Constantí XI Paleòleg

Per a altres significats, vegeu «Constantí XI Làscaris».

Constantí XI Paleòleg

Biografia
Naixement	Κωνσταντίνος ΙΑ' Δραγάσης Παλαιολόγος 9 febrer 1404 Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
Mort	29 maig 1453 (Gregorià) (49 anys) Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
Causa de mort	mort en combat
Emperador romà d'Orient
6 gener 1449 – 29 maig 1453 ← Joan VIII Paleòleg – Supressió del càrrec →
Dèspota de Morea
Dades personals
Religió	Cristianisme ortodox
Es coneix per	Darrer emperador romà d'Orient (1448-1453)
Activitat
Carrera militar
Conflicte	Caiguda de Constantinoble
emperador, màrtir nacional
sant
Celebració	Església Ortodoxa Grega (culte no oficial)
Festivitat	30 de maig
Iconografia	Com a rei
Altres
Títol	Emperador
Família	Paleòlegs
Cònjuge	Caterina Gattilusio (1441–1442) Teodora Tocco (1428 (Gregorià)–) Teodora Tocco (1428–1429) Caterina Gattilusio
Pares	Manel II Paleòleg   i Helena Dragaš
Germans	Demetri II Paleòleg Andrònic Paleòleg Joan VIII Paleòleg Tomàs Paleòleg Teodor II Paleòleg
Signatura

Constantí XI Paleòleg - Constantinus Paleologus - de sobrenom Dragases - Παλαιόλογος o δραγάσης - (1394 - 29 de maig de 1453) fou el darrer emperador romà d'Orient del 1448 al 1453.

Era el quart fill de Manuel II Paleòleg i d'Helena Dragaš. Va succeir al seu germà gran Joan VIII Paleòleg el 1448. Es va casar amb Teodora Tocco, filla de Lleonard III Tocco, senyor d'Acarnània, duc de Lèucada i senyor d'Angelocàstron, Vonitza i Varnatza; i després de la mort d'aquesta, amb Caterina, filla de Notaras Paleòleg Catelusi (Dorino I Gattiluso), príncep de Lesbos, i amb cap de les dues no va tenir fills.

Prèviament a ser emperador fou dèspota o governador de les restes de les possessions romanes al Quersonès tàuric, i durant el regnat del seu germà Joan va defensar el seu principat del Peloponès.^[1]

En morir Joan, el tron fou reclamat pels seus germans: Demetri, el més gran, Constantí i Tomàs. Constantí, que era al Peloponès, tenia un partit favorable a la capital, i va acceptar el nomenament que aquest partit li va proposar, però amb molts dubtes, ja que el poder romà havia quedar reduït a Constantinoble, el Peloponès, algunes ciutats costaneres i algunes illes. Abans d'acceptar va enviar Jordi Frantzes l'historiador a la cort de Murat II, i va demanar permís al soldà per governar els romans i quan el soldà va donar el permís es va embarcar cap a Constantinoble. Salpà de Grècia en una nau catalana i arribà a Constantinoble el 12 de març del 1449.^[2] Va fer les paus amb els seus germans, als quals va donar el seu despotat de Mistràs.^[3]

Al començament el regnat fou tranquil, però el 1450 va morir Murat II i li va succeir el seu fill i successor Mehmet II que inicialment va estar en una dura guerra amb l'emir de Karaman i Constantinoble sembla que va considerar el moment oportú per ajudar el príncep Orhan Çelebi, germà gran de Muhammad, que vivia a Constantinoble i reclamava el tron otomà, al qual van donar un exèrcit per presentar-se a territori dels otomans a reclamar els seus drets. Ambaixadors romans van anunciar al soldà el trencament dels acords i el reconeixement d'Orhan; el visir Çandarli Halil Paixà els va amonestar severament i va dir:

Una mica després Mehmet II va iniciar els preparatius per al setge de Constantinoble i va declarar que no faria la pau fins que la seva residència fos a Constantinoble. La ciutat fou bloquejada per terra i mar. L'artilleria era la més gran mai vista. Mentre es completava el setge, els otomans van ocupar Mesèmbria, Anquíalos i altres ciutats. El 6 d'abril del 1453 Mehmet va aparèixer sota les muralles de la ciutat amb 258.000 homes. Grecs, venecians, genovesos, i altres auxiliars europeus defensaven la ciutat, i la marina cristiana era superior a l'otomana en capacitat operativa. La lluita va durar fins al 29 de maig del 1453. L'emperador, amenaçat per alguns geníssers, diuen que va dir: «No hi ha cap cristià que em vulgui tallar el cap?», i quasi al moment fou mort per dos turcs.

Quan el seu cos fou descobert, es va portar a Mehmet, i aquest va ordenar tallar-li el cap i penjar-lo a l'Augusteu; el cap fou enviat després com a trofeu a les principals ciutats turques d'Àsia. La catedral de Santa Sofia fou consagrada com a mesquita i Mehmet hi va fer l'oració.^[4][5]

Aviat, l'emperador fou venerat com a sant pels ortodoxos i alguns catòlics grecs, com a màrtir nacional o «etnomàrtir» (en grec: ἐθνομάρτυρας). L'Església Ortodoxa Grega, però, mai no l'ha canonitzat oficialment.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constantí XI Paleòleg

• Brownworth, Lars. Lost to the West: the forgotten Byzantine Empire that rescued Western Civilization (en anglès), 2009. 
• Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium. Cambridge University Press, 1993. ISBN 0-521-43991-4. 
• Runciman, Steven. The Fall of Constantinople, 1453. Cambridge University Press, 1965. 
• Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.