El territori s'estén sobre 287 km² i està dividit en 84 parròquies, que des del 29 de novembre de 2006 estan agrupades en 7 vicariats.
Prato centre
Prato est
Prato oest
Prato sud-est
Prato sud-oest
Prato nord
Val di Bisenzio
Història
L'església de Santo Stefano di Prato està documenta per primera vegada al segle x, encara que probablement el seu origen és anterior. La seva importància i el desig d'autonomia de la jurisdicció del bisbe de Pistoia van créixer a mesura que el castrum de Prato es va transformar en una ciutat lliure fortificada. Durant els segles que van seguir van ser infinites les raons de discòrdia entre el prebost de Sant Esteve i dels bisbes de Pistoia.
A principis del segle xv, a petició del senyoriu de Florència, les negociacions van ser infructuoses per a l'erecció d'una diòcesi a Prato, amb el consentiment del Papa l'obediència pissana Alexandre V. Però la mort del papa va impedir la publicació de la butlla. No obstant això, el Papa Pius II, amb la butlla Etsi cunctae del 5 de setembre de 1463[1] va construir la Col·legiata de Sant Esteve en prebostat nullius dioecesisimmediatament subjecta a la Santa Seu i, per tant, completament independent de la jurisdicció dels bisbes de Pistoia. A causa de nous conflictes amb Pistoia, l'exempció va ser confirmada pel Papa Pau III en 1543.[2]
La culminació del seu viatge a la independència, l'Església de Prato la va guanyar el 22 de setembre de 1653, quan la diòcesi va ser erigida amb la butlla Redemptoris nostri del Papa Innocenci X i, simultàniament, unida aeque principaliter al bisbat de Pistoia.
Originalment i fins al final del segle xix, la diòcesi incloïa les úniques tres parròquies que estaven dins de les muralles del segle xiv. Tot i l'estretor dels límits, el 1682 el bisbe Gherardo Gherardi va erigir el seminari de la diòcesi Prato, abans que s'establís a Pistoia, on els bisbes van tenir la seva residència habitual.
Les dues diòcesis es van separar el 25 de gener de 1954 a conseqüència de la butlla Clerus populusque del Papa Pius XII.
A l'octubre de 1975, la diòcesi va ser ampliada, a través de la incorporació de les 12 parròquies dels municipis de Cantagallo i Vernio que havia pertangut a la diòcesi de Pistoia.
