|
Capella Sixtina
 La Capella Sixtina és un dels més famosos tresors artístics de la Ciutat del Vaticà, construïda entre el 1471 i el 1484, en l'època del papa Sixt IV, d'on procedeix el nom pel qual és coneguda, encara que inicialment es va anomenar Capella Palatina. L'arquitecte en va ser Giovannino de Dolci, tot i que va ser dissenyada per Baccio Pontelli. És coneguda a tot el món tant per ser la sala on se celebra el conclave i altres cerimònies oficials com les coronacions papals, com per haver estat decorada per Michelangelo Buonarroti. Es troba a la dreta de la Basílica de Sant Pere, després de la Scala Règia, i originalment servia de capella a l'interior de la fortalesa vaticana. La capella té forma rectangular i fa 40,93 m de longitud per 13,41 d'amplària (les dimensions del Temple de Salomó, segons l'Antic Testament). L'altura és de 20,7 m. La decoració pictòrica al fresc es va iniciar just en acabar-se'n la construcció i hi van participar Sandro Botticelli, Lucca Signorelli, Perugino, Pinturicchio i Ghirlandaio entre d'altres. Aquestes pintures van ser concloses el 1482; a l'agost de 1483, Sixt IV, a la primera missa celebrada a la capella, va consagrar el recinte a Maria.[1] Per ordre del papa Juli II, Miquel Àngel va decorar la volta (1.100 m²) entre 1508 i 1512. A Miquel Àngel no li va agradar aquest encàrrec perquè creia que el seu treball només era per satisfer la necessitat de grandesa del papa. Tanmateix, avui els frescos de la volta i especialment El judici Final, sobre l'altar major, són considerats com les millors pintures de Michelangelo. Al centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la Creació i la caiguda de l'home, flanquejades per profetes i sibil·les, els avantpassats de Jesús i elements arquitectònics i escultures fingides. El 1514 o a començaments de 1515, Rafael Sanzio va rebre del papa Lleó X l'encàrrec de dissenyar un grup de tapissos monumentals per a decorar-ne les parets. Història.jpg) La Capella Sixtina és coneguda especialment per ser la seu dels conclaves que es fan per a l'elecció papal, tot i que -oficialment- és la capella de la Casa pontifícia. A l'època de Sixt IV, a la fi del segle xv, el cos de la casa pontifícia, estava format per unes 200 persones, i incloïa clergues, oficials de la Santa Seu i laics distingits. Hi havia cinquanta ocasions al llarg de l'any establertes pel calendari papal, que s'havia de reunir la Capella pontifícia al complet.[2] D'aquestes cinquanta ocasions, trenta-cinc eren misses, de les quals vuit se celebraven en basíliques, en general a la Basílica de Sant Pere, i hi assistien nombrosos fidels. Aquestes misses incloïen la de Nadal i la de Pasqua, en què el papa era el celebrant. Les altres vint-i-set misses es volien celebrar en un espai més petit i íntim, per la qual cosa hom emprava la Capella Maggiore, abans d'ésser convertida en la Capella Sixtina. La Cappella Maggiore va rebre el nom de «Capella Magna» pel fet que existia una altra capella més petita també usada pel papa i el seu seguici en el culte diari. A l'època de Sixt IV, aquesta era la capella del papa Nicolau V, que havia estat decorada per Fra Angelico. Està documentat que la Cappella Maggiore existia el 1368 i que va ser decorada per Giottino i Giovanni da Milano.[3] Segons un comunicat d'Andreas de Trebisonda a Sixt IV, en el moment de la demolició per fer el lloc de la capella actual, la Capella Maggiore estava en estat de ruïna, amb les parets inclinades.[4] La capella actual, situada al lloc de la Cappella Maggiore, va ser dissenyada per Baccio Pontelli per al papa Sixt IV, de qui pren el nom, i construïda sota la supervisió de l'arquitecte Giovanni de Dolci entre 1473 i 1481.[5] Les proporcions de la capella actual semblen mantenir estretament les de l'original. Després d'ésser completada, va ser decorada amb frescs d'alguns dels artistes més famosos de l'Alt Renaixement, incloent-hi Botticelli, Ghirlandaio, Perugino i Miquel Àngel.[4] La primera missa s'hi va celebrar el dia de la Mare de Déu d'agost de 1483, la festa de l'Assumpció de Maria, i consagrada a la Verge Maria.[6] La Capella Sixtina ha mantingut les seves funcions fins al dia d'avui, i continua sent la seu dels esdeveniments importants del calendari papal, llevat que el papa estigui de viatge. Hi ha un cor permanent, la Capella musical pontifícia, schola cantorum o escolania de la Capella Sixtina, per a la qual s'han compost algunes peces originals, com el Miserere de Gregorio Allegri, la més famosa.[7] Arquitectura ExteriorLa Capella és un edifici alt i rectangular de maó, i el seu exterior no té adorns arquitectònics ni escultòrics, com és comú a moltes esglésies medievals i renaixentistes d'Itàlia. No té façana exterior ni entrades exteriors; solament es pot accedir a través de l'interior del Palau Apostòlic, i l'exterior només és visible des de les finestres del voltant i des de patis interiors del palau. Els espais interns estan dividits en tres nivells, dels quals l'inferior és la més gran, amb un soterrani voltat amb diverses finestres utilitàries i un accés al pati exterior. Damunt està l'espai principal, la capella, les mides interiors de la qual són 40,9 metres de llarg per 13,4 metres d'amplada, les dimensions del Temple de Salomó segons l'Antic Testament.[8] El sostre voltat s'eleva fins als 20,7 metres. L'edifici tenia sis finestres altes i arcades a cada costat i dos a cada extrem, però algunes d'elles han estat tapades. Damunt la volta hi ha un altre pis amb salons per als guàrdies. En aquest pis es va construir un passadís a l'aire lliure que envoltava l'edifici subjecte per unes arcades que sorgien de les parets. Aquest passadís ha estat cobert, ja que causava contínues goteres a la volta de la capella. L'enfonsament i esquerdament de la maçoneria, també ha afectat a la Capella, i ha requerit la construcció de grans contraforts que reforcin les parets exteriors. La construcció d'altres edificis contigus també ha alterat l'aspecte exterior la Capella. InteriorCom a la majoria dels edificis mesurats interiorment, la mida exacta és difícil de determinar. Tanmateix, les proporcions generals de la capella estan correctes dintre d'uns pocs centímetres. La longitud és la mida de referència; s'ha dividit per tres per obtenir l'ample i per dos per obtenir l'alçada. Per mantenir la proporció, hi havia sis finestres a cada costat i dos a cada extrem. La mampara que divideix la capella es va col·locar inicialment a mig camí des de l'altar, però això ha canviat. Proporcions clarament definides van ser una característica de l'arquitectura renaixentista i reflectien el creixent interès a l'herència clàssica de Roma. El sostre de la capella és una volta de canó rebaixada que sorgeix d'una sèrie de llunetes que envolten les parets on sorgeixen els arcs de les finestres. La volta està tallada en sentit transversal per petites voltes formades sobre cada finestra, que la divideixen en el seu nivell més baix en una sèrie de grans petxines elevades sobre pilastres poc profundes entre les finestres. La volta de canó va ser pintada originàriament de color blau brillant amb estrelles daurades, segons el disseny de Piermatteo d'Amelia.[4] El paviment és de cosmatesc o opus alexandrinum, un estil decoratiu que usa marbre i pedra acolorida en un disseny que reflecteix la proporció prèvia en la divisió de l'interior i també marca el camí processional des de la porta principal, utilitzat pel papa en ocasions importants, com el Diumenge de Rams. La mampara o transenna de marbre, obra de Mino da Fiesole, Andrea Bregno i Giovanni Dalmata divideix la capella en dues parts.[9] Originàriament hi havia el mateix espai per als membres de la Capella Pontifícia, al costat de l'altar, i per als pelegrins i els ciutadans a l'altre costat. Tanmateix, en créixer el nombre d'assistents del papa, la mampara va ser moguda reduint la zona dels fidels. La transenna està coronada per una filera de candelers ornamentats, antigament daurats, i té una porta de fusta, on hi havia una porta de ferro forjat també daurat. Els escultors de la transenna també van crear la cantoria o galeria del cor. Tapissos de Rafael.jpg) .jpg) Durant les cerimònies ocasionals o de particular importància, les parets laterals es cobreixen amb una sèrie de tapissos, els originals dels quals van ser dissenyats per a la capella, per Rafael Sanzio i representen episodis de la Vida de Sant Pere i la Vida de Sant Pau tal com les descriuen els Evangelis i els Fets dels Apòstols: els cartons preparatoris de mida natural per a set dels deu tapissos són coneguts com a «Cartons de Rafael» i es conserven al Victoria and Albert Museum a Londres.[10] Els tapissos de Rafael van ser saquejats durant el Saqueig de Roma (1527) i alguns van ser cremats pel metall preciós que contenien i d'altres distribuïts per tot Europa. A la fi del segle xx es va reunir una col·lecció (ja s'havien realitzat diverses col·leccions noves) i usats novament a la Capella Sixtina el 1983. Els Cartons de Rafael il·lustren escenes de les vides de sant Pere i sant Pau. Posen l'èmfasi en diversos punts que eren rellevants a les polèmiques religioses dels anys previs a la Reforma luterana, i recalquen especialment el paper de sant Pere com a fundador del papat de Roma. Les escenes que va escollir Rafael eren relativament inusuals a l'art, menys emprades que les que fan referència a Jesucrist i la Verge Maria, pel que va tenir menys limitacions per idear-les. El 1515, Rafael va rebre l'encàrrec de Lleó X de dissenyar una sèrie de deu tapissos per penjar a la zona inferior de les parets.[11] Rafael tenia 25 anys aleshores i era un artista reconegut a Florència, amb una sèrie de clients adinerats, encara que era ambiciós, també desitjava treballar per al papa,[12] se sentia atret per l'ambició, grandesa i energia de Roma. Rafael va veure l'encàrrec com una oportunitat de poder ser comparat amb Miquel Àngel, mentre el papa ho va veure com la seva resposta a la volta encarregada pel seu predecessor.[13] El treball va començar cap a la meitat de 1515 i a causa de la seva gran mida, els tapissos van ser fabricats a Brussel·les al llarg de quatre anys, pels teixidors del taller de Pieter van Aelst.[14] Els temes de les deu imatges, incloent-hi les tres dels cartons de les quals no es conserven, són:
Frescos lateralsAl llarg de la Capella Sixtina es troba una successió de frescos. Aquestes pintures en les dues parets laterals, són paral·leles. Gairebé cada fresc està relacionat amb el que té davant. Havien de representar la vida de Moisès (Antic Testament) per una banda, i la vida de Crist (Nou Testament), per una altra, segons l'ús de totes les antigues esglésies.  Les parets estan dividides en tres nivells principals. Els baixos està decorat amb tapissos d'or i plata pintats al fresc. El central té dos cicles de pintures que es complementen, La vida de Moisès i La vida de Crist. Van ser encarregats el 1480 per Sixt IV i realitzats per Ghirlandaio, Botticelli, Perugino i Cosimo Rosselli, al costat d'alguns dels seus ajudants, com Pinturicchio.
Volta de la capella SixtinaMichelangelo Buonarroti va rebre el 1508 l'encàrrec de Juli II de repintar el sostre de la Capella. Originàriament estava pintat com un cel blau amb estrelles daurades. El treball va començar el 10 d'abril de 1508 i es va allargar fins al 31 d'octubre de 1512.[15] Miquel Àngel va quedar intimidat per les dimensions de l'encàrrec i va deixar clar des del princip] que preferia rebutjar-ho. Ell es considerava escultor abans que pintor, i sospitava que alguns dels seus rivals havien aconsellat el papa que li encarregués un projecte de tan gran escala per veure'l fracassar. Per a Miquel Àngel, el projecte només era una distracció del seu treball com a escultor de marbre, que l'havia mantingut ocupat durant els anys previs.[16] Per aconseguir arribar al sostre, Miquel Àngel necessitava un suport; la primera idea va venir de l'arquitecte del papa, Donato Bramante, que en volia construir una bastida penjada amb cordes. Tanmateix, la idea de Bramante no va servir, i l'estructura que va construir era defectuosa. Va foradar el sostre per penjar cordes que subjectessin la bastida. Miquel Àngel se'n va riure en veure l'estructura, i va dir que deixaria forats al sostre quan el treball finalitzés. Va preguntar a Bramante què passaria quan ell, en pintar, arribés a les perforacions, però l'arquitecte no va saber què respondre. El problema va ser presentat al papa, que va ordenar a Miquel Àngel que construís la seva pròpia bastida. Miquel Àngel va crear una plataforma de taules de fusta subjectes sobre suports enganxats a forats de les parets, sobre les finestres. Ell se situava sobre aquesta bastida mentre pintava.[17]  Miquel Àngel va usar colors brillants, fàcilment visibles des del terra. A la part baixa del sostre va pintar als avantpassats de Crist. Sobre seu, va pintar alternats als profetes i a les sibil·les, amb Jonàs sobre l'altar i Zacaries a l'altre extrem. A la part central, va pintar nou escenes del Gènesi. Originàriament solament se'l va encarregar pintar dotze figures, els Apòstols. Juli II va permetre a Miquel Àngel pintar les escenes i figures bíbliques que ell escollís com un acord. Quan el treball va estar acabat, havia pintat més de 300 figures, que mostraven la Creació, Adam i Eva al Jardí de l'Edèn i el Diluvi Universal entre d'altres. Es creu que Miquel Àngel va realitzar l'estructura arquitectònica simulada de la volta amb un cert sentit gòtic, però no és així, ja que no va fer cap creueria; tan sols els triangles que hi ha damunt les llunetes podrien recordar en alguna cosa l'estil gòtic, però de fet s'assembla més a la nau central d'un saló romà o, també, d'un temple romànic, organitzat en trams transversals.[18] Des de la porta d'entrada cap a l'altar, les escenes estan repartides en quatre de més grans i cinc de més petites, que són les que es troben emmarcades pels ignudi. Així, es comença i s'acaba amb una escena petita. 
Les sibil·les i els profetes en els espais triangulars són les figures més grans de l'obra monumental. Tots estan asseguts acompanyats d'àngels o petits genis.  Representen:
El Judici Final El Judici Final, és potser una de les obres més completes de la llarga i activa carrera de Miquel Àngel. Va ser pintat entre 1536 i 1541, després del Saqueig de Roma (1527) per les forces mercenàries del Sacre Imperi Romanogermànic, que van acabar amb el Renaixement romà, una mica abans del Concili de Trento. El treball va ser fet en una gran escala, i ocupa tota la paret després de l'altar de la Capella Sixtina. El Judici Final és una representació de la segona vingudade Crist i l'Apocalipsi. La paret en què està pintat s'inclina lleugerament sobre l'espectador a la seva part alta, i està pensat així perquè el fresc sembli una mica aterridor, i infongui pietat i respecte al poder de Déu. A diferència dels altres frescs de la Capella, les figures són molt musculoses i semblen una mica torturades. Dalt, mirant cap a l'esquerra està Crist, jutge implacable, amb la mà dreta alçada, en actitud de condemnar. La verge, que està al seu costat, apareix resignada a l'hora de la justícia. Els altres personatges de la cort són els profetes, els apòstols, els màrtirs. A la dreta del Messies estan els electes, a l'esquerra els reprovats. En el cel, entre les llunetes, estan alineats els àngels amb els instruments de la Passió. Sota, a l'esquerra, l'escena de la resurrecció dels morts: un grup d'àngels, en el centre, que duen el llibre del judici, toquen les trompetes, mentre dels sepulcres destapats surten els morts per a tornar a trobar-se en la vall de Josafat. I mentre els bons pugen al cel enmig de la ràbia dels dimonis, els dolents són llançats als abismes, on els esperen Caront amb la barca i Minos, el jutge infernal. A pesar de la bellesa de la composició, el fet que les figures apareguessin nues segons el gust de l'artista, va escandalitzar a l'església que va manar una dècada després a un pintor conegut popularment com “Il Braghettone” (Daniele da Volterra) que afegís vestimenta a tots els participants.[27] Restauració Entre juny de 1980 i octubre de 1984 es va portar a terme la primera part de la restauració dels frescs de la Capella Sixtina, que va consistir a treballar en les llunetes fetes per Miquel Àngel. Després d'això, el treball es va centrar en la volta, que va començar al novembre de 1984 i va ser completat al desembre de 1989, i per finalitzar es va treballar al Judici Final. La restauració completada es va mostrar al públic el 8 d'abril de 1994, quan Joan Pau II la va ensenyar.[28] L'última part va ser la restauració dels frescs de les parets, que va ser aprovada el 1994 i mostrada l'11 de desembre de 1999.[29] La part de la restauració de la Capella Sixtina que va causar una més gran preocupació va ser el sostre, també obra de Miquel Àngel. L'aparició dels colors brillants dels Avantpassats de Crist va fer patir por que els processos emprats a la neteja eren massa forts. El problema era a l'anàlisi i la comprensió de les tècniques usades per Miquel Àngel, i la resposta tècnica dels restauradors a aquest problema. Un examen detallat dels frescs de les llunetes va convèncer els restauradors que Miquel Àngel va treballar exclusivament en buon fresc, és a dir, l'artista només va treballar sobre guix acabat de posar i cada secció del treball es va completar mentre que el guix es trobava encara fresc. És a dir, Miquel Àngel no va treballar a secco; no va afegir detalls més tard sobre el guix sec. Els restauradors, sabent que l'artista va donar un enfocament complet de la pintura, van donar un enfocament complet a la restauració. Es va prendre la decisió que tota la capa ombrejada per la cola animal, el fum i la cera i les zones repintades estaven contaminades d'un mode o un altre: els dipòsits de fum, els primers intents de restauració i les pintures de restauradors posteriors en un intent d'animar l'aparició de l'obra. Basant-se en aquesta decisió, segons les dades de restauració que s'han proporcionat, els científics de l'equip de restauració es van decidir per un dissolvent, que efectivament va tornar el sostre a la seva capa de guix impregnada de pintura. Després d'aquest tractament, solament el que es va pintar a buon fresc es mantindria.[30] Conclave papal  Una de les funcions principals de la Capella Sixtina és la de seu de l'elecció de cada papa, en el conclave del Col·legi Cardenalici. Durant un conclave, una xemeneia és instal·lada a la teulada de la capella, en la qual el fum actua com un senyal. Les Fumata blanca i fumata negra, el color blanc del fum significa que hi ha hagut una votació amb èxit positiu, en cas contrari el fum és negre.[31] El conclave també proporciona als cardenals un lloc on poden sentir missa, menjar, dormir i passar el temps assistits per servents. El lloc de celebració del conclave no es va estipular oficialment fins al segle xiv. A partir del Gran Cisma d'Occident les eleccions del papa sempre han tingut lloc a Roma, exceptuant l'elecció de 1800, quan l'ocupació de la ciutat per tropes del Regne de Nàpols va obligar a celebrar-lo a la ciutat de Venècia. L'últim conclave celebrat fora de la Capella Sixtina va ser el de 1846, que va tenir lloc al Palau del Quirinal, aleshores residència oficial dels papes [32]
Segle XV
Segle XVISegle xviiSegle xviii
Segle xix
Segle XX
Segle XXI
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_(cropped).jpg)
