Corrado Segre
Corrado Segre (Saluzzo, 20 d'agost de 1863 - Torí, 18 de maig de 1924) va ser un matemàtic italià que va ser un dels creadors de l'escola italiana de geometria algebraica. Vida i obraFill d'una família jueva benestant, Segre va fer els estudis secundaris al Istituto Tecnico Sommeiller de Torí, on va tenir com a professor de matemàtiques Giuseppe Bruno.[1] El 1879, contra l'opinió del seu pare que volia que fos enginyer, va començar els estudis universitaris de matemàtiques a la universitat de Torí en la qual es va doctorar el 1883 amb una tesi, dirigida per Enrico D'Ovidio, en la que proposava estudiar la geometria projectiva hiperespacial basant-se en l'àlgebra lineal.[2] Els anys següents va ser assistent de D'Ovidio, fins que el 1888 va obtenir per oposició la càtedra de geometria avançada de la universitat de Torí,[3] càrrec que va mantenir fins a la seva mort el 1924.[4] A part de la seva tasca de catedràtic, va donar classes a la Scuola di Magisterio de la qual va ser el director des de 1916. També va ser degà de la facultat de ciències els períodes 1909-1910 i 1915-1916 i director de la biblioteca de matemàtiques des del 1907.[1] Els anys més productius de les seves recerques en geometria algebraica van ser entre 1891 i 1912.[5] Des del començament d'aquesta època, ja va destacar que el seu mètode, al contrari dels de Riemann i de Brill-Noether, serà purament geomètric, iniciant així una tradició que esdevindrà l'escola de geometria algebraica italiana.[6] Els seus manuscrits, conservats a la biblioteca de la universitat de Torí, ofereixen un viu testimoni del naixement d'aquesta escola i dels seus contactes internacionals.[7] A partir de 1886, va ser el difusor a Itàlia del programa d'Erlangen que Felix Klein havia establert el 1879 i que Segre va ordenar traduir a l'italià. De totes maneres, Segre es va separar del seu punt de vista estrictament projectiu, per passar a analitzar les propietats invariants sota transformacions biracionals.[8] Segre va destacar, a més, pel seu paper de mestre, docent i impulsor de les carreres de molts joves matemàtics, estimulant-los a no ser esclaus del mètode, a no especialitzar-se excessivament, a mantenir contactes internacionals, etc.[9] Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|