|
Catedral de Tarragona
La Catedral de Tarragona és una catedral catòlica d'estil gòtic a Tarragona, seu de l'Arquebisbat de Tarragona. El títol formal de la Catedral de Tarragona és el de Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes, i està dedicada a Santa Tecla. El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument Nacional.[1] És també Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).[2] La catedral s'aixeca al lloc més elevat de la ciutat, aproximadament en el mateix emplaçament on hi havia hagut un temple romà dedicat a l'emperador August (19 dC) i una gran plaça porticada que l'envoltava, que formaven part del conjunt de construccions de la ciutat de Tàrraco, capital de la Provincia Tarraconense de des de l'any 27 aC. La cristianització de la ciutat es va iniciar en el segle i. Segons una venerable tradició basada en l'epístola de sant Pau als Romans (15,24), l'apòstol hauria visitat Hispània i hauria predicat a Tàrraco. Aquest seria el germen de l'arrelament del cristianisme a la ciutat, que ja estava plenament consolidat l'any 259, en què foren martiritzats a l'amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. Al llarg dels segles iv i v l'Església de Tarragona estava ben organitzada. L'any 475 els visigots van ocupar la ciutat i es va iniciar un període esplendorós pel que fa a la vida eclesiàstica. Damunt de les antigues estructures del gran temple d'època imperial s'hauria construït una catedral visigòtica, que hauria pervingut fins a la incursió islàmica, l'any 711. A causa de la invasió el bisbe de Tarragona es va veure obligat a abandonar la seva seu. Durant alguns segles la ciutat restà pràcticament abandonada, fins que al final del segle xi, l'any 1091, el papa Urbà II nomenà el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçanès, arquebisbe de Tarragona. Llavors es va endegar la restauració de la seu i la repoblació de la ciutat i del Camp de Tarragona. No va ser fins al 1154 que s'hi va instal·lar permanentment un arquebisbe a la ciutat, Bernat Tort, que va fundar el capítol catedralici, constituït per canonges regulars de l'orde de Sant Agustí, els quals aprofitaren les antigues estructures romanes, on van edificar una fortalesa per a defensar-se de les incursions sarraïnes. Segons Francesc Eiximenis, en l'organització d'una ciutat i la posició dels seus edificis, a la catedral li corresponia:
Concebuda i iniciada en estil romànic a l'últim quart del segle xii, es va finalitzar al segle xiv quan els corrents arquitectònics ja eren plenament gòtics. Des del punt de vista constructiu i tipològic es pot relacionar amb la Seu Vella de Lleida obra contemporània. Dins de les seves dependències es troben les sales d'exposició permanent del Museu Diocesà de Tarragona. Història Quan Ramon Berenguer III l'any 1118 va reconquerir la ciutat als musulmans, la va cedir a l'arquebisbe Oleguer perque n'organitza la repoblació,[3] i el 1154 els primers canonges sota l'orde de Sant Agustí es van establir en unes dependències en la part on avui hi ha el claustre, aprofitant construccions romanes de l'antiga Tàrraco, a la part més alta de la ciutat.[4] Segons Puig i Cadafalch, el plànol de les catedrals de Lleida i Tarragona respon a un tipus força estès sobretot a la França septentrional (Normandia) i bàsicament lligada als monjos benedictins, amb característiques de grans absis i un creuer de grans dimensions. El Cister va aportar a més a més les solucions tecnològiques per la sustentació dels edificis com l'arc ogival o la volta de creueria, així aquestes dues catedrals presenten la combinació de l'arquitectura romànica amb elements gòtics.[5] Amb l'ànim d'engrandir-la, es comencen a rebre donacions per la construcció d'una nova catedral cap als anys 1170. En aquest any el bisbe Hug de Cervelló va destinar part del seu testament per l'obra. Va continuar beneficiant-se de més donacions per part de bisbes i reis com Alfons el Cast i Pere el Cerimoniós. Sota el manament del bisbe Berenguer de Vilademuls el 1184 l'absis estava acabat. Amb el bisbe Aspàreg de la Barca (1215-1234) es va obrir al culte la part de la capçalera. El 1250 Pere d'Albalat va encarregar la construcció del cimbori al mestre d'obres Bernat i l'any 1277, aproximadament un segle després del començament de l'obra, es va encarregar la realització de la porta principal al mestre Bartomeu de Girona. Tanmateix el timpà i la resta dels apòstols i profetes esculpits són deguts a Jaume Cascalls i el seu taller (Jordi de Déu) durant els anys 1375.[6] L'any 1305 el bisbe Roderic Tello es va fer el càrrec del pagament del penúltim tram de la nau central i l'arquebisbe Joan d'Aragó i d'Anjou fill de Jaume el Just, el juny de l'any 1331 va consagrar la nova catedral. Tanmateix, com era habitual a la construcció de les catedrals, les obres van continuar entre els segles xiv i xviii amb construccions a l'interior i a les dependències del claustre de capelles en els estils gòtic, renaixentista i barroc. Les obres de restauració i conservació s'han portat a terme entre els anys 1999 i 2001 pels arquitectes Joan Figuerola i Joan Gavaldà, així com posteriors campanyes d'excavacions arqueològiques i restauració de capelles. Després d'una prospecció geofísica al subsòl de la catedral, l'any 2007, es van trobar indicis que a sota hi ha el temple romà dedicat a August (63 aC - 19 dC) sota la nau central. Ja hi havia notícies d'aquest temple per les monedes a les emissions realitzades en l'època de Tiberi on hi ha referències a la divinitat d'August i mostren un temple, amb columnes frontals, que es va construir en el seu honor, com es creu que té el descobert:  A principis de juny del 2010 s'iniciaren les obres de restauració, en dues fases i amb una inversió de 2,8 milions d'euros:
CanònicaHi ha notícies de l'existència de canonges des de finals del segle xi, però l'estructuració va ser a partir de l'any 1154 per l'arquebisbe Bernat Tort, segons l'orde de Sant Agustí amb canonges vinguts del monestir de sant Ruf prop d'Avinyó, orde al qual anteriorment pertanyia el bisbe i que havia imposat la reforma gregoriana del segle xi. El papa Climent VII secularitza als canonges de la catedral el 4 de desembre de 1530.[8] Per la vida comunitària dels canonges es va dotar de les dependències necessàries entorn del claustre, com el dormitori, el refetor, el celler, la cuina i la sala capitular, a més a més del prior claustral, es van anar anomenant les figures del paborde que administrava els béns, l'ardiaca per l'ajuda a la celebració dels oficis, el tresorer que s'ocupava de les despeses del culte, el sagristà major, que tenia a càrrec seu el servei del culte, el cambrer que tenia cura del vestuari, el cabiscol dirigent del cor, el succentor o sotscabiscol que ensenyava els cants, l'hospitaler encarregat de l'hospital i l'infermer que cuidava de la infermeria.[9] Edifici interior És un temple de transició del romànic al gòtic. La nau central té una alçada de vint-i-sis metres més dotze del cimbori, per 16,50 metres d'amplada. Les naus laterals mesuren tretze metres d'alçada per 8,25 d'amplada. La longitud és d'uns cent metres des del frontispici fins a la capçalera. Consta de planta basilical de creu llatina amb tres naus i creuer ben definit que sobresurt de les naus però amb braços desiguals a causa del claustre que s'hi és a la part septentrional així com l'absidiola d'aquest mateix costat també és desigual a la seva parella del costat oposat. La capçalera conté tres absis semicirculars escalonats amb presbiteris profunds, destacant el central. L'absis central té tres finestres a la part inferior i set en la superior de forma apuntada. Sobre el tram adjunt a l'absis del costat de l'Epístola hi ha la torre del campanar. Les naus estan cobertes amb voltes de creueria de nervis motllurats sostinguts per pilars cruciformes amb columnes adossades de dos amb dos i amb capitells decorats amb reminiscències de l'art hispà musulmà sobre els que reposen els arcs faixons de les voltes. Les finestres es presenten principalment de dos tipus les romàniques amb arquivoltes i les gòtiques amb vitralls de traceries calades. El cimbori és octogonal construït a la meitat del segle xiii amb volta de creueria i suport de trompes angulars, mainells i vitralls de colors. El presbiteri i l'absis central tenen un notable paviment de l'època romànica, està format per plaques de pedra i marbre de diversos colors formant uns dibuixos geomètrics, en opus sectile on dominen els entrellaçats sobresortint els colors, taronja, groc, blanc i negre. És d'una fabricació seriada i no completament artesanal, ja que no hi ha gran varietat de peces amb formes diferents. Paviments d'aquesta mateixa classe es realitzaven a l'edat mitjana com es demostra a la basílica de Montecassino a Itàlia, de Santa Maria d'Alaó de Sopeira o Saint-Benoît-sur-Loire a França.[10] CorEl cor antic, que conserva els murs de tancament del segle xiv, estava situat al mig de la nau central. A ambdós costats de la mateixa encara s'hi troba part del cadirat de roure de Flandes, que va ser tallat per Francesc Gomar entre 1478 i 1488, per encàrrec de l'arquebisbe Pere d'Urrea (1445-1489). Els respatllers es decoren amb traceries gòtiques, mentre que els temes figurats es concentren als medallons dels braços. Les cadires pontificals les van tallar els escultors francesos Joan de Tours i Enric de Borgonya el 1534. L'any 1963 una part del cadirat va ser traslladada al nou cor, situat al presbiteri. El mur occidental es va desarmar i avui es guarda al Museu Diocesà. OrgueLa construcció de l'orgue major és obra de diversos artistes del segle xvi. El mecanisme musical va estar a càrrec de Salvador Estrada. La caixa, de fusta de roure de Flandes, d'àlber i de pollancre, la va projectar en 1560 Mossèn Jaume Amigó, l'arquitecte introductor del Renaixement a les nostres contrades. Les escultures i els relleus són obra de Jeroni Sanxo i Perris Austris, que els van realitzar entre 1562 i 1566. La pintura de les portes o sarges, que són batents, la van contractar l'italià Pietro Paolo de Montalbergo i el grec Pere Serafí el 1563, però les va cobrar en solitari Montalbergo. Tancades, representen l'Anunciació. Obertes, mostren l'Adoració dels pastors a l'esquerra i la Resurrecció a la dreta, en un notable estil manierista. Les portes s'obrien o es tancaven d'acord amb el calendari i els oficis litúrgics, raó per la qual els temes pintats visibles estaven vinculats al temps litúrgic. Montalbergo també va pintar i daurar els tubs de l'instrument musical. L'any 1929 l'antic mecanisme musical, així com els tubs, es van substituir pels d'un orgue romàntic, procedent de la finca Mar-i-Cel de Sitges, que va ser donat al Cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer per Mr. Deering, un hispanista nord-americà. Posteriorment, l'any 1974 l'orgue va ser reformat i és el que es va mantenir fins a l'any 2010, quan s'aprofità l'inici de la IV fase de les obres de restauració de la Catedral per dur a terme la restauració de la caixa. El nou orgue amb 2.712 tubs i 53 registres s'inaugurà el 16 de juny de 2013 i vol ser l'hereu de l'antic instrument renaixentista.[11][12][13] Capelles del costat de l'Evangeli Explicades de l'entrada principal cap a la capçalera del temple en sentit de les agulles del rellotge. A les capelles construïdes a partir del segle xiv, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic.
Presbiteri
L'altar major està treballat totalment en marbre blanc i data de la primera meitat del segle xiii, en temps de l'arquebisbe Aspàreg de la Barca (1215-1233). El seu frontal és una de les peces més extraordinàries de l'escultura romànica catalana. S'hi descriuen alguns episodis de la vida i el martiri de santa Tecla d'Iconi, a la qual està dedicada la Catedral i que és la patrona de la ciutat de Tarragona. Als compartiments de l'esquerra del frontal, Tecla, promesa a Tamiris, des d'una finestra de casa seva escolta Pau, que predica la benaurança de la castedat. Ella, moguda per les paraules de l'apòstol, consagra a Crist la seva virginitat. Acusada davant el tribunal del governador, Tecla és condemnada a la foguera, càstig del qual es lliura miraculosament. Als compartiments de la dreta del frontal, la santa és condemnada a les feres salvatges, que la respecten. Més tard es bateja a si mateixa submergint-se en un estany de l'amfiteatre ple de bèsties i serps verinoses. Miraculosament alliberada dels seus suplicis, és posada en llibertat i rebuda a la mansió de la reina Trifena. Finalment, mor a Selèucia, envoltada dels seus, mentre dos àngels porten la seva ànima al cel en forma de colom. Al centre del frontal es mostra una figuració de la Santíssima Trinitat : inscrita en una màndorla, la figura de Déu Pare que beneeix santa Tecla, la qual es troba prosternada davant d'ell. A la part superior acompanyen Déu Pare una mà dreta, representació de Jesucrist, i l'Esperit Sant, en forma de colom. Altres interpretacions d'aquesta representació defensen que es tractaria de l'escena en què sant Pau, empresonat, alliçona Tecla.
Obra de Pere Joan i realitzat entre 1426 i 1434, aquest retaule, contractat per l'arquebisbe Dalmau de Mur amb l'escultor el 8 de març de 1426, és un dels millors exemples de l'escultura gòtica catalana. Tres anys més tard, el 15 d'abril de 1429, l'arquebisbe Dalmau de Mur posava la primera pedra del retaule i hi consten àpoques i albarans signats el 18 de gener de 1434 i del 15 de desembre de 1436, en els quals Pere Joan consta com a mestre del retaule, una tasca que compatibilitzava amb la construcció del Retaule major de la Seu de Saragossa, també per encàrrec de Dalmau de Mur.[15] Recolza damunt d'un sòcol de pedra calcària policromada que mostra temes vegetals entrellaçats amb figures infantils i d'animals i que es completa amb els escuts dels arquebisbes Dalmau de Mur i Pere Sagarriga i de Pau. L'element més destacat del retaule és la predel·la. D'alabastre policromat i daurat, s'hi representen amb expressiva minuciositat sis escenes de la vida i del martiri de santa Tecla, a banda i banda del tabernacle central, on es mostra Crist Sofrent amb Maria, sant Joan, Nicodem i Josep d'Arimatea. Les escenes dedicades a santa Tecla estan protegides per petits dossers i les separen muntants en forma de figures de santes. El fons de les escenes és de vidre blau fosc. A quatre dels episodis representats al frontal romànic de l'altar major (predicació de Pau a Iconi amb Tecla que l'escolta; el foc que ataca els botxins i respecta la santa; Tecla al fos de les feres amansides; la santa al bassal de les serps) se n'hi afegeixen dos més. Un és el de l'últim suplici de la santa, quan, estant lligada a toros braus i a punt de ser esquarterada, es trenquen els lligams i queda lliure. L'altre narra la invenció o troballa miraculosa del braç de santa Tecla, del qual procediria la relíquia insigne regalada pel rei de l'Armènia Menor a l'Església de Tarragona per mediació del rei Jaume II, l'any 1321. El cos superior conté dotze plafons amb relleus, dedicats a la representació dels Set Goigs de la Mare de Déu i de cinc de les Hores de la Passió de Crist. Les imatges centrals, protegides per alts pinacles, representen la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada per santa Tecla i sant Pau.[16] Les portes laterals estan decorades amb cresteries i al coronament tenen les imatges de sant Oleguer i sant Fructuós, bisbes de Tarragona. La cornisa alberga les imatges de sant Miquel Arcàngel i l'Àngel Custodi, tallades per Perris Austris i policromades i daurades per Pietro Paolo de Montalbergo en la segona meitat del segle xvi. A la part posterior del retaule, sota la imatge gòtica de sant Miquel vencent el dimoni, s'obre un sagrari barroc per a la reserva del Santíssim Sagrament, una obra d'alabastre i pedra negra realitzada en 1696 per l'escultor Isidre Espinalt i Serra-rica, que va ser encarregada per l'arquebisbe Josep Llinàs. Té forma de fornícula flanquejada per dos àngels músics i coronada per un medalló amb l'Infant Jesús.
Capelles del costat de l'Epístola
Capella romànica del segle xiii que ocupa un dels absis laterals. A l'altar es pot contemplar la imatge de l'arquebisbe sant Oleguer. En origen formava part d'un retaule de l'escultor Francesc Bonifàs i Massó (1776), que fou desmuntat vers 1932.
Les tres capelles situades sota la rosassa són del gòtic tardà i foren construïdes a l'inici del segle xvi a instàncies del canonge Joan Barceló, l'escut del qual es troba repetit a la part superior:
Gòtica, fou construïda a l'inici del segle xiv. Sembla que es tracta de la capella més antiga de la Catedral. El retaule, dedicat a la Presentació, és obra de Vicenç Roig i Besora, de la primera meitat del segle xix, i va ser policromat per Sadurní Garcia Anguera a mitjans del segle xx.
Les pintures murals, fetes entorn de l'any 1350, representen escenes de la invenció o troballa de la Santa Creu i es completen amb les figures de la mateixa santa Elena, amb sant Fèlix i sant Aleix a banda i banda. A la columna de la dreta, una mènsula acull una petita imatge de pedra policromada de sant Hipòlit, del segle xiv.
Capella gòtica, del segle xiv. Les pintures murals amb les figures de sant Narcís, santa Marta i altres sants van ser realitzades, com les de la capella anterior, cap al 1350. La restauració ha tret a la llum també una decoració mural de temes vegetals i geomètrics. S'hi mostra, emmarcat, un dels relleus de la predel·la del retaule de Sant Oleguer, amb l'escena de l'acte de l'atorgament del feu de Tarragona al príncep Robert d'Aguiló.
Capella renaixentista que va ser construïda el 1584 sota el patrocini del canonge Gabriel Robuster. El projecte va estar a càrrec de l'arquitecte Jaume Amigó. El retaule major, de finals del segle xvii, està dedicat a sant Francesc d'Assís i ha estat atribuït a Josep Juncosa. Les grans pintures laterals, amb l'Adoració dels Reis i la Degollació dels Innocents, són obra del pintor genovès Giacomo Giustiniano, que les va pintar a l'oli cap al 1625.
Santa Tecla d'Iconi és titular de la Catedral i patrona de la ciutat de Tarragona. Aquesta capella es va construir per acollir la relíquia insigne de la santa. El projecte es deu a l'arquebisbe Manuel de Samaniego i Jaca (1741-1748), però no es va poder portar a terme fins a les prelatures dels arquebisbes Jaume Cortada i Bru (1753-1762) i Juan Lario y Lancis (1764-1777). Les obres es van iniciar en 1760, sota la direcció de l'arquitecte Josep Prat i Delorta i van finalitzar en 1775. El seu disseny segueix les pautes del classicisme acadèmic. Cal destacar l'ús de materials nobles, com ara el jaspi de Tortosa i el marbre blanc. Els relleus, amb la glorificació de santa Tecla i passatges de la seva vida, i les escultures, amb les virtuts cardinals —de reminiscència berniniana—, són obra de Carles Salas. La reixa, contemporània a la capella, és obra d'Onofre Camps.
Construïda cap a la meitat del segle xiv, va ser fundada per l'ardiaca Guillem Botsom, segons un document de l'any 1379 on s'especifica que ja estava en plena construcció. D'estil gòtic, la decoració escultòrica es concentra a l'arc d'accés, amb figures d'àngels, a les mènsules dels arcs de l'absis de la capella, on els àngels són portadors de bandes amb la lletra dels seus cants. A les mènsules del tram recte abans de l'absis estan representats els quatre evangelistes. El conjunt escultòric de la capella es completa amb les tres claus de volta. A la de l'absis hi ha una Maiestas Domini amb la bola del món a la mà esquerra mentre està beneint amb la dreta. La clau central és la que s'està en pitjor estat de conservació i representa una figura femenina amb dos animals als seus peus. La clau del tram recte de la capella té la seva dedicació a Sant Miquel lluitant contra el drac de set caps. Aquest conjunt escultòric s'atribueix als col·laboradors de Jaume Cascalls, que en la dècada de 1370 treballaven a la decoració de la façana de la catedral.[18] Les pintures murals a manera de falsos vitralls són del final del segle xiv i representen un àngel, santa Agnès i sant Bartomeu. Les vidrieres les va fer Jeroni Granell el 1958. A l'altar major destaca el retaule de Sant Miquel, procedent de la Pobla de Cérvoles i atribuït a Bernat Martorell, del segle xv.
Inicialment dedicada a santa Úrsula i les Onze Mil Verges, fou construïda entre 1340 i 1344 sota el mecenatge de l'arquebisbe Arnau de Sescomes, que està enterrat al paviment de la capella. La va fer construir per honrar les relíquies de santa Úrsula i d'altres verges donades pel seu predecessor, l'arquebisbe Joan d'Aragó. Coberta amb volta estrellada, la decoració escultòrica es distribueix a les setze claus de volta i a les mènsules i es completa amb diverses imatges de verges, col·locades en parelles. A les mènsules de l'arc de l'entrada es representen els evangelistes escrivint, acompanyats amb els seus respectius símbols. A l'interior les mènsules representen dos homes i dues dones llegint uns llibres, aquests personatges no es tracten de sants sinó que podrien ser familiars de l'arquebisbe Sescomes.[19] A les claus de volta estan representades efígies dintre de medallons; a les tres principals la Coronació de la Mare de Déu, sant Miquel i santa Tecla. Als murs laterals hi ha fragments de pintures murals amb busts de les santes titulars. Les pintures, les escultures i els vitralls originals van quedar molt afectats per les destrosses de la invasió napoleònica, a l'inici del segle xix. Vers 1820 es va dedicar a baptisteri i s'hi va col·locar la pila baptismal de marbre proconès, d'una sola peça, que sembla tractar-se d'una font romana reaprofitada.[20] Al mur divisori que separa aquesta capella de la següent hi ha el sepulcre de l'arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta (+1575), fundador del Seminari i de la Universitat de Tarragona, que va ser dissenyat per Jaume Amigó el 1575. Al mur de la dreta hi ha el sepulcre de l'arquebisbe Manuel Arce Ochotorena (+1948), construït el 1952. Exterior L'absis central és de gran volum, amb una cornisa de motllures sota un fris de dents de serra i una filera d'arcuacions cegues sostingudes per permòdols decorats amb figures humanes, animals o motius geomètrics. La façana principal consta de tres portes que corresponen a les tres naus de l'església, la central i principal gòtica, amb arcades ogivals i les laterals d'estil romànic. Hi ha una gran rosassa sobre la porta principal, que conté una traceria que recorda les rosasses del monestir de Sant Cugat, de Santa Maria del Pi o de la catedral de Mallorca. Té onze metres de diàmetre exterior i dotze raigs amb set motllures circulars d'un gruix d'1,30 metres. Els dotze raigs representen les dotze tribus d'Israel o els dotze apòstols. Sobre les altres dues portes laterals també hi ha dues rosasses, de mida més reduïda i de factura romànica. A les portes es va usar marbre blanc, amb arcs de mig punt i arquivoltes motllurades amb llinda i timpà. Encastat en el mur sobre la porta de la dreta es conserva el sarcòfag de Bethesda, paleocristià i del segle iv, on es representen escenes de la vida de Jesús.[21] La porta del costat de l'Evangeli posseeix un timpà esculpit amb escenes que representen l'Epifania. VitrallsEls vitralls de la catedral de Tarragona són un magnífic exemple de l'època gòtica. Els de les capelles de les Onze Mil Verges i de Santa Maria dels Sastres foren realitzats per Guillem de Letumgard en el segle xiv. De la mateixa època són les rosasses de banda i banda del creuer. L'absis central té tres finestrals a la part inferior i set a la superior. La capella de Santa Maria o dels Sastres conté té tres finestrals al costat esquerre, que van ser remodelats en èpoques posteriors. Representen el tema de l'Anunciació. Les parts originals de Guillem de Letumgard són les traceries superiors dels vitralls, es representen a cadascun d'ells dues petites figures d'àngels i al lòbul superior l'escut de la seu tarragonina. El que representa l'arcàngel Gabriel és una reforma posterior dels darrers anys del segle xv, obra probable de Gil Fontanet. Els colors que dominen són el vermell, el blau i el groc de plata o d'argent, propi del segle xiv.[22] Les rosasses dels costats nord i sud del transsepte presenten importants diferències, degudes a les múltiples intervencions fins a època recent. Són obra del Mestre de Sant Silvestre, que també va treballar a la catedral de Barcelona. A la rosassa sud es representa la Mare de Déu amb l'Infant entronitzats. A la rosassa nord es representa la Resurrecció de Crist a l'òcul central, a partir del qual es distribueixen setze plafons radials amb ornamentació geomètrica, motius florals i l'escut de la seu. A la part ampla d'aquests plafons es mostra, a cadascun, un cap d'un personatge, segurament un apòstol. La figura de santa Tecla es troba representada al vitrall central de l'absis, documentat cap al final del segle xvii, que també fou modificat posteriorment. D'època renaixentista són els sis vitralls de la capella de Corpus Christi, en cadascun dels quals es representa una figura d'apòstol. Porta principal D'estil gòtic amb semblances a models francesos com Amiens i sobretot Reims. La porta principal de la catedral va ser encàrrec del bisbe Bernat d'Olivella al mestre Bartomeu l'any 1277 i l'última relació documentada amb aquest mestre és l'any 1291. Presenta arcs ogivals en degradació, el gran arc principal avança sobre el mur i també arriba a muntar en algun punt sobre les portes laterals, que la seva gran sumptuositat fa anul·lar a primera vista, pels seus grans contraforts laterals és evident que s'empren per sostenir les càrregues de la nau central del temple. És possible que en principi la forma estructural de la façana fos més coherent i harmònica entre les tres portes. Malgrat deixar-la inacabada, va realitzar força escultures dels apòstols, situades a tots dos costats de la portalada descansant en basaments correguts. Sobre les figures hi ha dosserets. Entre les figures destaquen les de sant Pere, sant Andreu i sant Tomàs al bancal de la part dreta de la porta. Tanmateix, la gran escultura de la porta és la Verge del mainell. S'ha assenyalat que deriva d'un model francès. Al pedestal octogonal hi ha representades escenes del Gènesi, amb la creació d'Adam i Eva i el Pecat original.[23]   Al timpà es representa el Judici Final, presidit per Crist amb dos àngels portadors dels atributs de la Passió, amb traceries superiors per la inserció d'un vitrall realitzat per Jaume Cascalls i el seu taller cap a l'any 1375, contractat pel bisbe Pere de Clasquerí, així com el fris amb la representació dels escollits i els condemnats.[24] A la part interior del temple que correspon al timpà està representada la Verge entre sant Pau i santa Tecla amb dos àngels ceroferaris. També del seu taller són dotze estàtues entre apòstols i profetes que faltaven per a la mateixa porta, al preu unitari de dinou lliures i dotze sous.[25] Jaume Cascalls va estar acompanyat pel seu gendre Guillem Solivella i el seu esclau Jordi de Déu. Les escultures realitzades per aquest equip d'artistes són les que hi ha a les parts més externes de la porta; són, com ja s'ha dit, dotze, igual que el nombre de blocs de pedra comprats a l'Albiol, cinc al costat dret i set a l'esquerre. Totes aquestes figures, igual que passa amb les fetes pel mestre Bartomeu, presenten el cos realitzat en pedra i el cap en marbre.[26] Les portes tenen revestiments metàl·lics i de ferro forjat i són de finals del segle xv, sufragades per l'arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia. ClaustreLa data de construcció sota l'arquebisbat de Bernat Tort va ser entre 1146 i 1163 i va continuar amb els arquebisbes Ramon de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1214), el qual va deixar en el seu testament la important quantitat de 1000 sous per les obres del claustre.  El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis, consta de quatre galeries de sis trams més les angulars comunes, cobertes amb voltes de creueria seguint la tipologia dels monestirs de Poblet o Vallbona de les Monges i un gran pati central. Les seves arcades estan construïdes per dos ordes de suport, en el superior hi ha grans arcs ogivals cecs amb dos òculs amb traceria calada col·locats en el vèrtex central a més a més d'un fris amb elements polilobulats d'ascendència musulmana, que recorre tota la cornisa. A la part inferior es distribueixen grups de tres arcs de mig punt, decorats amb puntes de diamant, sobre dobles columnetes dins de cada arc ogival cec.[27] La decoració escultòrica del claustre és extensa i manifestada en els seus capitells, impostes, a les bases, als frisos dels pilars angulars així com als permòdols de la cornisa, a les mènsules i a les seves claus de volta. Als capitells de les columnes i impostes corresponents hi ha gravades escenes religioses com la visita dels àngels a Abraham, Caín i Abel i profanes com la lluita entre guerrers, figures de músics o la representació de la luxúria i l'avarícia i algunes amb decoració de tipus vegetal i animal entre les quals destaca la representació de l'enterrament del gat per les rates historiada en dues escenes als àbacs a la galeria sud.(Vegeu la secció curiositats). Als angles de la galeria nord apareixen escenes del Gènesi i del Nou Testament, amb la incredulitat de sant Tomàs o la llegenda de Sant Nicolau, aquest últim sant molt venerat per Alfons el Cast que va ser un gran benefactor del claustre. Capella de la Mare de Déu de les Neus Gòtica, del segle xv. S'hi venera una pintura a l'oli amb la Mare de Déu de les Neus o de la Bonanova, dels segles xviii-xix. Capella de Sant Salvador Renaixentista, va ser construïda el 1535 amb volta de canó decorada amb cassetons i amb un banc corregut ornamentat amb tríglifs i mètopes. Conté un retaule amb el Baptisme de Jesús, una obra de Vicenç Roig i Besora feta vers 1835. Capella de la Mare de Déu del Claustre Es va construir entre els segles xvi i xvii. Aquí es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, una talla de fusta policromada dels segles xiii-xiv que es custodia al cambril. Entre les pintures que ornamenten la capella destaca la que es troba al mur de l'esquerra, una Anunciació que és obra del pintor tarraconense Miquel Fluixenc i Trill, realitzada en 1864. Les altres pintures representen l'Aparició de la Mare de Déu a sant Francesc de Paula i l'Aparició de la Mare de Déu a sant Felip Neri, i són obres dels segles xvii-xviii. El retaule, d'alabastre i pedra de Santa Tecla, és obra de Bernat i Josep Verderol, del l'accés de la capella hi destaquen els sepulcres dels murs laterals, de l'Echanove y Zaldívar (+1854) i de Vicenç Falconer (+1693). S'hi conserva un orgue d'inicis del segle xviii. Capella de la Mare de Déu de la Guia Capella gòtica on es venera la imatge de la Mare de Déu de la Guia, de fusta policromada i dels segles xiii-xiv, una de les més antigues de la Catedral. Capella de Santa Maria Magdalena Renaixentista, va ser construïda l'any 1536. Es cobreix amb volta de canó decorada amb cassetons i amb un banc corregut ornamentat amb tríglifs i mètopes. Mostra una rica decoració escultòrica a l'arc d'accés i als murs laterals, basada en el tema dels grotescos. El retaule dedicat a la santa titular és atribuït a Francesc Olives i es va pintar també cap al 1536. És un dels pocs retaules renaixentistes de la zona que s'ha conservat sencer.[28] Capella de Sant Ramon Es va construir al segle xiv, en estil gòtic. La imatge del sant titular és una obra de l'escultor, de l'any 1989. Al paviment es troba la llosa sepulcral de l'arquebisbe Ramon Torrella Cascante (+2004). Antic refetor dels canonges (Sala I del Museu Diocesà de Tarragona) L'antic refetor o menjador dels canonges va ser construït en el segle xii i es cobreix amb volta de canó apuntada. La capçalera encara mostra part del mur romà del pòrtic del segle i. L'àmbit que acull la Sala I del Museu Diocesà correspon a la meitat esquerra de l'antic refetor. S'hi exhibeixen obres des de l'època romana fins al segle xv, procedents de la Catedral i de diferents llocs de la diòcesi. Destaquen els fragments de marbre de la decoració del pòrtic romà, l'estela funerària de l'auriga Eutyches, del segle ii, la gerreta funerària visigòtica de bronze, l'arc àrab d'alabastre policromat datat l'any 960, la lauda funerària hebraica dedicada a Isidora, les sis imatges de la Mare de Déu, romàniques de transició, dels segles xii al xiv, el braser romànic del segle xiii, les escultures gòtiques de pedra i les pintures murals i sobre taula dels segles xiv-xv. Des de l'escala del fons de la sala es pot contemplar un tapís de la sèrie de Samsó, realitzat a Brussel·les en el segle xvii. Capella del Corpus Christi (Sala II del Museu Diocesà de Tarragona) En origen es tractava d'una de les dependències de la canònica, l'antiga Aula Capitular, que es va construir a l'inici del segle xiii amb planta quadrangular i es va cobrir amb una volta de canó apuntada. La façana conserva la porta d'accés amb finestres geminades a ambdós costats. L'any 1330 l'arquebisbe Joan d'Aragó va concedir al paborde Guerau de Rocabertí i la seva germana llicència per obrir la capçalera i construir-hi un absis de planta poligonal, transformat l'àmbit en una capella que es va dedicar a l'Eucaristia, per això es denomina del Corpus Christi. A l'absis destaca la clau de volta, amb Crist en Majestat, així com el grup de l'Anunciació i els quatre símbols del Tetramorf sobre capitells decorats amb temes vegetals. Les onze imatges de pedra policromada que decoren els murs, col·locades damunt de mènsules decorades, són de la primera meitat del segle xiv i representen diversos sants i apòstols. Aquesta capella actualment acull la Sala II del Museu Diocesà, on es mostra una selecció de l'extraordinària col·lecció de pintura gòtica. Presideix l'absis el retaule de la Mare de Déu, procedent de Solivella, obra de Mateu Ortoneda. També es mostren entre altres el retaule de Sant Pere, originari de Vinaixa i obra de Ramon de Mur, o el retaule de Sant Jaume de Vallespinosa, atribuït a Joan Mates. Hi trobem argenteria litúrgica, com la creu processional de La Glorieta, del segle xv, així com una selecció de reliquiaris, creus processionals i veracreus gòtics, de gran interès, procedents del Tresor de la Catedral. A les sales de pas cap a l'actual Sala Capitular s'exhibeixen obres dels segles xvi al xix. A la primera sala destaca, al mur de la dreta, la taula amb la Nativitat, del Mestre de Cabanyes, dels inicis del segle xvi. També sobresurt una col·lecció de beneiteres de plata del segle xviii a les vitrines que toquen al mur de l'esquerra. A la sala següent s'exhibeixen, entre altres obres, alguns extraordinaris exemples de l'argenteria litúrgica del Tresor de la Catedral, com el reliquiari del canonge Guillem Bertran, del final del segle xv, la creu de l'arquebisbe Cardona, dels segles xv-xvi, o la custòdia processional modernista de Bernardí Martorell, del la vitrina mural de la dreta. Sala Capitular (Sala III del Museu Diocesà de Tarragona) D'època barroca, és el lloc on es reuneixen els canonges a les ocasions solemnes de presa de possessió i on tenen lloc les deliberacions. El recinte acull del Museu Diocesà. Al mur esquerre es mostra un dels tapissos més importants de la col·lecció de la Catedral, el de Les Potestats o de «La Bona Vida», fet a Arràs (a França) en el segle xv. Del mur dret penja el drap mortuori de Pere Anton d'Aragó, brodat a Roma el segle xvii i procedent del monestir de Poblet. S'hi troben diverses imatges barroques del segle xviii, entre les quals destaquen les de sant Jeroni i sant Onofre, obra dels germans Lluís i Francesc Bonifàs i Massó, una altra de sant Miquel Arcàngel, obra d'Antoni Pallàs, i un Nen Jesús triomfant. Porta del claustreLa porta romànica (del costat de l'evangeli), del segle xiii dona accés al claustre des de l'església presenta una llinda de marbre i un timpà esculpit amb Maiestas Domini i el Tetramorf, amb tres arquivoltes de perfil semicircular amb capitells decorats amb fullatge naturalista copiat de monuments romans i amb escenes de la visita de les tres Maries al sepulcre de Crist, les impostes d'aquesta porta estan decorades amb sanefes de fulles i palmes. El mainell està constituït per una columna de fust monolític amb la base decorada amb rèptils i el capitell piramidal invertit representant a les seves cares escenes de la vida infantil de Jesús: l'epifania, la nativitat, l'adoració dels mags i la visita dels mags a Herodes. A la part superior sobre aquesta porta hi ha un crismó amb l'anagrama d'alfa i omega.[29] SagristiaPertanyent al conjunt de dependències del claustre, fou reaprofitada d'una antiga capella amb planta rectangular i coberta amb volta de canó apuntat i una part amb sostre de fusta amb policromia de motius que tradicionalment han estat considerats mudèjars. Forma part del museu diocesà com sala del tresor.[30] Museu Diocesà de Tarragona El Museu Diocesà de Tarragona fou fundat per l'arquebisbe Antolín López Peláez en 1914. La fundació partia de dues col·lecciones antecedents, la de l'arquebisbe Francesc Fleix i Solans (1869) i la de l'arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera (1900). La fundació fou secundada pel Capítol Metropolità, que aportava al seu torn la col·lecció de tapissos de la seva propietat i una sèrie d'objectes de la Catedral, ja fora de culte, que es guardaven a la capella de Santa Tecla la Vella. S'hi afegiren moltes donacions de parròquies de la diòcesi, també de diverses persones particulars. Instal·lat inicialment en una dependència del claustre, en 1932 s'amplià amb la incorporació de la capella de Corpus Christi. En 1973 es va haver de tancar perquè les instal·lacions estaven obsoletes. En 1992 es renovaren les instal·lacions i es condicionaren les sales de l'exposició permanent. En 2014 es va iniciar un procés de renovació de les sales, recuperant la capella de Corpus Christi com seu de la Pinacoteca Gòtica. Al museu es custodien unes 11.000 obres, de les quals es mostren 237 a les sales d'exposició permanent i la resta es guarda a les sales de reserva. Totes les obres permeten una lectura cronològica de l'activitat artística, els estils i les escoles de l'àmbit de la diòcesi de Tarragona. Entre les quals destaquen:
La col·lecció es va formar a partir de diverses donacions d'arquebisbes i canonges.
Capella de Santa Tecla la Vella Està situada a l'angle extrem de la part oriental del conjunt arquitectònic, amb un jardí al davant que fou l'antic cementiri. Es va construir en la primera meitat del segle xiii. Al seu interior, en un arcosoli practicat al mur de l'evangeli, es troba la sepultura de marbre blanc que se suposa pertany a l'arquebisbe Bernat d'Olivella (+1287).  CampanarS'aixeca a l'angle situat entre el creuer i l'ala oriental de l'edifici. Té tres cossos: el primer es va construir en temps de l'arquebisbe Roderic Tello, vers l'any 1300. El segon, de pedra blanc encoixinada, fou construït durant la prelatura de l'arquebisbe Ximeno de Luna, entre els anys 1316 i 1327. L'últim cos és del 1330, construït durant la prelatura de l'arquebisbe Joan d'Aragó i realitzat per Guillem Clergue. Arriba a una alçada de setanta metres. Finalitza en un petit templet realitzat en 1511. Al campanar s'hi accedeix per una escala de caragol i compta amb diverses estances, com la Sala dels Monjos, la Sala dels Rellotges i la Sala de les Campanes. Campanes [32] El campanar conté dinou campanes, repartides en diversos indrets. A la Sala de les Campanes: la «dels Senyals» de 1250, la «Fructuosa» del 1313, la «Maria Assumpta» del 1314, la «Clàssica Rocabertina» del 1315, la «Prima II» o «Ave Maria», fosa per Isidre Fages en 1753, la «Tecla» fosa per Jaume Pallès el 1777, la «Prima I» fosa per Josep Pomarol en 1859, la «Clàssica» o «Maria Immaculada», fosa per Josep Pomarol el 1867, la «Sorda I» o «Maria Immaculada II», fosa per Josep Pomarol el 1867, la «Miserere» o «Micaela», fosa per Ramon Pomarol el 1892, i la «Sorda II», fosa per Josep Pomarol el 1905. Al templet es troba la «Capona», la més grossa de totes, que és la campana de les hores i del toc d'oració i que va ser fosa per Antonio Fenodi en 1509. Pesa 2241 kg. A la Sala dels Monjos hi ha la campana de «les Hores» del 1380, la «Tecla I», fosa per Josep Pomarol el 1867, la «dels Quarts II» i la «Tecla II». Al cim del campanar hi ha la «dels Quarts», fosa per Antoni Fenodi en 1509. Al costat del cimbori hi ha dues campanes més, l'anomenada «Vedada» o «Ave Maria», fosa per Joan Sorelló el 1728, i la «Maria Bàrbara», fosa per Jaume Mestres el 1772.
Curiositats
Referències
Vegeu tambéBibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral de Tarragona
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
