Els orígens del cristianisme a Brescia són incerts. El primer bisbe present a Brèscia possiblement va ser sant Anatalone, bisbe de Milà, a inicis del segle iii.[1] Pràcticament és segur que l'església bresciana va ser una filiació de la de Milà.
Edat mitjana
El primer bisbe històricament documentat és Ursicino, que participà en el concili de Sàrdica entre el 342 i el 344. De les homilies de Gaudenzio (entre els segles IV i V) es fa evident que ja en aquest període el cristianisme estava arrelat a la societat de Brescia, tot i que quedaven restes de paganisme.
Durant l'època dels longobards es fundà el monestir de Sant Salvador (762) a la ciutat, i el masculí a Leno (758); ambdós van ser instituïts pel reiDesideri.
En temps del bisbe Notingo (meitat del segle ix), el bisbe de Brescia tenien els títols i drets dels comtes.
Al segle xi la ciutat de Brescia es va sotmetre a les lluites entre el Papat i l'Imperi, amb l'elecció de dos bisbes. La corrupció del clergat portà que Arnau de Brescia iniciés la seva predicació fins que va ser expulsat de la ciutat.
Durant el període de la dominació veneciana els bisbes eren triats per la Sereníssima i la diòcesi gaudí d'un període de tranquil·litat, torbada només per l'aparició de l'heretgia a valli camune i triumpline.
A finals del segle xvii, la ciutat de Salò, capitàl de la Magnífica Patria de la Rivera de Salò, es preguntà per unificar les parròquies dels municipis que fins llavors estaven dividits en tres diòcesis (Brescia, Trento i Verona). La ferotge oposició dels ciutadans de Brescia, sempre contraris a l'autonomia riverenca, i la mort de Carles Borromeu, qui donava suport al projecte, va fer que no progressés.
Entre els principals protagonistes de la reforma tridentina emergeix la figura del bisbe Domenico Bollani, que implantà els decrets conciliars mitjançant nombroses visites pastorals i l'establiment del seminari diocesà el 1568.
Al segle xx, la diòcesi de Brescia es caracteritzà per una intensa activitat pastoral. Particularment significativa és la creació dels oratoris parroquials (més de quatre-cents distribuïts per tot el territori provincial) dotats d'estructures recreatives i esportives, bar, sales d'assaig de música, cinema i teatre. El 1902 es fundà la Federació Juvenil Lleó XIII per Lorenzo Pavanelli i pel bisbe Giacomo Maria Corna Pellegrini, amb l'objectiu de donar suport i desenvolupar les activitats de pastoral juvenil als oratoris. El 1960 el vicari episcopal Guglielmo Bosetti i el bisbe Giacinto Tredici van intentar renovar aquests oratoris.
El 1963 el cardenal brescià Giovan Battista Montini va ser elegit al soli papal amb el nom de Pau VI. El 1981 l'activitat dels oratoris de Brescia van rebre un impuls especial mitjançant la constitució del Secretariat dels Oratoris, dirigit pel prevere Amerigo Barbieri i promogut pel bisbe Bruno Foresti; el 1983 va néixer la revista Il Gabbiano com a orgue de col·legiament de les activitats diocesanes i com a reflexió sobre la pastoral juvenil; el 2002 es constituí el Centre d'Oratoris de Brescia, obra de mons Claudio Paganini amb el bisbe Giulio Sanguineti, i l'any següent es realitzà la Trobada Eclesiàstica Diocesana "Generacions de Fe", durant la qual es decidí iniciar la reforma del catecisme tradicional en el model del ICFR.
Amb l'intent de promoure la formació dels laics i dels joves les activitats als oratoris brescians el 2009 s'obrí la Casa de Formació Bruno Foresti.
El 2013 el bisbe Luciano Morini inicià el Sínode diocesàComunitat en Camí, per iniciar la reforma de la unitat pastoral parroquial.
Cronologia episcopal
El catàleg episcopal més antic de Brescia apareix a un manuscrit, anomenat codice queriniano, que el Brunati atribueix a la meitat del segle xi. La relació de bisbes fins al segle ix apareix també al discurs que el bisbe Rampert va tenir al 838 en ocasió del trasllat de les restes del seu predecessor de l'església de Sant Andreu a la catedral, on el bisbe recordà tots els bisbes que van succeir a Filastro, septimus episcopus brixiensem,[3] fins al seu episcopat. Per l'antiguitat del testimoni, aquest catàleg és considerat com autèntic.
↑La testimonianza di Ramperto, basata sui dittici diocesani (Lanzoni), è il motivo per cui oggi si tende ad escludere Anatalone dalle liste episcopali bresciane.
↑Queste sono le date probabili dell'episcopato di Filastrio; di certo è documentato al sinodo di Aquileia del 381.
↑Eletto vescovo forse nel 1086, per la deposizione di Giovanni che non poté prendere possesso della diocesi, non venne confermato e fu consacrato solo nel 1098, quando poté prendere possesso della diocesi.
↑Tra Andrea Segazeno e Tommaso Visconti Gams inserisce Pietro Filargo, che Eubel esclude perché non menzionato nelle bolle pontificie; secondo questo autore, da Piacenza Filargo fu nominato direttamente a Vicenza, senza passare da Brescia.
_esterno.jpg)
.png)
