al davant de façana entre la dreta de la porta principal i davant de la Casa de l'Ardiaca, fins que Pere Villar va reprendre l'obra.[82] Notes
Referències
Bibliografia
Vegeu també
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
![Lluita d'un home i un griu. La indumentària de l'home correspon a la dels soldats dels volts del 1300.[10]](Fitxer:Relleu_porta_Sant_Iu_esquerra.jpg)
_Cathedral_Interior_-_Baptismal_fonts_-_Bas-relief_of_the_baptism_of_Christ.jpg)
