|
Perugino
Pietro di Cristoforo Vannucci dit Perugino (Città della Pieve, prop de Perusa, c. 1448 — Fontignano, febrer del 1523) va ser un pintor italià del Renaixement, adscrit a l'escola d'Umbria. Va pintar sobretot obres de caràcter religiós, i els seus quadres ofereixen poca varietat; tot i que mostren molta gràcia i harmonia. BiografiaPerugino va formar-se amb l'estudi de les obres de Piero della Francesca i d'Andrea del Verrocchio, dels quals probablement va ser deixeble a Florència entre 1470 i 1472, en companyia de Leonardo da Vinci.[1] Va treballar principalment a Umbria, Florència i Roma, però també a Lucca, Bolonya, Venècia, Cremona, Ferrara i Milà. Entre les seues obres de joventut, cal destacar les Escenes de la vida de sant Bernat (1473), L'Adoració dels Reis Mags (1476) i diverses marededéus disperses entre nombrosos museus de tot Europa, que durant molt de temps van ser atribuïdes a Verrocchio. Totes aquestes obres palesen la influència dels seus dos mestres. Va treballar a Roma a partir de l'any 1478. Entre 1480 i 1482, va contribuir a la decoració al fresc de la Capella Sixtina al costat d'altres grans mestres de l'època. Perugino hi va pintar tres escenes, dues en col·laboració amb Pinturicchio (El baptisme de Crist i Moisès viatjant vers Egipte). Alliberant-se a poc a poc de l'exemple de Piero della Francesca, va anar donant més importància a la claredat, l'equilibri i el classicisme de les formes a les seues composicions. En les obres de Perugino, igual que en les de Pinturicchio o les del jove Rafael, que fou el seu alumne, el paisatge no és un simple element decoratiu al darrer pla del quadre, sinó que s'hi estableix un diàleg entre aquest i les figures del primer pla, amb el propòsit d'inscriure-les a l'espai amb unes relacions harmonioses. Aquesta concepció té l'avantatge de permetre al pintor trobar un equilibri perfecte entre l'evocació d'allò real i la construcció mental. L'any 1485, Pietro Vanucci va ser nomenat ciutadà d'honor de Perusa, cosa que li va valdre el sobrenom de Perugino. Una vegada la seua reputació va quedar establerta, la seua activitat va esdevenir frenètica. Va obrir dos tallers —l'un a Perusa i l'altre a Florència— per fer front als nombrosos encàrrecs que li arribaven. En aquest moment, la seua obra ateny la maduresa, amb grans composicions inscrites en vastos espais oberts. La seua producció es va multiplicar, però potser perdé qualitat, atès que no devia tenir prou temps per rematar les obres. L'any 1493, va casar-se a Fiesole amb la filla de l'arquitecte Luca Fancelli, amb la qual tingué 7 fills. 
En els darrers anys de la seua vida, va treballar intensament per a les principals esglésies d'Umbria i Toscana, i per a Isabella Gonzaga, per a qui va fer la Lluita entre Amor i Castedat l'any 1505. El 1508, va decorar la volta de la sala «Incendio del Borgo» al Vaticà. A partir d'aquesta data, va treballar a Perusa i la seua rodalia, i hom constata un cert empobriment del seu estil i una repetició de les seues més grans composicions. A Assís, a la basílica de Santa Maria dels Àngels (Santa Maria degli Angeli), construïda al segle xvi sobre l'emplaçament de la capella de la Porziuncola —una petita capella feta des del segle vi, on l'any 1208, sant Francesc va fundar el seu orde— ha estat descoberta una obra que s'ha atribuït a Perugino, de la qual se'n desconeixia l'existència, arran dels treballs de restauració de la capella. Es tracta d'un fresc que representa la Crucifixió, que hauria estat pintat el 1486, any en què Perugino va visitar Assís durant el mes d'agost, tal com constaten els arxius. Va morir de pesta al febrer del 1523. Perugino va exercir una forta influència sobre Fiorenzo di Lorenzo. Giorgio Vasari va incloure la seua biografia en Le Vite. ObresLlista no exhaustiva  fresc, 335 x 550 cm, Capella Sixtina, Roma
A França
GaleriaNotes i referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
