Aquest article o secció no cita les fonts sobre «Moltes parts de l'article no contenen citacions a referències» o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
Va néixer el 24 d'abril de 1870 al carrer de Sant Pere d'Alcàntara —actualment carrer de Llovera— de Reus.[5] El seu pare, Jaume Rubió i Almirall, era del Vendrell, però per motius laborals s'instal·là a Reus on es va casar amb Bonaventura Bellver i Terrats i van tenir quatre fills. El fill gran, Marià, va estudiar per ser enginyer militar però va acabar dedicant-se a l'enginyeria civil, cosa que influenciaria en Joan i van treballar junts amb força freqüència.
Rubió va estudiar el batxillerat a l'Institut de Reus i als quinze anys, en obtenir el títol (octubre de 1886), es va traslladar a Barcelona per matricular-se a l'Escola d'Arquitectura. Tot i que va perdre un any perquè va haver de repetir el projecte final de carrera, va obtenir el títol d'arquitectura l'1 de setembre de 1893,[6] quan encara no tenia vint-i-dos anys. Va tenir com a professors Francesc de Paula Villar, Joan Torras i Guardiola, Joaquim Bassegoda, Rovira i Rabassa, Josep Vilaseca, i Domènech i Montaner, entre d'altres. A partir de l'obtenció del títol, mai més va tenir cap mena de relació amb l'Escola d'Arquitectura. Aquest distanciament es manifesta en una sèrie de tres articles publicats a La Veu de Catalunya el 1916,[7][8] en els quals ja amb una formació pròpia i autònoma, critica en general l'ensenyament impartit des de les càtedres.
També va ser un teòric de l'arquitectura, bon coneixedor de l'arquitectura gòtica i estudiós i defensor de les idees de Gaudí, ja que considerava que els dissenys de l'insigne arquitecte superaven els problemes constructius de l'eclecticisme arquitectònic imperant abans del paradigma racionalista. Era l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió.
Joan Rubió i Bellver va estar molt vinculat a Antoni Gaudí. Tenint en compte que Francesc Berenguer, la mà dreta de Gaudí, no va arribar a obtenir el títol d'arquitecte, Rubió esdevé el primer arquitecte titulat que va col·laborar amb Gaudí. Probablement, Rubió va establir relació amb Gaudí tan aviat com va acabar la carrera, al març de 1893, quan Gaudí ja era un arquitecte d'importància. En un principi, va començar a treballar al taller de Gaudí amb regularitat i a mesura que va obtenint seguretat en ell mateix i va començar a rebre encàrrecs va començar a treballar de manera independent, però mantenint la relació amb Gaudí, una relació que es podria classificar en tres períodes:
De 1893 a 1900, en què Rubió pràcticament no té cap encàrrec particular. Va participar en molts dels projectes de Gaudí d'aquests anys. Es va consolidar com un fiable col·laborador seu, sobretot en tots aquells aspectes tècnics i constructius, especialment en els càlculs gràfics de les estructures.
De 1900 a 1906, anys de gran intensitat pel seu compte. Es desmarcà de l'entorn de Gaudí per les discrepàncies amb Jujol, encara que seguirà col·laborant ocasionalment amb el seu mestre i sempre defensarà el projecte gaudinià en els seus articles o pronunciaments.[9]
De 1906 a 1926, en què treballa en plena autonomia com a arquitecte i col·labora en algunes obres concretes amb Gaudí.
Rubió també va col·laborar amb Gaudí en les obres de restauració de la Catedral de Mallorca. Es tracta de la col·laboració més madura entre aquests dos arquitectes i aquestes obres les va acabar el mateix Rubió. En un principi, només s'encarregava de les qüestions d'estabilitat però la seva intervenció es va tornar més específica des del moment en què Gaudí va abandonar les obres per una discussió amb el canonge Antoni Maria Alcover i Sureda, cap al 1912. Rubió hi va desenvolupar algunes idees començades per Gaudí: els vitralls, confessionaris, làmpades i la restauració de la capella de Sant Bernat.
«
¿Sabéu qué és, dins de la Historia del Art cristià, el Temple de la Sagrada Família? ¡Es la última manifestació dels problemas del goticisme a les seves acaballes, barrejats ab tot l'esplendor del nou estat de cosas que la forsa del esperit del senyor Gaudí ha creat! El goticisme encara té en ell molta forsa, ¡sembla gótich! ¡les formas encara son góticas!...
Durant aquests anys arriba a la plenitud de la seva producció i ràpidament el seu prestigi professional augmenta. El 1900, projecta un dels primers edificis de certa ressonància, la Casa Golferichs a l'Eixample de Barcelona i obtindrà el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901.
En aquests catorze anys farà més de quaranta edificis. També publicarà els textos més importants de la seva producció teòrica, on definirà la seva concepció de l'arquitectura, sintetitzant la seva pròpia experiència i el seu treball d'investigació. És el moment de la seva acció política més activa per la participació en el moviment d'ascens de la Lliga Regionalista i per la seva incorporació a l'equip de Prat de la Riba a la Mancomunitat. L'augment de prestigi personal i professional el van portar a figurar en la candidatura regionalista per a les eleccions municipals de consellers de l'Ajuntament de Barcelona el 1905. Igual que Gaudí, va pertànyer al Cercle Artístic de Sant Lluc i cap al 1910 va arribar a ser president del Cercle fins al 1914.
En aquests anys, la producció arquitectònica de Rubió es va dur a terme principalment entre Barcelona, Ripoll i Mallorca, encara que també va fer alguna obra a Saragossa, Gijón i Loiola. A Barcelona i als voltants, va fer diferents obres residencials que seran cases amb jardí. A Palma se li atribueixen la reforma de la casa Corbella, les dues cases bessones de la família Casasayas. També, va intervenir a l'Església Nova de Son Servera, a l'església del monestir de la Santa Família a Manacor, a la façana de la parròquia i del Banc de Sóller. Just a Sóller realitza la casa Can Prunera encara que està en dubte si és obra seva o obra d'Antoni Gaudí[10]
Etapa 1914 - 1936
Asil del Sant Crist d'Igualada
A partir d'aquest moment l'arquitectura tindrà un significat diferent marcat pel retorn a l'academicisme. Ara Rubió és l'arquitecte de la Diputació Provincial de Barcelona i per això bona part de les obres d'aquest període seran encàrrecs oficials. Si en el període de 1900 – 1914 predominen les torres suburbanes ara abundaran obres de caràcter públic.
Per acabar, en els seus últims anys, farà un important treball de reflexió teòrica, des de qüestions constructives de recuperació de les tècniques rurals fins a publicacions sobre càlculs funiculars o d'estabilitat i reflexions sobre el temple cristià. Les seves últimes obres destacables van ser un asil d'avis a Igualada i l'Església del Carme de Manresa, obra que culminà el 1952, any en què va morir a Barcelona.
El Rubió polític
A més de ser arquitecte de professió, Joan Rubió i Bellver va ser polític per vocació i era també un gran orador. En un primer moment, es va interessar per militar a la Lliga Regionalista i tot sembla indicar que va col·laborar constantment amb Prat de la Riba — de qui era amic personal— a la Diputació de Barcelona i a la Mancomunitat de Catalunya.[11]
El 1906 va entrar a la Diputació Provincial de Barcelona, a la secció de Serveis Tècnics, com a arquitecte, lloc que va ocupar fins que es va jubilar el 1943. Després de les eleccions de 1905 va passar a ocupar un càrrec com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona. També l'havien nomenat president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va exercir el càrrec durant dos anys i el 1912 el van reelegir per dos anys més fins al 1914
Casal modernista que ocupa l'indret de l'antic Mas Bosc o Can Bosc dels Rufets. El 1920 va ser adquirit per Francesc Trinxet, que el va fer reedificar per Rubió i Bellver. Actualment hi ha el restaurant La Baronia, propietat dels descendents de Francesc Trinxet.[23]
El mateix any es va erigir al costat del casal una granja avícola anomenada Fi-Vallès, què fa anys que resta abandonada.
Durant la Guerra Civil va ser derruïda i per això Rubió i Bellver la torna a alçar. No es va acabar per problemes econòmics
Innacabat
Textos publicats
Va escriure sobre alguns edificis en què va intervenir i sobre d'altres relacionats amb la seva professió com a arquitecte.[27]
«
El programa d'estudis de l'escola és fet a base d'un sistema analític. Potser aquí i a tot arreu l'ensenyança ha de basar-se principalment en l'anàlisi de totes les circumstàncies del fet que es pretén ensenyar, i llavors és clar que el sistema analític s'imposa includiblement. Però és el cas que l'ensenyança de l'arquitectura, per lo mateix que es tracte de l'ensenyança d'una bella art, ha de tenir un altre aspecte i aqueix és él de l'estudi i consideració de la importància relativa que en l'obra arquitectònica tenen totes i cada una de les qualitats que concórren o l'existència del fet artístic.
1905 «En Joan Maragall té rahó» a La Veu de Catalunya, 14 de novembre de 1905.
1906 «Lo Círcol artístic de Sant Lluc al Cabildo de la Seu de Barcelona als Barcelonins i al públic de tot lo Bisbat», Sense signatura ni data (publicat cap al 1906).
1906 «La Seu de Mallorca» a La Veu de Catalunya, 12 de gener de 1906.
1907 «El torrent de Parreys», a La Veu de Catalunya: I, 5 de setembre de 1907; II 14 de setembre de 1907; III, 24 de setembre de 1907.
1912 «Conferencia acerca de los conceptos orgánicos, mecánicos y constructivos de la Catedral de Mallorca» a Anuari de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, 1912, pp.87-140.
1912 «Los pilares del Pilar» a El Noticiero, Saragossa: I 8 de febrer de 1912; II 10 de febrer de 1912; III 14 de febrer de 1912; IV 16 de febrer de 1912.
1912 «El baldaquí de Ripoll» a La Veu de Catalunya, 2 de maig de 1912.
1912 «Carta oberta al Sr. Just Cassador» a La Veu de Catalunya, 16 de maig de 1912.
1912 «Continuació» a La Gazeta Montanyesa, Vic, 23 de maig de 1912.
1912 «Cop a la liquidació» a La Veu de Catalunya, 30 de maig de 1912.
1912 «Més ciència i menys contorsions» a La Gazeta Montanyesa, Vic, 30 de maig de 1912.
1913 «Dificultats per arribar a la síntesis arquitectònica» a L'Anuari de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, 1913, pp.63-79.
1914 «Construccions de pedra en sec» a L'Anuari de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, 1914, pp.33-105.
1915 «Pro - Sagrada Família Reacció», a la revista L'Àpat, Sant Sadurní d'Anoia, 31 de juliol de 1915.
1916 «El Saló d'Arquitectura. L'ensenyança a l'Escola de Barcelona». Signat amb el pseudònim "Un africionat" a La Veu de Catalunya, I 5 de juny de 1916; II 19 de juny de 1916; III 1 de juliol de 1916 (Pàgina artística).
1921 «Entre el ideal y la técnica», Revista Ibérica I, II i III.
1923 «La forma en un templo cristiano» a Páginas Escolares, Gijón, pp.12-14.
1927 «Visions del Taber Mons Barcinonensis» Barcelona, pp.66.
1932 «Rectes i plans» a El Matí, 31 de juliol de 1932.
1943 «Records d'una nit gloriosa» a la Revista Juventus, nº43, any IV, juliol 1943 pp.271-274.
↑Corral Juan, Luis Antonio «La restauració de Can Prunera». IV Jornades d'Estudis Locals a Sóller, 2010, pàg. 13-38. Arxivat de l'original el 4 de març 2016 [Consulta: 8 desembre 2014].
↑Solé i Gasull, 2002, p. 65: En un primer moment es va conèixer com a Casa Canals, ja que el matrimoni Canals-Tarrats li'n va encarregar la construcció.
↑Solé i Gasull, 2002, p. 29: «Rubió confiava en la idea del Sr.Andreu, metge que volia realitzar una zona residencial i especulativa al peu de la muntanya del Tibidabo- [...] Va sorgir la Sociedad Anónima del Tibidabo, propietària d'una extensa finca coneguda com a El Frare Blanc. El desig de tirar endavant aquest espai residencial va motivar obrir-hi una gran avinguda amb carrers laterals.»
↑Estudi del fons industrial tèxtil de Catalunya. Centre de Documentació i Museu Tèxtil i Museu d'Arenys de Mar, 2010, p. 59. «Algodonera Canals empresa tuvo sus inicios en Reus, aún cuando fue más conocida por su posterior sede en Barcelona, en Sant Andreu»Arxivat 25 de setembre 2010 a Wayback Machine.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_-_9.jpg)
_-_2.jpg)
