Taurepan: a la frontera entre Veneçuela i el Brasil
Arekuna: cap al Nord-oest del Roraima i a la vall de Kavanayén[2][3][5]
Kamarakoto: a l'oest del riu Karuay, Caroní, la Paragua i a la vall de Kamarata.[3]
Idioma
Els pemons perlen el pemon, de la família carib. Hi ha dos dialectes principals del pemón: el taurepán i el arecuna.[6]
Classificació
Idioma pemon entre els idiomes carib.
El pemón és part de la família Carib, de la branca guayanesa, sub-branca Kapón. Està emparentat pròximament amb l'akawaio, el macuxi i el patamona i en menor grau amb idiomes com ara el yekuana.
És l'idioma Carib amb més parlants. Es parla en els municipis Sifontes i Gran Sabana de l'estat Bolívar de Veneçuela, en Guyana i en Roraima, el Brasil. El macuxi, parlat al Brasil, és a vegades considerat com un dialecte del pemón. La Gran Sabana és el lloc amb el major nombre de parlants de la llengua pemona. Té els següents dialectes:
arekuna: dialecte de la zona nord i centre, parlat per un 45% de la població pemón.
kamarakoto: dialecte de Kamarata i Urimán, a la zona nord-occidental, en el Baix Caroní i Baix Paragua.[7]
taurepán: dialecte del sud.
Aquests dialectes es diferencien a nivell fonètic, gramatical i lexical.[8][9][10]
Mites
Els pemons tenen una tradició mitològica molt rica que continua fins al dia d'avui, malgrat la conversió de molts pemones al catolicisme o al protestantisme.
La primera persona que va estudiar de manera seriosa els mites i el llenguatge pemones va ser l'etnòleg Theodor Koch-Grünberg, qui va visitar Roraima en 1912.[11] Alguns dels mites més importants dels pemons descriuen els orígens del Sol i de la Lluna, la creació dels tepuys (Muntanya Rorarima o Dodoima en pemón[12]) i les activitats de l'heroi creador Makunaima[13] i els seus germans.
Per a ells, tots descendim de Pia (Pia-to-daktai), que és el principi, el tronc en sentit físic i espiritual. Tot ser té un Pia o Itepotoru: el principi, o el pare. Per a ells, tant el nostre cos com el nostre esperit descendeixen de la mateixa família que els cossos i esperits dels rius, les muntanyes, etc. (Animisme).
Abans, amb Pia to daktai, es vivia en completa harmonia, però després de la intoducción del mal, va ocórrer la ruptura i ara es viu en conflicte. Per aquesta raó els humans vam haver d'aprendre fórmules i normes (Tarén) per a establir una relació dins del mal (Imoronek) i poder tornar a l'harmonia. Aquest Tarén o saviesa abastava tot, des de la cultura fins a la medicina, i eren els esperits de la naturalesa els que transmetien el tarén necessari per a aprendre a curar malalties. Aquests li ho comunicaven als avis, i aquests li ho comunicaven a la seva descendència.
A més del culte al sol, a la lluna, la pluja, els animals i a la iuca, estaven relacionats amb alguns esperits, com:
Tuwenkaron: (sirena) Un personatge que viu en aigües, rius i fetes fallida. Són persones petites, que es manifesten principalment sota la figura d'una dona bella de llarga cabellera. Cuiden a la naturalesa dels profanadors del mitjà on viuen i el protegeix gelosament. Veure-la provoca malalties i/o desmai. Tenen una variació, que són les Llaura sari, les quals viuen en pous profunds, salts i llacunes.
Uru:pere: És una colobra gegantesca amb diverses llengües de foc i llança fum. Apareix sota la forma de fortes ventarrones, voltaneras, en forma de pluges, focs i llampecs.
Amayiko: És un esperit capaç de manifestar-se amb la forma de qualsevol animal o persona, però sempre de baixa alçada. No qualsevol persona ho pot sentir, però veure-ho també provoca fortes malalties, que poden ser combatudes gràcies al Tarén.
Amawariwa: Espirítus mares que produeixen convulsions. Es troben a les muntanyes i poden enamorar a joves de tots dos sexes.
Imawari: versió masculina del Amawariwa, capaç d'enamorar a joves. És un esperit que viu en selves, rius i muntanyes. En enutjar-se es converteix en forts vents i pluges ventiadas.
Okoyimu: És la serp arc de Sant Martí.
La iuca i el kachiri
Elaboració de casabe, Poblado La Negra, Veneçuela.
Els pemons basen gran part de la seva dieta en aliments a base de iuca que és del poc que es dona en aquestes terres àcides de la Gran Sabana,[14] on l'agricultura no és una tasca fàcil.[15][16] Ells cullen tant la iuca amarga com la dolç. De la iuca obtenen el casabe i midó a més del kachiri. El kachiri és una beguda forta amb alt grau alcohòlic, que és usada amb diversos fins entre els pemons. S'obté de bullir la farina de iuca i deixar-la fermentar. També cullen nyam, moniato, blat de moro, arròs i plàtans entre altres.
↑ 3,03,13,2Parque Nacional Canaima. 1964: “Parque Nacional Canaima – La Gran Sabana/Plan rector”. Corporación de Turismo de Venezuela. Ministerio de Agricultura y Cría. y Nacional Park Service U.S. Departamento of the Interior. Caracas Venezuela 214p
↑Aguerrevere, S.E., López, Víctor M., Delgado O. C. y Freeman, C.A. 1939:"Exploración de la Gran Sabana". En: "Exploración de Guayana". Interaalumina, Editorial el Arte Caracas - Venezuela 1983.
↑Kavanayen «Copia archivada». Arxivat de l'original el 19 de juny de 2012. [Consulta: 19 juny 2012].
↑[Armellada, Cesáreo de (Fray) y Olza, Jesús,s.j. (1999): Gramática de la lengua pemón (morfosintaxis) Caracas. Publicaciones Ucab, Vicariato Apostólico del Caroní y Universidad Católica del Táchira. pp. 272-275]
↑Armellada, Cesáreo de (Fray) y Olza, Jesús,s.j. (1999): Gramática de la lengua pemón (morfosintaxis) Caracas. Publicaciones Ucab, Vicariato Apostólico del Caroní y Universidad Católica del Táchira. pp. 289.
↑Armellada, Cesáreo de (Fray) y Gutiérrez Salazar, M. (Mons.) (2007): Diccionario pemón-castellano-castellano-pemón. Pp. 305. Cuarta edición. Hermanos Menores Capuchinos. UCAB. ISBN 978-980-244-512-7
↑Gutiérrez Salazar, Msr Mariano (2001): Gramática Didáctica de la Lengua Pemón. Caracas. ISBN 980-244-282-8
↑• Koch-Grünberg, Theodor (2010): Vom Roraima zum Orinoco 5 Volumre Set: Vom Roraima zum Orinoco: Ergebnisse einer Reise in Nordbrasilien und Venezuela in den Jahren 1911-1913: Volume 4. Cambridge Library Collection - Linguistics. ISBN 978-1108006286
↑Brewer Carias, Charles. 1984. Roraima. Editorial El Arte, C.A. Caracas. 155p.
