|
Música barrocaLa música barroca[1] és un estil musical europeu que abasta tot el segle xvii i la primera meitat del segle xviii. Durant aquest període s'estabilitzarà l'afinació dels instruments, la notació, s'aniran preferint els modes major i menor sobre els antics modes eclesiàstics i es tendirà a una consciència més vertical de la música, l'harmonia, originant així l'estil tonal. Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert. A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1680), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1680-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió. Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:[2]
Origen del termeEl terme barroc es va prendre de l'arquitectura, on designava alguna cosa «retorçada», una construcció «pesant, elaborada, embolicada» (sent el terme original un reintegracionisme que descrivia una perla deformada o joia falsa). Al segle xviii es va usar en sentit pejoratiu per descriure les característiques del gènere musical del segle anterior, que es considerava «tosc, estrany, aspre i antiquat».[3] Interpretació barrocaEn la música barroca hi havia dues maneres bàsiques d'enllaçar dues notes:
Els teòrics i compositors barrocs aconsellen interpretar els valors llargs legato i els curts staccato. En els manuscrits del segle xvii i primera meitat del segle xviii les indicacions de matís, fraseig i articulació són escasses. Això és perquè els intèrprets de l'època eren sovint compositors i coneixien les normes d'interpretació pels tractats i per la transmissió oral. A més, la improvisació era un aspecte important, sobretot en la música de teclat. Cada intèrpret podia variar l'obra original segons el seu gust personal. Periodització i evolució[4]El Barroc primerenc (1580–1630)Des de les últimes dècades del segle xvi es va iniciar la dissolució de l'antic estil polifònic renaixentista, caracteritzat per una textura polifònica imitativa homogènia. Dos van ser les novetats principals:
En aquest context artístic apareix la figura del músic de Cremona, Claudio Monteverdi. Mestre del stile antico (aplicat al gènere polifònic del madrigal) i del stile moderno (la monodia acompanyada), donaria forma a aquesta òpera creada recentment. En paral·lel, es va desenvolupar l'oratori religiós, gràcies a la influència de Felip Neri. El Barroc mitjà (1630–1680)L'èxit internacional de la música italiana en general i de l'òpera en particular va expandir per tota Europa (Alemanya, Àustria, Anglaterra, Espanya…) els recursos de la monodia i de l'estil concertant. Mentrestant, a Itàlia autors com Antonio Cesti, Francesco Cavalli i Luigi Rossi suavitzaven la duresa de l'estil monòdic original per desenvolupar l'òpera belcantista, en la qual se separaven ja clarament recitatius i àries. La nova òpera va passar de ser un espectacle aristocràtic a entreteniment de les capes altes de la classe mitjana, gràcies a la lliure compra d'entrades en els teatres napolitans i venecians. L'òpera francesa (sota diversos noms) va començar el seu enlairament en la cort de Lluís XIV, en el mateix temps i lloc en què la família Hotteterre desenvolupava els nous instruments de fusta barrocs (oboè, fagot, flautes travesseres i de bec…) i en què es fixava la suite instrumental francesa. En el nord d'Itàlia (Mòdena, Venècia i, sobretot, l'escola bolonyesa) la música instrumental estableixi les bases de la tonalitat i de les formes del Barroc tardà. Autors com Giovanni Legrenzi, Maurizio Cazzati, Alessandro Stradella o Tomaso Antonio Vitali converteixen la vella canzona en la nova sonata en trio, d'un clar caràcter virtuós i contrapuntístic. El Barroc tardà (1680–1730)El Barroc tardà se situa aproximadament entre 1680 i 1730. Un cop més és Itàlia el país que va marcar les tendències innovadores, entre els trets més notables de les quals hi ha:
L'enorme influència de Corelli va portar l'estil italià a tot Europa. A França va desplaçar fins i tot a la fortíssima tradició musical local originada a Lully, no sense grans resistències (fins a la tardana Baralla dels bufons), i a Anglaterra van ser directament els seus deixebles, com Francesco Geminiani, els autors més influents. Autors alemanys de primer nivell com Bach, Telemann i Händel van estudiar i van imitar l'estil italià. Els compositors barrocs la música dels quals està actualment més difosa pertanyen a la generació nascuda al voltant de 1685: Antonio Vivaldi a Itàlia, Georg Friedrich Händel, Johann Sebastian Bach i Georg Philipp Telemann a Alemanya, Jean Philippe Rameau a França i Domenico Scarlatti, espanyol d'adopció. Instruments barrocs El Barroc va conèixer la transformació dels instruments renaixentistes cap a models dinàmicament més flexibles i va veure aparèixer l'orquestra en el sentit modern del terme. Nascuda durant el segle xvi en ambients populars, la família del violí (violins, violes, violoncels) va aconseguir el seu grau màxim de perfecció constructiva al segle xvii, fins al punt que llavors van quedar fixats els models que, en el fonamental, han estat reproduïts durant els segles següents, gràcies a la tasca de famílies d'artesans com els Stradivari, creadors dels Stradivarius, i els Amati. Paral·lelament, va sobreviure a ple rendiment la fabricació de viola d'arc, extingida, no obstant això, cap al final del període. Es perfeccionaren molt els instruments d'arc amb la innovació de l'arc planer. Els instruments de fusta van ser radicalment transformats per la família Hotteterre a la cort francesa de Versalles, apareixent llavors l'oboè, el fagot i la flauta travessera barroca, que guanyà terreny a la flauta de bec en les orquestres, malgrat que en la música de cambra va existir un conreu notable d'obres per a flauta de bec contralt, especialment. D'altra banda, es continuen utilitzant instruments d'altres èpoques com el sacabutx, la trompeta i la trompa, tots dos sense pistons.[5] L'oboè fou un instrument important, que comença amb la música de Jean-Baptiste Lully, però, misteriosament desaparegué, però després es tornaren a escriure peces per l'oboè. Els instruments de teclat més comuns eren l'espineta, el virginal, el clavicèmbal i el clavicordi. I, en l'àmbit religiós, l'orgue. Formes o gèneres musicals barrocs
Els corrents humanistes, en particular la Camerata florentina, buscaven ja a la fi del xvi una posada al dia de l'antic teatre grec, basant-se, no obstant això, en formes musicals recents, com el drama litúrgic, el drama pastoral, les comèdies madrigalesques amb figures de la commedia dell'arte i els intermezzi teatrals. Els successius experiments en els quals la música vocal es combinava amb danses i escenes teatrals parlades van forjar finalment un espectacle musicalment continuat, en què aquestes escenes parlades eren substituïdes per recitatius: havia nascut l'òpera. Entre les primeres conservades s'expliquen la Dafne (1598) de Jacopo Peri, el tema de la qual va ser significativament pres de Les Metamorfosis d'Ovidi, i Euridice (1600), també de Jacopo Peri; però va ser Claudio Monteverdi amb el seu L'Orfeo (1607) qui va consolidar la forma. Té diverses parts:
Músics barrocs[6]
Referències
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música barroca |
