Majorià

Majorià

as amb l'efígie de Majorià
Nom original	(la) Flavius Iulius Valerius Maiorianus
Biografia
Naixement	c. dècada del 420 Gàl·lia romana (Antiga Roma)
Mort	7 agost 461 (Gregorià) (31/41 anys) Tortona (Imperi Romà d'Occident)
Causa de mort	homicidi, apunyalament
Sepultura	Tortona
Emperador romà d'Occident
abril 457 (Gregorià) – 2 agost 461 (Gregorià) ← Avit – Libi Sever →
Senador romà
Dades personals
Nacionalitat	romana
Religió	Cristianisme
Activitat
Ocupació	governant
Període	Baix Imperi Romà
Família
Parents	Maiorianus, avi

Juli Valeri Majorià (en llatí: Julius Valerius Majorianus) fou emperador romà del 457 al 461. Per la seva habilitat militar, va gaudir de suport entre les tropes i això va fer que fos nomenat emperador després de la deposició de l'anterior (Avit). No va voler caure en els mateixos errors que el seu predecessor i va demostrar respecte per la classe senatorial i va nomenar preferentment romans per als càrrecs de confiança. Es va preocupar per la crisi econòmica i va fer lleis per reduir la despesa. Una altra qüestió que el va preocupar va ser la creixent despoblació, tema que es veu reflectit en les lleis que va promulgar. Va haver de fer sotmetre les províncies de la Gàl·lia que no l'acceptaven com a emperador i convèncer al seu favor el governador d'Il·líria. Durant el seu regnat hi van haver invasions d'alamans a Itàlia, que va poder aturar. També va dedicar temps i esforços lluitant contra els sueus i altres tribus d'Hispània, però els vàndals el van derrotar a Portus Illicitanus (a la rodalia d'Elx).

La biografia i regnat de Majorià està més documentada que la de la resta d'emperadors d'Occident. Els cronistes que van escriure sobre ell són: principalment Hidaci, el Comte Marcel·lí, i també és esmentat per Prisc i Joan d'Antioquia. A més existeix un panegíric escrit per Sidoni Apol·linar i són d'utilitat les Novellae Maioriani que ajuden a comprendre els problemes als quals es va enfrontar durant el seu regnat.

Procedia d'una família noble. El seu avi, que tenia el mateix nom que ell, va servir com a mestre dels soldats al servei de l'emperador Teodosi el Gran. Majorià també va servir a l'exèrcit, començant sota les ordres del general Aeci.^[1] Va destacar el 438 durant la defensa de Tours, en la lluita contra els francs comandats pel seu rei Clodió a prop de Vicus Helena; en aquesta segona ocasió Majorià va estar al capdavant de la cavalleria tallant el pas en un pont mentre Aeci controlava els camins que duien al centre de la batalla.^[2]

Cap a l'any 450 l'emperador Valentinià III, que només tenia dues filles, va pensar a casar-ne una d'elles anomenada Placídia amb Majorià i fer-lo el seu successor, però això no va arribar a passar perquè el general Aeci també volia casar el seu fill Gaudenci amb Placídia i va obligar Majorià a retirar-se.^[3] Segons Sidoni Apol·linar, la caiguda en desgràcia de Majorià va ser deguda a l'enveja de la dona d'Aeci que tenia por que el prestigi de Majorià eclipsés la fama del seu marit.^[4]

El 454 va sortir de la seva retirada, reclamat per Valentinià, qui després d'haver matat Aeci, temia que les tropes de l'assassinat es revoltessin.^[5] Però no va poder impedir que l'any següent Valentinià fos mort per dos homes d'Aeci. Atès que no hi havia successor, hi va haver una guerra, en la qual Majorià es va posicionar en defensa de la vídua de Valentinià, Eudòxia, bàndol en què també lluitava el general Ricimer. Al final la guerra la va guanyar Petroni Màxim, que havia estat implicat en la mort de Valentinià. Per assegurar la seva posició va elevar Majorià al rang de comes domesticorum i va obligar la vídua a casar-se amb ell i això va desembocar en un atac dels vàndals que va assolar la ciutat de Roma. Petroni només va governar durant unes setmanes i va morir durant el saqueig de Roma (455). Fou succeït pel noble Avit, que comptava amb el suport dels visigots de la Gàl·lia. Tant Majorià com el comes Ricimer van estar a favor d'Avit al començament però quan aquest emperador va perdre la confiança de la noblesa italiana, tots dos es van revoltar contra ell.

Ricimer es va enfrontar a Avit, a prop de Placentia i el va derrotar, després el va obligar a abdicar (17 d'octubre del 456) i s'esperava que assumiria el títol imperial tot i la commoció que això podria crear, ja que era bàrbar (hèrul). Hi havia un tercer candidat, Olibri, però mancava de la popularitat de Majorià. Mentre la situació encara es trobava en un precari equilibri, un exèrcit de 900 alamans van envair Itàlia, entrant per la Rècia fins a arribar al llac Verbanus on van ser interceptats i derrotats per les tropes del comes Burco, enviades per Majorià.^[6] Aquesta victòria la va celebrar Majorià com a pròpia en un lloc als afores de Ravenna anomenat Colummelles. Finalment, Ricimer va cedir i Majorià va ser coronat el 28 de desembre^[7] i després va arribar l'aprovació de l'emperador d'Orient Lleó (28 de febrer del 457^[8]).

Tan bon punt Majorià va ser nomenat emperador no va obeir estrictament les ordres de Ricimer i va voler també el poder suprem. Va nomenar els principals oficials, entre els quals al seu secretari privat Petrus; el general Egidi, a qui va donar el govern de la Gàl·lia i Magne prefecte del pretori de les Gàl·lies entre d'altres.

Per començar es va proposar recuperar les províncies de la Gàl·lia, que s'havien rebel·lat amb la deposició de l'emperador gal·loromà Avit, mentre que les províncies perdudes d'Hispània i Àfrica haurien d'esperar per més endavant. Però tots els projectes van haver de ser abandonats perquè l'estiu del 458, un grup de vàndals guiats pel cunyat de Genseric, van desembarcar a la vora del riu Liris, i van començar a saquejar la Campània. Majorià va comandar en persona l'exèrcit contra els invasors, els va derrotar a Sinuessa i va perseguir els que es van salvar fins a arribar als vaixells i matar el seu comandant.^[9]

Aquest fet donà forces a l'emperador Majorià per atacar els vàndals a Àfrica.

El 458, Teodoric va enviar un nou exèrcit a Hispània dirigit pel got Ciril·la. Majorià va reconstruir l'exèrcit i la marina d'Itàlia i es va dedicar a recuperar les províncies el sud de la Gàl·lia que no havien reconegut la seva elevació amb un exèrcit format principalment per bàrbars (bastarnes, sueus, huns, alans, rugis, burgundis, gots i sàrmates) per pacificar la província, creuant els Alps i entrant a la vall del Roine, conquerint la seva població alguns per les armes i altres per la diplomàcia.^[10] El novembre del 458 era a Lugdúnum on fou complimentat pel poeta Sidoni Apol·linar que va llegir el panegíric i fou perdonat per la seva participació en una anterior revolta.^[11] El 459 Teodoric envià un exèrcit comandat per Sunieric a Hispània però Majorià va derrotar els visigots comandats per Teodoric a la batalla d'Arelate i els va forçar a abandonar la Septimània i retirar-se cap a l'oest d'Aquitània mentre ell va romandre a Arle tot el 459 per reunir l'exèrcit amb el qual pensava anar a Àfrica. Amb el nou tractat de pau, els visigots havien de renunciar a les seves conquestes a Hispània i tornar a la situació de federat.^[12] Majorià va escollir el seu general de confiança, Egidi, com a nou magister militum a càrrec de les Gàl·lies i enviar una ambaixada a Hispània, per fer-los arribar la notícia del nou tractat.^[13][14]

El 460 estava llest per anar a Àfrica i va travessar els Pirineus en direcció a Cartago Nova des d'on pensava embarcar, però no tenia clara la fidelitat dels hispans, que havien estat conquerits recentment pels visigots i teòricament encara estaven en l'estatus de foederati respecte a l'Imperi Romà d'Occident. Segons Procopi, el mateix Majorià va voler comprovar la situació en persona i es va tintar de negre els seus cabells rossos per fer-se passar per un ambaixador. Genseric per tal d'impressionar l'ambaixador li va ensenyar totes les armes que tenia preparades per entrar en guerra.^[15] Encara que probablement és una anècdota inventada, dona idea de la minuciositat amb què es va preparar la campanya, mentre preparava una flota de tres-cents vaixells.^[16]

Va ser probablement en aquesta època que Majorià va enviar el comes i patricius Occidentis Marcel·lí cap a Sicília amb un exèrcit format per huns per recuperar l'illa del poder els vàndals. Marcel·lí era governador d'Il·líria, però s'havia fet pràcticament independent des de la mort d'Aeci, i era un dels que no havien reconegut la nova autoritat imperial. Majorià el va convèncer d'acceptar-lo com a emperador i que col·laborés amb les seves tropes en les necessitats de l'imperi.^[17][a]

Durant tot el 459 va enviar el general Nepotià i el comes d'origen got Sunieric contra els sueus instal·lats al nord-oest de la península Ibèrica; mentrestant Majorià va estar reclutant un gran exèrcit a la Ligúria. El maig del 460 va passar per la cort de Teodoric a Aquitània i va continuar camí cap a Saragossa. Genseric, el rei vàndal, veient que s'aproximava l'atac va fer ofertes de pau i com que no va reeixir, mitjançant suborns als oficials de la flota, va aconseguir sorprendre aquesta i destruir-la a Portus Illicitanus.^[19] La pèrdua de la flota va obligar l'emperador a tornar a Arelate, a la Gàl·lia on va passar l'hivern del 460 al 461, i va acceptar les ofertes de pau de Genseric.^[20]

Majorià va posar fi a l'opressió fiscal que ofegava a les províncies i va nomenar nous magistrats provincials amb facultat d'establir taxes justes. Va aturar la dilapidació de recursos amb monuments esplèndids a Roma i altres llocs, va prohibir els pagaments sense permís i va establir lleis i regulacions que després foren recollides al codi Teodosià.

En aquell temps es va posar de moda entre les famílies patrícies obligar les seves filles a fer un vot de castedat i dedicar-se només al culte cristià per tal d'estalviar-se la dot i no empobrir les famílies encara més. A Majorià li va semblar que això no era bo per l'Estat, ja que hi havia menys fills i, per altra banda, forçava les noies a tenir relacions il·lícites. Una de les lleis que va promoure anava encaminada a resoldre el problema prohibint que una dona fes vots religiosos abans dels 40 anys.^[21][22] A Majorià li preocupava el creixent augment de la població d'origen got en comparació amb els romans i en relació a això va prohibir a les vídues romanes joves donar els seus béns a l'Església i fer vot de castedat.^[23]

Després dels diversos saqueigs que havia patit la ciutat de Roma (el 410 els visigots i el 455 els vàndals) els antics monuments que hi havia van quedar en un estat lamentable i, per acabar-ho d'empitjorar els jutges donaven permís als ciutadans per agafar el marbre d'aquests edificis i aprofitar-lo per construccions particulars. Majorià va decidir que, ja que no era possible restaurar-los almenys no permetria que acabessin destruïts del tot i va fer una llei castigant els qui agafessin material dels monuments.^[24]

Passat l'hivern, va tornar a Itàlia. Després de la derrota amb els vàndals va donar permís al seu exèrcit i viatjava amb poca escorta, cosa que va aprofitar el general que cobejava el seu lloc, Ricimer. Fou rodejat a Tortona per enviats de Ricimer, i obligat a abdicar, cosa que va fer el 2 d'agost del 461. Segons una versió fou torturat i decapitat el 7 d'agost del mateix any,^[25] mentre que altres diuen que va morir de disenteria.^[26] Ricimer va col·locar Libi Sever al tron, del qual esperava que estaria a les seves ordres.

Dins l'església de sant Mateu de Tortona hi ha un edifici tradicionalment identificat com a mausoleu de Majorià.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Majorià

• Grubbs, Judith Evans. Women and the Law in the Roman Empire. Routledge, 2002. ISBN 0-415-15240-2. 
• Jones, A.H.M. The Later Roman Empire, 284–602. JHU Press, 1986. ISBN 0-8018-3353-1. 
• Loyen, A. Recherches historiques sur les panégiriques de Sidonine Apollinaire, 1942. 
• MacGeorge, Penny. Late Roman Warlords. Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-925244-0. 
• Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.; Morris, J. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum I AD 260-395. Cambridge Univeersity Press, 1980. 
• O'Flynn, John Michael. Generalissimos of the Western Roman Empire. University of Alberta, 1983. ISBN 0-88864-031-5. 
• Riera, Albert V.; Rosselló, Miquel. «LA FI DEL MÓN ROMÀ I EL PERÍODE VISIGOT (SEGLES IV-VIII)». A: Romans i visigots a les terres valencianes. Museu de prehistòria de València, 2003. ISBN 84-7795-340-6.  Arxivat 2013-10-04 a Wayback Machine.