|
ComunismeEl comunisme és una pràctica social i una teoria que s'ha manifestat al llarg de la història en diversos corrents, pràctiques i filosofies, les quals basen les seves propostes d'organització social en la igualtat absoluta d'oportunitats per a tothom, l'eliminació de les jerarquies i l'apropiació col·lectiva o la no-propietat dels mitjans de producció. El comunisme no pretén abolir la propietat privada en general, sinó només la propietat burgesa, és a dir, tota aquella que suposi una explotació sobre la classe treballadora. En l'àmbit teòric, podem trobar-ne exemples des de Plató, passant per Thomas More i la seva Utopia i un bon grapat de reformadors medievals i moderns —on destaquen corrents radicals de la Reforma Protestant tals com l'anabaptisme o els radicals anglesos de mitjan segle xvii (levellers i diggers)—, fins a François-Noël Babeuf i la Conjura dels Iguals. Com a forma d'organització social, en la pràctica podem trobar-ne la materialització en múltiples experiències de caràcter religiós (cristianisme primitiu, catarisme, anabaptisme, la revolta de Münster…) o en diverses revoltes socials principalment camperoles a l'Europa medieval i moderna. Més enllà de l'ús estricte del mot i de les societats de classes principalment europees que l'han originat de forma dialèctica, podem usar-lo per definir societats igualitàries sense propietat, que han existit arreu del món i al llarg de la història. Contemporàniament —i com a ideologia social, política i econòmica— es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest del Partit Comunista, encara que posteriorment ha tingut altres aportacions importants, en què destaca sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui dia s'identifiqui la paraula comunista amb el marxisme, tot i que hi ha moviments comunistes que difereixen de les tesis de Marx, com per exemple l'anarcocomunisme o el comunisme llibertari. També com a pràctica i més enllà del socialisme real o d'experiències revolucionàries com el 36 aragonès o català, o bé el castrisme, podem considerar sota aquesta etiqueta diverses experiències de vida col·lectiva alternatives i contraculturals als anys 60 i 70 del segle xx (com les comunes associades, entre d'altres, al moviment hippie), i també per l'ús que en feien del concepte alguns dels seus primers protagonistes. En aquest sentit, hom pot veure elements d'aquesta forma d'organització social en les comunitats zapatistes o en el moviment okupa dels anys 90. HistòriaEl comunisme s'ha desenvolupat organitzativament, a través de la història, per mitjà de diversos moviments polítics. Aquest desenvolupament s'ha dut a terme mitjançant la formació de les Internacionals Comunistes. La Primera InternacionalLa Primera Internacional (AIT) fou la primera organització que reuní els sindicats i els partits polítics associats a la classe treballadora. Es fundà a Londres, durant una reunió entre treballadors, duta a terme a Saint Martin's Hall. El seu primer congrés es dugué a terme el 1866 a Ginebra. El 1872 la seva seu es traslladà de Londres a Nova York. En el seu moment, la Internacional arribà a comptar amb 1,2 milions de membres arreu del món, tot i que la seva gaseta oficial tenia una tirada de 8 milions. En l'Associació Internacional dels treballadors s'evidenciaren els conflictes ideològics entre anarquisme i marxisme. L'AIT no s'ha de confondre amb l'Associació Internacional dels Treballadors fundada molts anys després, entre 1922 i 1923 per anarquistes i anarcosindicalistes. La Segona InternacionalDesprés de diversos fracassos per refundar la Primera Internacional, es fundà el 1889 la Segona Internacional (SI), que agrupà diversos partits socialistes i laboristes. La SI és una part de la història del comunisme, únicament en referència als grups, a l'interior d'aquesta mateixa SI, que després formaren la Tercera Internacional, a causa del seu caràcter eminentment socialdemòcrata. La SI es dissolgué el 1916, després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. La Segona Internacional assentaria les bases del que seria la socialdemocràcia actual. La Tercera Internacional En dissoldre's la Segona Internacional, els grups socialistes revolucionaris que s'havien oposat a la Primera Guerra Mundial convocaren la Conferència de Zimmerwald, al setembre del 1915, i la Conferència de Kienthal, l'abril del 1916. Aquestes conferències foren l'antecedent directe de la Tercera Internacional, també coneguda per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический Интернационал, "Internacional Comunista"), la qual fou fundada en el seu primer congrés de Petrograd, el 1919, per iniciativa del Partit Comunista Rus (bolxevic), que molts anys després es convertiria en el Partit Comunista de la Unió Soviètica. La Tercera Internacional trencà definitivament amb els grups socialdemòcrates, i seguí les directrius marcades pel Partit Comunista Rus. En aquesta internacional també es manifestà el conflicte entre estalinistes i trotskistes. Els trotskistes només reconeixen la legitimitat dels primers quatre congressos de la Internacional, que tingueren lloc abans de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, moment en el qual els trotskistes se separen definitivament de la Internacional i començaren la formació d'una Quarta Internacional. El 15 de maig del 1943, després de celebrada la Conferència de Teheran, el Presidium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, «tenint en compte la maduresa dels partits comunistes», i per evitar els recels dels països capitalistes aliats, va decidir dissoldre la Internacional Comunista. Els partits comunistes a partir de la Revolució Russa La primera revolució que seguia els postulats marxistes es va produir a Rússia el 1917. El líder del moviment, Vladímir Lenin, explicà aquesta imprevista (per Marx i Engels) resolució de les contradiccions capitalistes assenyalant que el capitalisme havia fallat en el seu «enllaç més dèbil». En efecte, Rússia era un país d'escàs desenvolupament industrial i de predominant base camperola semifeudal. A partir de la Revolució russa, la denominació de comunista quedà restringida als partits marxistes que s'alinearen amb la Unió Soviètica. La revolució russa dugué a terme la supressió de la propietat privada a la indústria, creà cooperatives agràries, fomentant-ne la incorporació entre els camperols (convertida més tard, durant el règim estalinista, en col·lectivització forçosa) i avançà cap a la multiplicació dels mitjans de producció, al mig d'una guerra civil que durà quatre anys. Un dels primers objectius de Lenin fou electrificar Rússia (Lenin digué, en una ocasió, que el comunisme era «soviets més electricitat»). Durant el govern de Stalin, la industrialització es feu a pas accelerat, ateses les circumstàncies internacionals. La Segona Guerra Mundial aguditzà el procés de creació d'indústria pesant i d'aliments, alhora que augmentà els controls estatals. Aquest període es caracteritzà per una etapa de transició cap al socialisme, a través de diversos plans quinquennals, en contrast amb la gradual concentració de poder polític en mans de la burocràcia del Partit i del Comitè Central, segons els partidaris de Stalin, necessària per les condicions de guerra. També comportà, a escala política, un augment de les persecucions polítiques, pel règim, als diferents sectors dissidents i d'oposició dins del Partit Comunista, estès més tard a la resta de la Tercera Internacional, el màxim exponent de les quals serà la Gran Purga. La KominformEl 1947 fou creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els partits comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Fou dissolta, al seu torn, el 1956. La Quarta InternacionalA França, Trotski i els seus simpatitzants de l'Oposició d'Esquerra, després de ser expulsat aquest de la Unió Soviètica, a causa de la seva rivalitat amb Stalin (suportat per la burocràcia del Partit), consideraren que la Tercera Internacional havia quedat sotmesa a l'estalinisme i que seria incapaç de dur la classe treballadora al poder. En conseqüència fundaren la Quarta Internacional (QI). A través de la seva història, la QI fou perseguida tant per diversos governs de països capitalistes com per la policia secreta soviètica i diversos partits membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unió Soviètica i més tard els maoistes consideren la Quarta Internacional i el trotskisme en general com un corrent il·legítim del marxisme, el bolxevisme i el comunisme. La Quarta Internacional patí diverses escissions a partir de 1940. Des de llavors diverses organitzacions s'atribuïren l'exclusivitat com a representants o hereves de la Quarta Internacional, tot i que altres en reivindiquen el llegat o programa polític però, conscients de la dispersió existent, aposten per la seva reconstrucció. Els partits comunistes al segle xxA cada lloc del món tingueren fortunes diverses, però poques vegades arribaren al poder. Les excepcions foren els països d'Europa de l'est, que estigueren sota el control del règim polític instaurat a l'URSS després de l'ascens al poder de Stalin (heretat pels successius governs), durant més de 40 anys, a partir de la derrota de l'exèrcit nazi i la conquesta militar de la regió per l'Exèrcit Roig després de la Segona Guerra Mundial. Tot i així tant Iugoslàvia com, posteriorment, Albània i Romania, mantingueren la seva autonomia, sovint amb importants discrepàncies amb Moscou. Fora dels països de l'est, els comunistes arribaren al poder a la República Popular de la Xina, Corea del Nord, el Vietnam i Cuba —a través de revoltes armades o moviments guerrillers, dirigits o influenciats pel seu respectiu Partit Comunista, amb suport camperol i de sectors populars. A Xile, a començaments de la dècada del 1970, la Unitat Popular (UP) arribà al govern presidencial, després de guanyar amb el seu capdavanter Salvador Allende les eleccions de setembre del 1970. La coalició de govern era una aliança de partits i moviments d'esquerra que tenien representació no majoritària al parlament. El Partit Comunista conformava aquesta aliança juntament amb altres, com el Partit Socialista, l'Esquerra Cristiana, el Partit Radical, i el Moviment d'Acció Popular Unitària (o MAPU, escindit de la Democràcia Cristiana), entre altres. La seva principal consigna fou la «via pacífica al socialisme», base programàtica de l'aliança política al voltant d'Allende, però que no era defensada per tots els moviments revolucionaris presents al panorama polític de l'època. Aquesta via implicava la construcció del socialisme a través de les institucions pròpies de l'estat parlamentari burgès, seguint l'estratègia dels anomenats fronts populars d'establir governs sobre la base de la coalició electoral entre diferents forces polítiques considerades «progressistes» o populars. Aquesta experiència fou frustrada per la fèrria oposició de les forces de centre i dreta, que, amb el suport dels Estats Units, produïren finalment un cop d'estat el 1973, amb la immediata conseqüència de l'aniquilació dels focus de resistència obrera (com els cordons industrials) liderats pel MIR o la facció marxista del MAPU, la mort del president socialista Salvador Allende, el tancament del parlament i l'establiment d'un règim militar, per continuar en els anys següents amb una repressió sostinguda i sistemàtica dels principals dirigents i activistes de totes les organitzacions polítiques i sindicals, tant del Partit Comunista com dels altres partits polítics que participaren en el govern de la Unitat Popular o hi donaren suport. El moviment comunista internacional passà per diverses crisis al llarg del segle xx. La primera, relacionada amb l'allunyament de Lev Trotski de la conducció de la Unió Soviètica, a causa de les seves diferències amb Stalin. Trotski s'exilià a Mèxic, on fou assassinat per un agent, sota el comandament de la GPU: Ramon Mercader. L'ex conductor de l'Exèrcit Roig postulava la revolució permanent. La segona gran crisi la provocà l'enfrontament de la Unió Soviètica i la Xina, quant a la política internacional. Des dels anys de l'encimbellament del feixisme a Europa, la Unió Soviètica sostingué una política d'unitat amb les forces democràtiques de la burgesia pels partits comunistes que actuaven al món capitalista i de coexistència pacífica amb l'imperialisme. El Partit Comunista de la Xina tenia una política de confrontació directa amb l'imperialisme, tot i que donava suport a acords amb les burgesies nacionals que s'hi confrontaven. Aquesta política provocà un altre cisma en molts partits comunistes. En la dècada del 1970, el comunisme proxinès virà cap a estranyes aliances, segons com fos la relació de cada govern amb Pequín. Els partits comunistes després de la Segona Guerra MundialEn acabar la Segona Guerra Mundial, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que agrupava els antics dominis del tsar, era una potència mundial. Amb la mort de Stalin, el 1953, sobrevingué la crítica als seus mètodes i el denominat culte a la personalitat, tolerats i afavorits des del poder. Aquesta etapa, abanderada per Khrusxov, fou coneguda com a etapa del desglaç. Això no impedí que, més tard, s'acusés també Khrusxov de mètodes autoritaris. La República Popular de la Xina, sorgida després de la victòria, el 1949, de la direcció militar del Partit Comunista Xinès, liderat per Mao Zedong i sostingut per un nombrós exèrcit, una revolució camperola al medi agrari i una revolta estudiantil a la ciutat, seguí endavant amb el procés, en mig de creixents contradiccions, fins que començà a acceptar formes econòmiques mixtes des de la fi de la dècada del 1970, amb Deng Xiaoping, sense canviar el sistema polític de partit únic i encara exercint un fort control polític i policial estatal. Després de la Segona Guerra Mundial, dos partits comunistes europeus, el francès i l'italià, creixeren fins al punt de convertir-se en forces polítiques clau als seus respectius països. Dominaven àmpliament el moviment sindical, tenien una important representació parlamentària i jugaven una complexa política d'aliances en el pla intern. Foren crítics, en molts aspectes, de la Unió Soviètica. Aquesta posició independent convertí ambdós partits en nucli de l'eurocomunisme, el tret distintiu del qual era la confiança en assolir el poder als països capitalistes a través de les eleccions pluripartidistes parlamentàries. L'eurocomunisme s'enfrontà en diverses ocasions amb el PCUS i acabà tenint un significatiu suport, especialment a Itàlia. El Partit Comunista Francès no modificà, tanmateix, el mètode de conducció centralista desenvolupat en èpoques anteriors. Menys rígid fou en aquell sentit el Partit Comunista Italià. Aquest, a més, dissenyà una política de compromís històric cap a la Democràcia Cristiana (centredreta) que significava molt més que eventuals aliances tàctiques. El Partit Comunista d'Espanya, menys poderós, se sumà a l'eurocomunisme, renunciant amb Carrillo a moltes de les reivindicacions del partit durant la transició de la dictadura franquista al nou règim constitucional, acceptant la monarquia i donant suport als Pactes de la Moncloa. Els partits comunistes després de la caiguda de l'URSSEl 1991, després d'un procés de successius intents de reformes privatitzadores a l'àmbit econòmic, conegut com a Perestroika, que acceleraran la crisi interna, i pressionat per la Guerra Freda i les potències occidentals, el país sucumbeix davant les seves pròpies contradiccions, donant lloc a la desintegració de l'URSS i que les repúbliques que integraven l'URSS s'independitzin. La destrucció del Mur de Berlín, a la República Democràtica Alemanya, que separava la zona d'influència soviètica de la zona controlada per les potències occidentals (herència de la divisió territorial posterior a la Segona Guerra Mundial), és considerada un dels símbols de la caiguda de tot el bloc. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els partits comunistes patiren transformacions i divisions arreu del món. Algunes fraccions adoptaren una política reformista, altres desenvoluparen una tàctica d'oposició a la globalització capitalista buscant estrènyer llaços amb les masses marginades per l'anomenat capitalisme consumista i orientant-se en alguns casos cap al comunisme llibertari. Molts simpatitzants del marxisme en les dècades anteriors van donar suport a moviments socialdemòcrates a Europa i Amèrica Llatina. A Cuba, si bé la revolució del 1959 fou conduïda per joves revolucionaris que no pertanyien al Partit Comunista, aquest es va anar convertint en força hegemònica en gran part a causa del bloqueig econòmic que establiren els Estats Units, el que portà a que l'economia del país es fes cada vegada més dependent de l'URSS. Caiguda aquesta, Cuba romangué com un solitari baluard del comunisme a Amèrica, tot i que acceptant la participació de capitals privats estrangers en la seva dèbil economia, centrada en el turisme. Fins i tot a la República Popular de la Xina s'han desenvolupat profundes transformacions al voltant d'una internacionalització i un model econòmic que disten molt dels principis polítics que promulguen, a mig camí entre el capitalisme d'estat i el socialisme de mercat. Vietnam i en menor mesura Laos van iniciar reformes en el mateix sentit que la Xina, mentre Corea del Nord s'ha destacat pel rebuig de reformes liberalitzadores i una defensa fèrria del patriotisme i l'economia socialista, tot i que últimament està adoptant mecanismes per permetre l'entrada de capital estranger. A Rússia es fundà el Partit Comunista de la Federació Russa el 1993 a partir del Partit Comunista de la Unió Soviètica, que es va centrar en les característiques pròpies de Rússia, i en conseqüència va combinar el comunisme amb un fort patriotisme en els seus plantejaments. Ideològicament s'ha denominat nacional-bolxevisme la combinació de la lluita social anticapitalista amb el nacionalisme, tendència que des de la dècada del 1920 estigué present en cert mode en el PCUS.[1] El nou PC de la Federació Russa obtingué més de l'40% de vots en la segona volta de les eleccions presidencials de 1996, el 24% en les legislatives de 1999 i el 19% en les legislatives del 2011 i del 2021. Comunisme marxistaMarx i Engels, de la mateixa manera que molts altres teòrics socialistes o comunistes, foren molt crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat. El comunisme marxista proposà un sistema d'organització social, econòmica i política que es caracteritzava per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la socialització dels mitjans de producció, canvi, transport i consum. Els trets característics del comunisme marxista són:
 En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat. Al segle xx, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear diversos Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista. Al cas de l'URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del rànquing mundial, tant pel que fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Però els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema al final dels anys 80. Durant la segona meitat del segle xx es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). Al final de segle, juntament amb l'URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica es pot considerar un capitalsime d'estat o un socialisme de mercat. Cuba, Vietnam i Corea del Nord són altres dels exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista, tot i que no segueixen un mateix model. Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:
Marxisme-Leninisme L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle xx. Pel que fa al marxisme, el va col·locar clarament en posició de lideratge a la lluita anticapitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duta a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladímir Il·litx Lenin. Lenin desenvolupa la teoria de l'organització comunista del proletariat que haurà de dirigir aquest per a la consecució dels seus objectius, sorgits de l'aplicació de les tesis marxistes a l'anàlisi de la realitat. A més, l'URSS amb Lenin al capdavant del seu govern, impulsa la III Internacional, on les organitzacions revolucionàries d'arreu del món s'agruparen per plantejar i discutir els problemes que es troben en els diferents contextos per assolir aquests objectius, enfrontant-se directament amb les organitzacions que es mantenien a la II Internacional, les quals renunciaven de fet a la lluita per la transformació radical de la societat, optant per reformes negociades amb altres sectors polítics. La mort de Lenin el 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic tot just consolidant-se, va dur als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de l'URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litzà en tres vessants sobre com continuar la tasca.
Quarta InternacionalA França, Trotski i els seus simpatitzants, després de ser expulsat aquest de la Unió Soviètica a causa de les seves grans discrepàncies amb Stalin, van considerar que la tercera internacional havia quedat sotmesa a l'estalinisme i que seria incapaç de dur la classe treballadora al poder. En conseqüència van fundar la quarta Internacional (CI). A través de la seva història, la CI va ser perseguida tant pels governs capitalistes com per la Policia secreta Soviètica i els membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unió Soviètica i més tard els maoistes consideraren la CI i el trotskisme en general com un corrent contrarevolucionari. La CI va sofrir una escissió en 1940 i una altra encara més important en 1953. A pesar de la reunificació parcial ocorreguda en 1963 cal dir que actualment són diverses les agrupacions trotskistes que es consideren en l'actualitat els continuadors de la CI. MaoismeEl Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de l'URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà la ruptura sinosoviètica. Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una doctrina de comportament molt jerarquitzada, donant preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la mateixa cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969). Altres corrents marxistesTot i que s'utilitzen les denominacions estalinista, trotskista o maoista, per designar diferents corrents del comunisme, el cert és que els únics que han aconseguit desenvolupar teories capaces de funcionar a la pràctica i evolucionar amb el pas del temps per poder ser utilitzades com a instruments de defensa i lluita per al proletariat, foren Marx i Engels amb el desenvolupament del materialisme dialèctic i històric, i Lenin amb el desenvolupament de la teoria del partit de la i per a la classe treballadora. Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes foren els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la reforma de l'Estat per la via pacífica, participant en els "sistemes parlamentaris burgesos". En la pràctica, aquest sector hauria renunciat al marxisme. En una situació similar es troben els corrents que es defineixen com a ecosocialistes.
Estats amb règims socialistesDesprés de la creació de l'URSS, revolucions que s'autoanomenaven socialistes dirigides per partits comunistes tingueren lloc a altres llocs durant el segle xx. Eren estats on es van arribar a implantar règims que s'inspiraven en el comunisme marxista:
Comunisme marxista als Països Catalans
Comunisme no-marxistaEssent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en última instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usdefruit. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:
Referències
Bibliografia
Vegeu també
 A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Comunisme  A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comunisme
|
