|
Muses Les muses[1] o heliconíades són a la mitologia grega les divinitats que inspiren les arts de l'oratòria, el teatre, la dansa i la música. Són germanes entre elles. Segons algunes tradicions són filles de Zeus i Mnemosine,[2] mentre que a d'altres ho són d'Harmonia, o d'Urà i Gea, és a dir, el cel i la terra.[3] Els romans van associar les muses a les fonts. De són tres, com les Càrites, o les que anomena Pausànies: Aedea, Mnemea i Meletea. El culte a les tres muses es donava especialment a Delfos i a Sició. A Lesbos hi havia un culte dedicat a les set muses. Al final, el nombre de muses es va establir en nou, cadascuna de les quals inspirava i protegia un gènere diferent. Malgrat que l'origen del seu culte va ser la Pièria, prop de l'Olimp, finalment es van situar al Parnàs, la muntanya en la qual s'assentava el santuari de Delfos, en ser associades al culte d'Apol·lo. Cap musa té descendència directa, ja que romanen verges, tot i que algunes tradicions els atribueixen matrimonis i fills igual que la majoria de déus grecs. De les nou muses tradicionals van emergir les diferents classificacions de les arts. Etimologia-cropped-2.png) La paraula catalana "muses" prové del grec antic Μοῦσαι, en singular, Μοῦσα. "Heliconíades" fou un dels sobrenoms de les muses, que tenien un dels seus santuaris al mont Helicó.[4] Hi havia altres grups de muses en altres llocs. D'acord amb la mitologia grega, Tespíades fou el sobrenom de les Muses, pel culte que se'ls retia a la ciutat de Tèspies, a la Beòcia.[5] Història El més antic dels cants a les muses va ser el que van entonar després de la victòria dels Olímpics contra els Titans. Els primers artistes invocaven sincerament les muses, creien en la seva existència. Les muses no eren només les cantaires divines que entretenien Zeus i els altres déus, sinó que presidien el pensament en totes les seves formes: eloqüència, persuasió, saviesa, història, astronomia i matemàtiques. Hesíode explica que acompanyaven els reis i els dictaven paraules convincents, per apaivagar les disputes i restablir la pau. Diu també que n'hi ha prou que un cantor, és a dir, un servidor de les muses, celebri les proeses dels homes del passat o dels déus perquè els que tinguin preocupacions i maldecaps se n'oblidin a l'instant.[3] Després es va convertir en una figura retòrica començar cada obra amb una invocació o cant per demanar el seu favor, similar a la captatio benevolentiae. Al voltant del seu culte es duien a terme les majors proeses artístiques, per això van acabar donant lloc al terme museu, com a indret on es dipositen les obres d'art. Igualment, va passar a ser anomenat "musa" tot allò que incitava a la creació.[4] Les nou muses canòniques 
Les quatre muses primitivesEn tradicions passades, com ja s’ha dit, el grup eren tres muses; però posteriorment n’hi fou afegida una quarta. Com a resultat, alguns autors com ara Ciceró van dir que eren: Referències
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muses
|
|||||||||||||||||||
