ca Judici Final

El Judici Final o Dia del Judici Final és la denominació religiosa de la fi del món, en què tota la humanitat serà jutjada pels seus actes.

El cristianisme considera que la segona vinguda de Jesucrist comporta el Judici Final per part de Déu de totes les persones que hagin viscut mai,^[1] que resulta en l'aprovació d'uns i la penalització d'altres. El concepte es troba en tots els evangelis canònics, particularment en l'evangeli de Mateu, però també en segons l'Apocalipsi. La tradició cristiana també la segueix l'Islam, on s'esmenta en el capítol 43 (Az-Zukhruf) de l'Alcorà, segons algunes interpretacions.

Orígens

Anterior a les grans religions monoteistes, el concepte d'un judici final és desenvolupat per diferents religions antigues. Segons el Llibre dels morts, els egipcis, després de la mort, haurien de passar per un judici. Un tribunal de déus els jutjaria posant el seu cor i una ploma en una balança. La ploma era símbol de la veritat. Si els pecats comesos a la terra feien el cor massa pesant, seria devorat pel monstre Ammit. Però, si el cor s'equilibrava amb la ploma de la veritat, el difunt passava la prova i podia viure eternament.

Segons el zoroastrisme

Dins del zoroastrisme, Zaratustra va descriure amb gran detall l'arribada del judici final amb l'últim enfrontament entre Ahura Mazda (el Bé) i Angra Mainyu (el Mal), que portaria grans catàstrofes i acceleraria l'arribada d'un salvador, descendent del llinatge del mateix Zaratustra, que seria l'encarregat de portar a la victòria les forces del Bé.

En el judici final es decideix el destí de la humanitat i la reconciliació entre una part d'aquesta i (el Bé), que comporta la fi del Mal. Però no preveu la condemnació eterna dels pecadors, sinó que, després d'un càstig de tres dies, les plagues del món desapareixeran i s'entrarà en un període on no hi haurà pobresa, ni fam, ni dolor ni odi, i la Terra esdevindrà una mena de paradís.^[2]

Segons el cristianisme

La doctrina del judici final en el cristianisme generalment parla d'un dia en què cada home serà jutjat segons les seves obres, siguin bones o dolentes. El Judici Final ha inspirat nombroses representacions artístiques.

Fonts cristianes

L'origen d'un Judici Universal es fonamenta principalment en el Llibre escatològic de l'Apocalipsi, de Joan. En el llibre, ens descriu el Judici Final en una visió:

«	Després vaig veure un gran tron blanc i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir i perderen el lloc que ocupaven. Llavors vaig veure els morts... drets davant del tron i foren oberts uns llibres...també el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc.	»
— Apocalipsi 20,11-15

No obstant això, molts pensen que no s'ha de fer una lectura literal del llibre de l'Apocalipsi. Es va entendre com l'esperança d'un cristià a la caiguda de Roma i en el final de la persecució contra els primers cristians, la seva inclusió als llibres canònics, va suposar el canvi d'interpretació, i va passar de ser profètic a ser també al·legòric.

Catòlics i ortodoxos

D'acord amb l'Església Catòlica i l'Ortodoxa, els homes són jutjats immediatament després de la mort, i la seva ànima anirà immediatament al Paradís o a l'Infern, o en el cas de Paradís, després de períodes variables de penitència al Purgatori. Al final dels temps s'esdevindrà la resurrecció de la carn, en la qual els òrgans es reuniran amb les ànimes.

Protestants

Una tradició, inspirada en alguns passatges de la Bíblia i sobretot estesa entre els protestants, reivindica que just abans del Judici Final hi haurà una gran batalla final entre les forces del bé i del mal a l'Harmagedon.

Segons l'islam

Com els cristians, els musulmans creuen que la vida present és tan sols una prova preparatòria per a la pròxima existència. Aquesta vida és un examen per cada individu. El dia arribarà en què l'univers sigui destruït per complet i que els morts siguin ressuscitats per al judici de Déu. Aquest dia serà el començament d'una vida que mai acabarà. En aquell dia, totes les persones seran recompensades per Déu d'acord amb les seves creences i accions. Aquells que moren creient que "No hi ha déu veritable sinó Déu, i que Muhàmmad és el Missatger (profeta) de Déu", seran recompensats i seran admesos al Paradís per sempre. Els incrèduls aniran a parar a l'infern.^[3]

Representacions artístiques

El Judici Final és un tema habitual en la pintura religiosa de diferents èpoques i, malgrat les particularitats de cada autor i estil, acostuma a seguir una mateixa composició. Jesús apareix al centre, dividint el quadre en dues meitats, que representen el cel i l'infern, amb multitud d'ànimes a cada indret representant els salvats i els condemnats amb diversos signes al·legòrics. Poden acompanyar a Jesús diversos personatges, com la seva mare o els àngels i a la banda infernal poden aparèixer dimonis i monstres.

Referències

↑ Catholic Encyclopedia: General Judgment: "Poques veritats es proclamen més sovint o amb més claredat a les Escriptures que la del Judici. A ella els profetes de l'Antic Testament es refereix quan parlen del 'Dia del Senyor' (Joel 3:4, Ezequiel 13:5, Isaïes 2:12), en què les nacions seran convocades per al judici. En el Nou Testament, la Parusia, o la vinguda de Crist com a jutge del món, és una doctrina que es repeteix sovint. El mateix Salvador no només prediu l'esdeveniment, sinó que en representa les circumstàncies (Mateu 24:27 i Mateu 25:31). En la predicació dels Fets dels Apòstols (Fets Apòstols 10:42; Fets Apòstols 17:31) i escrits (Romans 2:5-16; Romans 14:10; 1 Corintis 4:5; 2 Corintis 5:10; 2 Timoteu 4:1; 2 Tessalonicencs 1:5; Jaume 5:7). A més del nom Parusia (parusia), o Advent (1 Corintis 15:23; 2 Tessalonicencs 2:19), la segona vinguda també s'anomena Epifania, epiphaneia, o Aparença (2 Tessalonicencs 2:8; 1 Timoteu 6:14; 2 Timoteu 4:1; Titus 2:13), i Apocalipsi (2 Tessalonicencs 2:7; 1 Pere 4:13). Es parla del temps de la segona vinguda com "aquell dia" (2 Timoteu 4:8), "el dia del Senyor" (1 Tessalonicencs 5:2), "el dia de Crist" (Filemó 1:6), "el dia del Fill de l'home" (Lluc 17:30), "l'últim dia" (Joan 6:39-40). La creença en el Judici Final ha prevalgut en tot moment i en tots els llocs de l'Església. Està contingut com a article de fe en tots els credos antics: "Va pujar al cel. Des d'allí vindrà a jutjar els vius i els morts" (Credo dels Apòstols). "Els dos tornaran amb glòria per jutjar tant els vius com els morts" (Credo de Nicea). "A partir d'aquí vindran a jutjar els vius i els morts, quan vindrà tots els homes s'hauran d'aixecar amb el seu cos i rendiran compte dels seus fets" (Credo d'Atanasi). Basant-se en l'autoritat de Pàpies, diversos Pares de l'Església dels primers quatre segles van avançar la teoria del regnat terrestre de Crist d'uns mil anys amb els sants per precedir la fi del món. Encara que aquesta idea s'entrellaça amb els ensenyaments escatològics d'aquests escriptors, no va restar de cap manera la seva creença en un judici universal del món. El testimoni patrístic d'aquest dogma és clar i unànime."
↑ Antonio Piñero, El Juicio Final, Edaf, 2010, p.60 ISBN 9788441425057
↑ Alcorà 2:82 i 3:85

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Judici Final

[1] Catholic Encyclopedia: General Judgment: "Poques veritats es proclamen més sovint o amb més claredat a les Escriptures que la del Judici. A ella els profetes de l'Antic Testament es refereix quan parlen del 'Dia del Senyor' (Joel 3:4, Ezequiel 13:5, Isaïes 2:12), en què les nacions seran convocades per al judici. En el Nou Testament, la Parusia, o la vinguda de Crist com a jutge del món, és una doctrina que es repeteix sovint. El mateix Salvador no només prediu l'esdeveniment, sinó que en representa les circumstàncies (Mateu 24:27 i Mateu 25:31). En la predicació dels Fets dels Apòstols (Fets Apòstols 10:42; Fets Apòstols 17:31) i escrits (Romans 2:5-16; Romans 14:10; 1 Corintis 4:5; 2 Corintis 5:10; 2 Timoteu 4:1; 2 Tessalonicencs 1:5; Jaume 5:7). A més del nom Parusia (parusia), o Advent (1 Corintis 15:23; 2 Tessalonicencs 2:19), la segona vinguda també s'anomena Epifania, epiphaneia, o Aparença (2 Tessalonicencs 2:8; 1 Timoteu 6:14; 2 Timoteu 4:1; Titus 2:13), i Apocalipsi (2 Tessalonicencs 2:7; 1 Pere 4:13). Es parla del temps de la segona vinguda com "aquell dia" (2 Timoteu 4:8), "el dia del Senyor" (1 Tessalonicencs 5:2), "el dia de Crist" (Filemó 1:6), "el dia del Fill de l'home" (Lluc 17:30), "l'últim dia" (Joan 6:39-40). La creença en el Judici Final ha prevalgut en tot moment i en tots els llocs de l'Església. Està contingut com a article de fe en tots els credos antics: "Va pujar al cel. Des d'allí vindrà a jutjar els vius i els morts" (Credo dels Apòstols). "Els dos tornaran amb glòria per jutjar tant els vius com els morts" (Credo de Nicea). "A partir d'aquí vindran a jutjar els vius i els morts, quan vindrà tots els homes s'hauran d'aixecar amb el seu cos i rendiran compte dels seus fets" (Credo d'Atanasi). Basant-se en l'autoritat de Pàpies, diversos Pares de l'Església dels primers quatre segles van avançar la teoria del regnat terrestre de Crist d'uns mil anys amb els sants per precedir la fi del món. Encara que aquesta idea s'entrellaça amb els ensenyaments escatològics d'aquests escriptors, no va restar de cap manera la seva creença en un judici universal del món. El testimoni patrístic d'aquest dogma és clar i unànime."

[2] Antonio Piñero, El Juicio Final, Edaf, 2010, p.60 ISBN 9788441425057

[3] Alcorà 2:82 i 3:85

[1]

[2]

[3]