|
Capitell   El capitell és la part superior d'una pilastra o columna, sovint ornamentat amb escultures. El seu origen es remunta a l'antic Egipte i en l'arquitectura grega determina l'ordre d'una columna (dòric, jònic o corinti). Durant l'edat mitjana, contenia escenes bíbliques, ornaments que imitaven la natura, fulles d'acant i criatures llegendàries.[1] Art romànicEls capitells són una de les mostres més importants de l'escultura romànica i condueixen a un món ric en simbologia.[2] La pedra esculpida era, en moltes ocasions, un eficaç vehicle de comunicació entre l'església i els fidels i, amb el seu impacte visual, ajudava a convertir els temples en «el regne de Déu a la terra».[2] Així, els artesans escultors tenien la missió d'instruir amb senzillesa i emocionar amb el seu art.[2] Els capitells, amb profusió de temes i on l'artista tenia més llibertat creativa, compleixen plenament aquestes funcions.[2] L'escultura romànica estava integrada en l'arquitectura formant un tot.[2] Les portalades i els capitells en són dos clars exemples.[2] L'escultor, per tant, havia d'encabir la seva obra en espais reduïts aprofitant la pedra al màxim.[2] Aquesta «exigència» provocava que l'escultura no es preocupés per representar imatges fidedignes de la realitat i, sovint, hi trobem figures desproporcionades, aixafades, caragolades o ocupant diverses cares dels capitells.[2] La manca d'espai era una de les raons d'aquest «antinaturalisme» que caracteritza l'escultura —i també la pintura— del romànic.[2] Però no pas l'única: l'objectiu principal de l'artista no era el tractament proporcionat i fidedigne de les figures, sinó el seu valor simbòlic i el contingut del missatge que volien transmetre a l'espectador.[2] Aquesta forma d'entendre l'art pròpia del romànic deriva d'un concepte clàssic, el neoplatonisme.[2] Una creença que defensa que el món natural tan sols és una aparença que amaga la realitat vertadera i transcendent de Déu. Difós per sant Agustí, el neoplatonisme va tenir una influència decisiva en la configuració de l'art medieval.[2] La creació de l'ésser humà, el pecat original, la nativitat o el judici final són alguns dels temes representats en el que es coneix com a capitells historiats.[2] Però, sens dubte, el que més en crida l'atenció és el ric, i de vegades fantasmagòric, repertori del bestiari medieval.[2] Procedent del món clàssic, romà d'Orient i persa, el cristianisme se'l fa seu atribuint virtuts o pecats als diferents animals reals o fantàstics que en formen part.[2] Així, entre els animals que representen el bé, trobem les aus, sovint comparades amb l'ànima que s'eleva cap al cel, el lleó o el griu.[2] A l'altre costat de la balança, el mico —caricatura grotesca de l'ésser humà—, la serp —símbol universal del pecat—, la llebre i el conill —per la seva fertilitat—, el porc senglar i el boc. Dracs, harpies, basiliscos, sirenes i centaures completen el repertori de bèsties enemigues de les persones i de Déu.[2] Vegeu tambéReferències A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capitell
|
||||||||||
