L'Organització Comunista d'Espanya - Bandera Roja, o simplement Bandera Roja,[1] fou una organització política comunista catalana i espanyola de tendència marxista-leninista fundada a Barcelona el 1968, i ampliada el 1973 a l'àmbit estatal.
Ideologia
El comunisme de Bandera Roja militava dins de l'esfera marxista-leninista.[2] Pel que fa a l'agenda espanyola, es mostrava favorable a acceptar temporalment una república democràtica de tipus federal que respectés els diversos pobles. Però aquest només havia de ser un pas previ al veritable objectiu: l'establiment d'un règim socialista, seguint l'exemple dels estats existents.[2]
Història
Els esdeveniments parisencs del Maig del 68 van suposar un poderós exemple pels estudiants universitaris de tot Europa.[2] Envalentits per aquesta mobilització, un grup d'universitaris catalans que provenien majoritàriament del PSUC van fundar l'Organització Comunista - Bandera Roja, també molt influïda per la visió distorsionada que es tenia llavors de la revolució cultural xinesa.[2]
El 1973 es va refundar com a Organització Comunista d'Espanya - Bandera Roja, integrant militants de la resta de l'estat espanyol. En canvi, l'any següent els més moderats l'abandonaren per incorporar-se al PSUC.[n. 1] Després d'aquesta escissió l'organització s'afermà en l'ideari maoista i en la denúncia de la reforma post-franquista.
El 1977 es va inscriure com a partit legal i els principals dirigents foren Ignasi Faura Ventosa, Ferran Fullá Sala, Santiago Medina Morales, Pep V. Martínez Barceló, Ángel Panyella Amil, José A. González Caraballo, José A. Casasola Guerrero, Paquita Montes Marmolejo, M. Fuencisla García García, Carlos A. Lucio Fernández, José J. Pérez Fernández, F. Xavier Corominas Mainegre, Lola Irún Ruiz, Eduardo Fernández Sánchez, Luis Lamiel Trallero, Eduard Zafra Galán, Emilio Vega Rodríguez, J. Manuel Sáez García i Julio Velasco Benayón. El 1980 l'anomenat Col·lectiu Comunista Català, sector nacionalista que se n'havia separat al juny de 1979, dins el qual hi havia Joan Oms Llohís, es va incorporar a Nacionalistes d'Esquerra.[3] La majoria dels militants restants, aproximadament una quarta part,[3] es van reincorporar al PSUC i al PCE el març de 1989.
Publicacions
Es va imprimir més d'una revista des de diversos punts:
Bandera Roja, publicació principal (Catalunya)
Estrella Roja (Catalunya)
El Comunista (País Valencià)
Unidad Roja (Andalusía)
Unidad Popular (Asturias)
Adelante (Madrid)
Ardatzak (Euskadi)
Jóvenes Comunistas (JCE (BR))
Rebelión (JBR)
Llista de militants coneguts
Ignasi Faura
Alguns polítics i persones amb una activitat pública rellevant en el camp de la cultura, el periodisme, l'economia, la docència, la recerca o l'associacionisme van ser en algun moment militants de l'OCR - BR.[1][4]
Ignasi Faura i Ventosa, secretari general de Hispacoop (Confederación Española de Cooperativas de Consumidores). Passa la seva infantesa entre Barcelona, Vallvidrera i la Serra de l'Ubach, on la família hi tenia una masia. Nascut en el si d'una família catòlica practicant, des de molt jove s'implica en moviments socials catòlics, que l'aboquen a qüestionar les desigualtats socials i la manca de llibertats de l'època, passant a militar activament en diverses organitzacions d'esquerra, i va ser secretari general de 1975 a 1983 de l'Organització Comunista Bandera Roja (1975 - 1983), reelegit al 1r, 2n i 3r Congrés de l'OCBR (1975, 1976 i 1979, respectivament).[5]
Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 92 entrada: "Bandera Roja". ISBN 84-297-3521-6.
