Visible a latituds entre +90° i −45°. Durant el mes d'abril a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.
El Lleó Menor (Leo Minor) és una constel·lació de l'hemisferi nord. Com moltes altres constel·lacions modernes no conté més que unes poques estrelles realment lluminoses. De fet, només sis d'aquests estels són més brillants que la magnitud aparent 5. En contrast amb Leo, no pertany a l'antiga llista de 48 constel·lacions dibuixades per Claudi Ptolemeu en el segle segon aC, ja que va ser creada per Johannes Hevelius.
A Leo Minor es coneixen diverses estrelles amb planetes extrasolars. Així, HD 87883 és una nana taronja de tipus espectral K0V amb un planeta la massa del qual és, almenys, 1,73 vegades la de Júpiter.[9] Igualment, HD 82886 —oficialment anomenada Illyrian—[1] posseeix un planeta també més massiu que Júpiter.[10]
Lleó Menor no conté objectes de cel profund notables. Entre ells hi ha les galàxiesNGC 3344 i NGC 3003. La primera es troba a 22,5 milions d'anys llum i s'hi aprecien dos anells, un extern i un altre intern.[14] També en aquesta constel·lació es localitza l'Objecte de Hanny, el qual, amb una grandària comparable a la de la Via Làctia,[15] té l'aspecte d'un núvol gasós poc luminiscent amb una àrea més fosca cap al centre.
Lleó Menor sobre el cap de Lleó, com es representa a Urania's Mirror, un joc de cartes de constel·lacions publicat a Londres c. 1825[19]
També conegudes com a SU i SV Leonis Minoris, 10 i 11 Leonis Minoris són gegants grogues de tipus espectral G8III, amb magnituds mitjanes de 4,54 i 5,34 respectivament. Totes dues són RS Canum Venaticorum variables,[20][21] amb 10 Leonis Minoris variant en 0. 012 magnitud en 40,4 dies, i 11 Leonis Minoris en 0,033 magnitud en 18 dies.[22] 11 Leonis Minoris té una nana vermella companya de tipus espectral M5V i magnitud aparent 13.0.[23]20 Leonis Minoris és un sistema estel·lar múltiple 49 anys llum allunyat del Sol. L'estrella principal és una altra estrella groga, aquesta vegada una nana de tipus espectral G3Va i magnitud aparent 5,4.[24] La companya és una nana vermella vella i activa que té una metalicitat relativament alta i és de tipus espectral M6,5. El fet que l'estrella secundària sigui més brillant del que s'esperava indica que probablement es tracti de dues estrelles molt properes que no es poden distingir per separat amb la tecnologia d'observació actual.[25]
R i S Leonis Minoris són Miras variables de període llarg, mentre que U Leonis Minoris és una variable semiregular;[26] totes tres són gegants vermelles de tipus espectrals M6.5e-M9.0e,[27]} M5e[28] i M6 respectivament.[29] R varia entre les magnituds 6,3 i 13,2 durant un període de 372 dies, S varia entre les magnituds 8,6 i 13,9 durant un període de 234 dies, i U varia entre les magnituds 10,0 i 13,3 durant un període de 272 dies. La manca d'estrelles brillants fa que trobar aquests objectes sigui un repte per als astrònoms aficionats.[26]G 117-B15A, també coneguda com a RY Leonis Minoris, és una nana blanca polsant de magnitud aparent 15,5.[30] Amb un període d'aproximadament 215 segons, i perdent un segon cada 8,9 milions d'anys, l'estrella de 400 milions d'anys ha estat proposada com el rellotge celeste més estable.[31]
SX Leonis Minoris és una nova nana del tipus SU Ursae Majoris que va ser identificada a 1994.[32] Està formada per una nana blanca i una estrella donant, que s'orbiten mútuament cada 97 minuts. La nana blanca absorbeix matèria de l'altra estrella en un disc d'acreció i s'escalfa fins a assolir entre 6000 i 10 K. L'estrella nana entra en erupció cada 34 a 64 dies, assolint una magnitud de 13,4 en aquests esclats i romanent en una magnitud de 16,8 quan està tranquil·la. Lleó Menor conté una altra nova nana, RZ Leonis Minoris, que s'il·lumina fins a magnitud 14,2 des d'una magnitud base d'uns 17, però ho fa[33]
S'han trobat dos estels amb sistemes planetaris. HD 87883 és una nana taronja de magnitud 7,57 i tipus espectral K0V a 18&parsec de distància de la Terra. Amb un diàmetre tres quartes parts més gran que el del Sol de la Terra, només és un 31% més lluminosa. Ho orbita un planeta de 1,78 vegades la massa de Júpiter cada 7,9 anys, i és possible que hi hagi altres planetes més petits.[34]HD 82886 (Illyrian)[35] és una nana groga de tipus espectral G0 i magnitud visual 7,63.[36] El 2011 es va descobrir un planeta que té 1,3 vegades la massa de Júpiter i orbita cada 705 dies.[37]
Estrelles principals
Praecipua (46 Leonis Minoris)
La definició actual dels límits de Leo Minor l'ha privat de la seva estrella α segons la designació de Bayer, l'estrella principal de la constel·lació és per tant 46 Leonis Minoris, coneguda també com a Praecipua, del Llatí: «principal, cabdal». Es tracta de l'únic exemple d'estrella designada pel seu nombre de Flamsteed que és la més brillant d'una constel·lació. Es tracta d'una gegant taronja, de magnitud aparent 3,79, 8,2 vegades més gran que el Sol.
Altres estrelles
La segona estrella de la constel·lació és β Leonis Minoris que és de la magnitud 4,20.
TYC 2505-672-1 és un binària eclipsadora. Es tracta del sistema d'eclipsi binari amb el període més llarg conegut, 69,1 anys, i la durada més llarga de l'eclipsi, aproximadament 3,5 anys.[39]
Els astrònoms clàssics Arat i Ptolemeu havien observat que la regió del que avui és Leo Menor era indefinida i no contenia cap patró distintiu; Ptolemeu va classificar les estrelles d'aquesta zona com a amorphōtoi (no pertanyents a un contorn de constel·lació) dins de la constel·lació de Leo.[40]
Aquesta constel·lació fou creada per l'astrònompolonèsJohannes Hevelius cap a 1660 (en una obra publicada el 1690, després de la seva mort)[41] per omplir un espai entre Ursa Maior i Leo.[42] En 1845, l'astrònom anglès Francis Baily va revisar el catàleg de les noves constel·lacions de Hevelius, i va assignar una lletra grega coneguda com a designació Bayer a les estrelles més brillants que magnitud aparent 4.5.[43]Richard A. Proctor va donar a la constel·lació el nom de Leaena "la Lleona" en 1870,[40] explicant que buscava escurçar els noms de les constel·lacions per fer-les més manejables als mapes celestes.[44]
L'astrònom alemany Christian Ludwig Ideler va postular que les estrelles de Leo Menor havien estat denominades Al Thibā' wa-Aulāduhā "Gasella amb la seva cria" en un globus celeste àrab del segle xiii, recuperat pel cardenal Stefano Borgia i conservat al museu del prelat a Velletri.[45][46] L'arabista Friedrich Wilhelm Lach descriu una visió diferent, assenyalant que havien estat vists com Al Haud "l'Estany", en què salta la Gasella.[40] A l'astronomia xinesa, les estrelles Beta, 30, 37 i 46 Leonis Minoris formaven Neiping, una "Tall de Jutge o Mediador", o Shi "Eunuco de la Cort"[47] o es combinaven amb estrelles de la veïna Leo per formar un gran drac celeste o Carro de l'Estat.[40][48] Una línia de quatre estrelles era coneguda com a Shaowei; representava quatre consellers imperials i podia estar situada a Leo Menor, Leo o en regions adjacents.[47]
↑Griffin, R. F. «Spectroscopic binary orbits from photoelectric radial velocities - Paper 200: Kappa Persei, Beta Leonis Minoris, 56 Ursae Majoris, HR 4593, and 39 Cygni». The Observatory, vol. 128, 2008, pàg. 176. Bibcode: 2008Obs...128..176G.
Nogami, Daisaku; Masuda, Seiji; Kato, Taichi «The 1994 Superoutburst of the New SU UMa-type Dwarf Nova, SX Leonis Minoris». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 109, 1997, pàg. 1114–21. Bibcode: 1997PASP..109.1114N. DOI: 10.1086/133983.
O'Meara, Stephen James. Deep-Sky Companions: The Secret Deep. Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, 2011. ISBN 978-0-521-19876-9.
Ridpath, Ian; Tirion, Wil. Stars and Planets Guide. Princeton University Press, 2001. ISBN 0-691-08913-2.
«RZ Leonis Minoris, PG 0943+521, and V1159 Orionis: Three Cataclysmic Variables with Similar and Unusual Outburst Behavior». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 107, 1995, pàg. 443–49. Bibcode: 1995PASP..107..443R. DOI: 10.1086/133572.
Skiff, Brian A.; Lockwood, G.W. «The Photometric Variability of Solar-type Stars. V. The Standard Stars 10 and 11 Leonis Minoris». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 98, 601, 1986, pàg. 338–41. Bibcode: 1986PASP...98..338S. DOI: 10.1086/131763. JSTOR: 40678678.
Thompson, Robert Bruce; Thompson, Barbara Fritchman. Illustrated Guide to Astronomical Wonders: From Novice to Master Observer. North Sebastopol, California: O'Reilly Media, 2007. ISBN 978-0-596-52685-6.
Wagman, Morton. Lost Stars: Lost, Missing and Troublesome Stars from the Catalogues of Johannes Bayer, Nicholas Louis de Lacaille, John Flamsteed, and Sundry Others. Blacksburg, Virginia: The McDonald & Woodward Publishing Company, 2003. ISBN 978-0-939923-78-6.
«A Photometric and Spectroscopic Study of the Cataclysmic Variable SX Leonis Minoris in Quiescence and Superoutburst». The Astronomical Journal, vol. 109, 2, 1998, pàg. 787–800. Bibcode: 1998AJ....115..787W. DOI: 10.1086/300201.
Beck, Sara J.. «Delta Scuti and the Delta Scuti variables». Variable Star of the Season. AAVSO (American Association of Variable Star Observers), 16-07-2010. [Consulta: 8 novembre 2012].
Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. «Results for NGC 2859». NASA/IPAC Extragalactic Database. National Aeronautics and Space Administration. [Consulta: 23 octubre 2012].
Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. «Results for NGC 3003». NASA/IPAC Extragalactic Database. National Aeronautics and Space Administration. [Consulta: 23 octubre 2012].
Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. «Results for NGC 3344». NASA/IPAC Extragalactic Database. National Aeronautics and Space Administration. [Consulta: 23 octubre 2012].
Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. «Results for NGC 3486». NASA/IPAC Extragalactic Database. National Aeronautics and Space Administration. [Consulta: 23 octubre 2012].
Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. «Results for NGC 3504». NASA/IPAC Extragalactic Database. National Aeronautics and Space Administration. [Consulta: 23 octubre 2012].
Ridpath, Ian. «Urania's Mirror». Old Star Atlases, 1988. [Consulta: 5 novembre 2012].
«Interacting Galaxy Pair Arp 107». Spitzer Space Telescope website. Spitzer Science Center, California Institute of Technology, 09-06-2005. [Consulta: 19 octubre 2012].
.svg&lang=ca){kind=small}
