|
Rei d'Itàlia
Rei d'Itàlia (llatí: Rex Italiae) és un títol adoptat per molts governants després de la caiguda de l'Imperi Romà, si bé entre la caiguda del regne ostrogot (segle vi) i la unificació italiana (1870) cap Rei d'Itàlia va governar sobre la totalitat de la península Itàlica. Reis GermànicsDesprés de la caiguda de Ròmul Augústul en 476, el líder dels hèruls Odoacre era nomenat dux Italiae (governant d'Itàlia) per l'emperador Zenó. Més tard s'autonomenava rex Italiae (rei d'Itàlia), encara que sempre es presentava com a oficial del govern oriental. En 483, el líder ostrogot Teodoric el Gran va derrotar Odoacre, i començava una nova dinastia de reis d'Itàlia. La implantació ostrogoda acabava amb la mort de Teias (552), quan Itàlia era reconquerida per l'Imperi Romà d'Orient. Ostrogots
El Regne Ostrogot d'Itàlia és conquerit per l'Imperi Romà d'Orient. LlombardsAlboin va liderar el Llombards a Itàlia en 568 i instal·là un estat bàrbar.
Reis FrancsPipí d'Itàlia, tercer fill de Carlemany, és coronat Rei d'Itàlia pel papa Adrià I en 781. Regnava al nord d'Itàlia, mentre que Itàlia central es convertia en els Estats Pontificis.
Entre 888 i 961, hi havia normalment més d'un sol·licitant al tron d'Itàlia, i fins i tot més d'un Emperador.
Reis sota el Sacre Imperi RomanogermànicDe 962 fins a 1806, el regne d'Itàlia s'incloïa al Sacre Imperi Romanogermànic, i els emperadors eren també reis d'Itàlia. L'únic sol·licitant independent que va accedir en aquest període va ser Arduin. Tanmateix, després del regnat de Frederic I Barba-roja (1152-1190), l'autoritat imperial a Itàlia era cada vegada més desafiada per les ciutats estat italianes i els emperadors havien de basar el seu govern en al cooperació amb alguns d'aquests estats. Etapa NapoleònicaDurant el període napoleònic, es forma un Regne d'Itàlia al nord d'Itàlia.
Al final del procés d'Unificació italiana, Víctor Manuel II és coronat Rei d'Itàlia. Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rei d'Itàlia |
