Gran part del seu ampli terme és muntanyosa; podem trobar-hi altituds que oscil·len entre els 730 m de l'alt del Sant Crist i els 956 m d'altitud de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 m de la Torreta de Mariola. Hi ha gran nombre de fonts, tant al nucli urbà com al terme, en bells paratges: la Serra de Mariola, la de santa Bàrbara, la de la Coveta i la de Ballester; també hi naixen dos rius: el Clarià i el Vinalopó. Però el tret més característic del seu paisatge, es troba a la serra de Mariola, amb la seua gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals.
La fauna, típicament mediterrània, està molt ben representada: àguiles, pit-rojos, oronetes i merles, entre d'altres, pel que toca a les aus; quant a mamífers: gat salvatge, geneta, porc senglar, rat-penat, rabosots, llebres i conills. Un entorn tan exuberant no pot sinó oferir tota mena d'atractius per a ciclistes, muntanyers i senderistes que hi troben un vertader paradís.
Hi ha molts jaciments prehistòrics al terme que hi situen població ja des del paleolític mitjà; per citar-ne alguns, esmentarem les coves del Vinalopó, Santa Bàrbara, l'Illa, l'Emparedada, la d'en Gomar, la Piscina, el jaciment dels Dotze. Del bronze hi ha, entre d'altres, la Mola, la Mola Alta de Serrelles, el barranc del Cinc, el barranc de la Frontera, el tossal de Mariola, mas de Menente. Dels ibers, hi ha el Lleó ibèric trobat a la lloma de Galbis, un dels jaciments més importants junt als de: Sant Antoni del Porquet, Cabeço de Mariola i Cabeço de Sant Antoni. Els romans són els fundadors de la vila i els que la bategen amb el nom de Bucarius;[2] d'aquella època resta una vil·la amb paviment de l'època i poca cosa més.
Els musulmans la denominaren Bekirén ('pinya' o 'rusc'); durant la seua estada, Bocairent romangué integrada en l'emirat de Dénia. El 1179, pel tractat de Cazola, restà adscrita a la corona d'Aragó. El 1240 hi ha escrits de Jaume I que l'esmenten com a Bochairent, Bocairen i Bocayrent.
El 1587 ja funcionava la Real Fábrica de Paños, la qual gaudia de privilegis reials dictats en una pragmàtica de Felip II. En la Guerra de Successió prengué partit per l'arxiduc. Durant les guerres d'Independència i carlines fou testimoni d'importants enfrontaments.
Economia
Plaça de l'Ajuntament, centre de la vila
L'activitat econòmica està basada íntegrament en la indústria, que té com a producció més destacada i tradicional la fabricació de mantes i teixits, ja en declivi des del segle passat. És per això que als bocairentins se'ls anomena popularment carda(d)ors. Actualment, la indústria s'ha anat reinventant i està diversificada.
Demografia
Bocairent té 4.214 habitants (INE2018). La seua població es troba estancada des dels anys 60 del passat segle.
El cens de 2003 dona la xifra de 4.491 habitants, de gentilici bocairentins. El cens de 2001 explicita que un 87,54% dels habitants saben parlar valencià, tot i que en la pràctica la xifra de parlants s'acosta al 100%.
Portada de l'església de l'AssumpcióLes Covetes dels Moros.
Un altre apartat que fa de Bocairent una vila de les més emblemàtiques per als valencians és el seu patrimoni monumental, especialment el barri medieval amb la calçada excusada, que hi serveix d'accés; els seus atzucacs, els costeruts carrers amb escalinates per a facilitar el trànsit, l'aljub, el carreró de l'Emboç, de tan sols un metre d'amplària i seguint per:
Església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Del segle xviii, és l'edifici més emblemàtic del poble. Construïda sobre un antic castell àrab, atresora les principals característiques de l'art valencià, des del gòtic fins al segle xix. Alberga un important Museu Parroquial amb obres de Joaquim Sorolla i Bastida, Cellini i Joan de Joanes.
Covetes dels Moros (o del Colomer). D'antiguitat i utilitat incertes, probablement varen ser un magatzem d'època àrab on la població transhumant guardava les eines en cavitats distribuïdes segons l'estructura de la tribu.
Una bona col·lecció de caves, unes urbanes com l'Engolada i la de sant Blai, que alberga el Museu de la Neu i d'altres arreu del municipi com: la de sant Miquel, l'Arquejada; la de l'Habitació i la del caveta del Voltor.
Torre de Mariola, al costat de la font homònima. De procedència àrab, encara que una llegenda local la relaciona amb els romans. Està totalment arruïnada.
Barri de la Vila de Bocairent, ubicat al nucli antic medieval de la ciutat; ocupa la part alta del tossal on s'assenta la localitat. Està constituït per un entramat de carrers costeruts, tortuosos i escalonats que s'adapten a un terreny amb forts desnivells en la connexió del cim del tossal amb el vessant. El barri se subdividix en altres barris menors com ara el de Sant Pere, el de Sant Joan, el de la Verge d'Agost o el de la Verge dels Desemparats.
Palau dels barons de Casanova (família Belda)
Gastronomia
La gastronomia és la típica d'aquestes contrades: pericana, mulladors, olletes, putxero amb pilota (olla), cassola al forn, pimentons farcits i excel·lents embotits. Els productes de la terra: ametles, nous i mel són la base d'una exquisida rebosteria en què destaquen els pastissets de moniato, els pastissets de rovell d'ou, rotllos de Sant Blai, mantecats, carquinyols (tots aquests amb una clara influència àrab). Però el producte més conegut de Bocairent és l'herbero,licor fet amb les mil i una herbes aromàtiques de la Mariola i del qual existeixen tantes fórmules com "destil·ladors".
Festes
Durant el primer cap de setmana de febrer se celebren, en honor de sant Blai, les festes de Moros i Cristians. Tradicionalment, aquestes festivitats se celebraven de l'1 al 5 de febrer cada any, però al 2014, es va promoure una consulta popular per a fer-les coincidir amb el cap de setmana, i el resultat va ser «sí» amb una majoria molt gran. A finals d'agost, se celebren les festes de Sant Agustí i es ballen les danses, que guarden intacta la tradició d'aquests balls tradicionals valencians.
Pilar Molina Beneyto (Bocairent, 1949 - València, 2008), escriptora, historiadora, fotògrafa i directora de documentals.
Joan Antoni Martínez i Martínez (Bocairent, 1960 - 2014), músic, mestre de dolçaina i un dels referents en la recuperació i dignificació d'aquest instrument al segle xx.
↑CASARES RODICIO, Emilio (director de l'obra): Diccionario de la Música Valenciana. Edita Iberautor Promociones Culturales S.R.L., 2006. Col·labora L'Institut Valencià de la Música. Pàgina 124. Volum I, ISBN 84-8048-706-2
↑VAÑÓ PIEDRA, Francisca. «Músics Bocairentins». Arxivat de l'original el 18 de gener 2021. [Consulta: 21 març 2019].
