Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. Podeu col·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «acaba en 2018»
The Rolling Stones
Mick Jagger, Ronnie Wood, Keith Richards, Charlie Watts saluden al finalitzar un concert el 22 de maig de 2018 a Londres.
The Rolling Stones és un grup de rock anglès format a Londres el 1962. Actius durant set dècades, són una de les bandes més populars i duradores de l'era del rock. A principis de la dècada de 1960, la banda va ser pionera en el so descarnat i rítmic que va arribar a definir el rock dur. La seva primera formació estable estava composta pel vocalista Mick Jagger, el multiinstrumentista Brian Jones, el guitarrista Keith Richards, el baixista Bill Wyman i el bateria Charlie Watts. Durant els primers anys, Jones va ser el líder principal de la banda. Després que Andrew Loog Oldham es convertís en mànager del grup el 1963, els va animar a escriure les seves pròpies cançons. Jagger i Richards es van convertir en els compositors i principals forces creatives de la banda, allunyant Jones, que va desenvolupar una addicció a les drogues que, el 1968, va interferir en la seva capacitat per contribuir de manera significativa.
Arrelats al blues i al rock and roll inicial, els Rolling Stones van començar tocant versions i van estar a l'avantguarda de la Invasió Britànica el 1964, arribant a identificar-se amb la contracultura juvenil i rebel dels anys seixanta. A continuació van aconseguir un major èxit amb el seu propi material, ja que "(I Can't Get No) Satisfaction" (1965), "Get Off of My Cloud" (1965) i "Paint It Black" (1966) es van convertir en èxits internacionals número u. Aftermath (1966), el seu primer àlbum totalment original, sol considerar-se el més important dels seus primers discos. El 1967, van tenir l'èxit de doble cara "Ruby Tuesday"/"Let's Spend the Night Together" i van experimentar amb el rock psicodèlic a Their Satanic Majesties Request. A finals dels 60, van tornar al seu so rock basat en el rhythm and blues, amb els exitosos senzills "Jumpin' Jack Flash" (1968) i "Honky Tonk Women" (1969), i els àlbums Beggars Banquet (1968), amb "Sympathy for the Devil" i "Street Fighting Man", i Let It Bleed (1969), amb "You Can't Always Get What You Want" i "Gimme Shelter".
Jones va deixar la banda poc abans de la seva mort el 1969, sent substituït pel guitarrista Mick Taylor. Aquell any es van presentar per primera vegada a l'escenari com The Greatest Rock and Roll Band in the World. Sticky Fingers (1971), que va incloure "Brown Sugar" i "Wild Horses" i el primer ús del logotip de la llengua i els llavis, va ser el primer dels seus vuit àlbums d'estudi consecutius número u als Estats Units. Exile on Main St. (1972), amb "Tumbling Dice", i Goats Head Soup (1973), amb "Angie", també van ser èxits de vendes. Taylor va abandonar la banda a finals de 1974 i va ser substituït per Ronnie Wood. La banda va llançar Some Girls el 1978, amb "Miss You", i Tattoo You el 1981, amb "Start Me Up". Steel Wheels (1989) va ser àmpliament considerat un àlbum de retorn i va ser seguit per Voodoo Lounge (1994). Ambdós llançaments es van promocionar amb grans gires per estadis i grans recintes, ja que els Stones van continuar sent una gran atracció de concerts; el 2007 havien registrat tres vegades la gira de concerts més taquillera de tots els temps, i en data tan recent com el 2021 van ser l'acte en directe amb més ingressos de l'any. Després de la marxa de Wyman el 1993, la banda va continuar com un nucli de quatre membres, amb Darryl Jones convertint-se en el seu baixista habitual, i després com un nucli de tres membres després de la mort de Watts el 2021, amb Steve Jordan convertint-se en la bateria habitual. El seu àlbum de 2016, Blue & Lonesome, es va convertir en el seu dotzè àlbum número 1 al Regne Unit.
Les vendes de discos dels Rolling Stones, estimades en 200 milions, els converteixen en un dels artistes musicals més venuts de tots els temps. La banda ha guanyat tres premis Grammy i un Grammy Lifetime Achievement Award. Van entrar al Saló de la Fama del Rock and Roll el 1989 i al Saló de la Fama de la Música del Regne Unit el 2004. La revista Billboard i Rolling Stone han classificat la banda com una de les millors de tots els temps.
Història
El grup es va formar l'any 1962 quan encara anaven al col·legi i segueix en actiu. Els membres originals eren Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones i Ian Stewart al piano. El pianista va incorporar al bateria Charlie Watts. Posteriorment va entrar al grup el baixista Bill Wyman, ja que disposava d'un amplificador propi. Van fer la seva primera actuació en públic al Marquee Club de Londres el 12 de juliol de 1962.[1][2] El 7 de juny de 1963 publicaren el seu primer disc, el single amb la cançó Come on, i el 15 d'abril de 1964 el primer llarga durada. Amb It's all over now aconseguiren el seu primer èxit de vendes, arribant al número u el 18 de juliol de 1964. El manager del grup, Andrew Loog Oldham, va decidir que Ian Stewart no donava la imatge pel grup i va decidir prescindir del pianista com a membre oficial. Stewart va continuar tocant per la banda i sent el primer road manager del grup. Va morir el 1985.
El seu estil musical va estar influït per la música nord-americana especialment el blues i el Rock and Roll que ells van fusionar en un so basat en dues guitarres rítmiques i prototip del Rhythmic and blues. Si haguèssim de triar un dels seus discs que reculli les influències de la música d'arrel nord-americana adaptat cap a un estil amb so i missatge propi, aquest seria el monumental disc doble Exile on Main Street, publicat el 1972. Fou gravat a la Villa Nellcôte a Vilafranca de Mar (Provença, França), al soterrani de la casa que havia llogat Keith Richards. Els Stones van haver de fugir d'Anglaterra per la pressió fiscal abusiva que els feia tributar praticamente el 100% del que guayaven. Aquest disc va ser la culminació de quatre discs que per molts dels seus seguidors defineixen l'època d'or de la banda. Els discs Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i el ja citat Exile on Main Street (1972) són considerats àlbums clàssics on el grup es defineix musicalment i assoleix la seva maduresa.
El grup era d'una aparença visual i sonora més dura que la dels Beatles amb qui van rivalitzar musicalment encara que sempre han mantingut una bona relació personal. De fet, un dels primera èxits dels Stones va ser una cançó composta per Lennon - Mc Cartney. Es tracta de "I wanna be your man". Publicada com a segon single l'1 de novembre de 1963, la versió dels Rolling Stones va arribar al núm. 12 de les llistes britàniques.
La seva cançó més reconeixible del grup és (I can't get no) Satisfaction, que arribà al número u l'11 de setembre de 1965. Famosa pel "riff" de guitarra elèctrica inicial, ha esdevingut un patró d'introducció de moltes cançons. Keith Richards explica que va somiar el riff inicial. Es va despertar, el va gravar i se'n va tornar a dormir.
La dècada dels 70 va ser molt productiva pels Stones. És en aquesta dècada quan van gravar els seus millors àlbums. Des del ja mencionat Exile on main Street, passant del Black and blue amb filtreig jazzísitcs de cançons com Melody[3] i amb la nova incorporación de Ron Wood substituint a Mick Taylor a la guitarra, fins al "discotequero" Some Girls que inclou himnes com Miss You[4] gravat en plena efervescencia de la música disco. Els Stones van saber adaptar-se a la moda sense perdre la seva identitat.
Però els Rolling Stones son, sobretot, els reis dels concerts en directe. Durant els any 60 i els 70 van rodar constantment per tot el món fent honor al seu nom. Des dels petits clubs anglesos dels 60, passant per la conquesta dels Estats Units seguint el camí obert pels Beatles, fins a les gires eternes per Europa, Japó, Austràlia, Sud-amèrica i, sobretot, els Estats Units. En una època en què les pantalles gegants simplement no existien, Mick Jagger s'espavilava per a captar l'atenció de milers de fans durant les dues hores de concert. Segurament gràcies al fet que el seu pare havia sigut professor d'educació física, Jagger sempre ha mantingut un estar de forma envejable. Els excessos amb les drogues i la beguda els deixava per al seu col·lega Keith Richards.
La dècada dels 80 va començar amb la publicació de l'àlbum Tatto You amb les restes de les sessions de Some Girls i Emocional Rescue. Start me up va ser un èxit brutal i els va servir per començar la majoria de concerts de la gira americana i europea. L'àlbum Still Life gravat en directe las Estats Units, comença amb els acords de piano de Duke Ellington interpretant Take the A Train.[5] La passió del jazz del batería Charlie Watts hi va tenir molt a veure. A l'acabar l'extenuant gira va esclatar el que Keth Richards defineix com "The third world war". Mick Jagger introdueix una clàusula al nou contracte multimilionari de la banda amb la CBS per la qual té dret a gravar tres discs en solitari. El primer disc és el mediocre She's the boss. Jagger s'allibera de la cotilla dels Rolling Stones i fantaseja amb competir en solitari amb Michael Jackson o la Madonna. Al concert benèfic Live Aid del 1985, Jagger actua al marge dels Stones fent un show amb Tina Tuner cantant It's only rock'nd roll.[6] Per la seva banda Keith Richards i Ron Wood actuen al costat de Bob Dylan cantant Blowin in the Wind. Richards i Wood s'obliden de la lletra de l'himne de Dylan i el resultat és una de les actuacions més patètiques dels últims anys dalt d'un escenari.[7] El grup sembla trencat. El 1986 publiquen l'àlbum Dirty Work en compliment del contracte amb la CBS. Les sessions de gravació son un infern. Jagger i Richards no coincideixen mai a l'estudi. El bateria Charlie Watts, fins aquell moment net com una patena, comença a tontejar amb la heroïna. Al videoclip de la cançó One hit to the body[8] es pot veure claramente la tensió entre els dos amics.
Altres cançons conegudes són: Get off of My Cloud (1965), Paint It Black (1966), Let's Spend the Night Together (1967), Jumpin' Jack Flash (1968), Sympathy for the Devil (1968), Honky Tonk Women (1969), Gimme Shelter (1969), Brown Sugar (1971), Tumbling Dice (1972), Angie (1973), It's Only Rock N'Roll (1974), Miss You (1978), Beast of Burden (1978), Start Me up (1981) i Waiting on A Friend (1981).
Membres
Membres actuals
Mick Jagger veu principal i secundàries, harmònica, guitarra rítmica, percussió, teclats (1962–present)[9][10]
Keith Richards veus secundàries i principal, guitarra rítmica, baix elèctric (1962–present)[9][10]
.jpg)
