La Universitat de Parma (en italiàUniversità degli Studi da Parma) és una de les universitats més antigues d'Itàlia.
Història
La Universitat de Parma va ser fundada per un decret imperial de l'any 962, conferit per l'emperador Otó I a Uberto, bisbe de Parma (actualment guardat en els arxius del bisbe).[1] Va ser tancada el 1332 pel papa Joan XXII i seria oberta i tancada en diverses ocasions al llarg dels segles. En els seus inicis s'oferien estudis de les arts lliberals i al segle xiii va incorporar estudis de dret i medicina.
El 1502 es va realitzar una refundació i a partir de 1545 va estar sota el patrocini de la Casa ducal dels Farnese. El duc Ranuccio I de Farnese va dotar aquesta universitat de prestigi entre els nobles de l'època, però entre 1731 i 1748 la universitat va entrar en un nou declivi. Sota la supervisió del duc Ferran I de Borbó, el 1762, es va fundar una gran "Universitat de l'Estat" amb nous materials i nous estudis. A partir d'aquest moment va experimentar un ràpid creixement i es va establir a Parma un observatori astronòmic, un jardí botànic i diversos laboratoris d'anatomia, química i física experimental. La universitat va ser tancada als estudiants estrangers en 1831 i va entrar en nou declivi. Va ser restablerta en 1854 pel regenti de la duquessa María Luisa i el 1859 es va produir una renovació de la mateixa.[2][3]
Organització
La universitat està organitzada en 18 departaments amb dotze facultats:[4]
_-_facciata_2017-04-06.jpg)
