Xavier Miserachs i Ribalta (Barcelona, 12 de juliol de 1937 - Badalona, 14 d'agost de 1998) fou un fotògrafcatalà, germà de la dissenyadora gràfica Toni Miserachs. El 1952 es va fer membre de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer Oriol Maspons, amb qui va iniciar una amistat que va durar tota la vida. El 1954, a l'edat de disset anys, va guanyar el I Trofeu Luis Navarro, atorgat pel II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Aquell mateix any va començar els estudis de medicina, que va abandonar a l'últim curs per dedicar-se plenament a la fotografia.
El 1957 hi va haver la primera de les dues exposicions –ja clàssiques– que van reunir fotografies de Xavier Miserachs, Ricard Terré i Ramon Masats, a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya a Barcelona, a la seu d'AFAL a Almeria i a la Real Sociedad Fotográfica de Madrid. Al cap de dos anys, el 1959, es va presentar la segona exposició del trio Terré-Miserachs-Masats a la Sala Aixelà de Barcelona. Des de llavors, Miserachs va ser un dels artífexs de la renovació del gènere de fotografia documental que es va viure al país i que entroncava amb una tradició iniciada abans de la Guerra Civil. Alguns dels llibres fotogràfics de Miserachs han configurat durant dècades la imatge de Barcelona i la Costa Brava. Barcelona. Blanc i negre (Aymà, 1964), Costa Brava Show (Kairós, 1966) i Los cachorros (Lumen, 1967) són algunes de les obres fonamentals de l'avantguarda fotogràfica de l'època. Entre les principals influències destaquen l'obra del fotògraf William Klein i els seus llibres de ciutats, en particular el primer, dedicat a Nova York i publicat el 1955. Així mateix, l'exposició The Family of Man (1955) va causar en Miserachs, igual que en els seus companys de generació, una profunda impressió que va ser determinant per articular una poètica neorealista que representava el pas de les classes populars cap al nou entorn urbà.
Des de finals dels anys seixanta, Miserachs va anar ampliant la seva activitat com a fotògraf per incloure la publicitat, el reportatge i la fotografia editorial. A partir del 1966 va començar a viatjar pel món com a corresponsal per a les publicacions La Actualidad Española, Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviú i Triunfo. El 1969 va ser cofundador i primer professor de fotografia de l'escola Eina, i el 1970 la seva activitat es va estendre puntualment al cinema: va ser realitzador i director de fotografia de dues pel·lícules underground, dirigides per Enrique Vila-Matas i Emma Cohen, i aquell mateix any va dirigir i va produir el curtmetratge Amén, historieta muda. En els últims anys de la seva vida, Miserachs es va dedicar a escriure amb la voluntat de deixar testimoni de la seva concepció de la fotografia amb llibres com Profesiones con futuro: fotógrafo (Grijalbo, 1995), Fulls de contactes. Memòries (Edicions 62, 1998) i Criterio fotográfico (Omega, 1998). Les seves fotografies formen part de les col·leccions més destacades de fotografia, com Fotocolectania i el MACBA.[1] El 2011 les seves hereves van dipositar l'arxiu de Miserachs al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el qual està format per més de 80.000 imatges.[2]
El 1952 es va fer soci de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer Oriol Maspons, amb qui establí una molt bona amistat.[4] L'any 1957 va presentar la seva primera exposició a la seu de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, juntament amb Ricard Terré i Ramon Masats.[4] El 1959 exposaren de nou junts a la Sala Aixelà de Barcelona.[4] Aquí fou on va començar, de fet, la seva activitat professional. El 1959 va fer el cartell del Premi Formentor de l'editorial Seix Barral. El mateix 1959, Xavier Busquets li va encarregar un treball sobre l'emplaçament on es construiria el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya per tal d'orientar Picasso en els seus dibuixos de la façana.[5]
El 1961, en tornar de realitzar el servei militar, Miserachs va independitzar-se professionalment, i instal·là el seu primer estudi a l'edifici David del carrer Tuset de Barcelona. Va començar alternant treballs per encàrrec –en els quals retratà personatges com Teresa Gimpera per a campanyes de publicitat– i les seves obres d'autor, que més endavant compilà en llibres com Barcelona. Blanc i negre,[n. 1] amb 400 fotografies relatant la recuperació econòmica a la capital catalana, o Costa Brava Show.
Durant la dècada de 1960 també va exercir de reporter en revistes com Actualidad Española.[4] El 1968 va signar un contracte d'exclusivitat amb la Revista Triunfo. També li van publicar diversos reportatges en mitjans com La Vanguardia, Gaceta Ilustrada, Interviú, Bazaar o Magazin, entre d'altres.[4] Va ser així com va poder presenciar esdeveniments històrics com el Maig del 68, el Londres dels Beatles o la Primavera de Praga. També va viatjar per un gran nombre de països com França (París), Regne Unit (Londres), Camerun, Estats Units (Nova York), Marroc, Uganda, Somàlia, Iran, Costa de Marfil, Guinea, Senegal i el Sud-est asiàtic.[4] Miserachs, a més a més, va treballar fent reportatges i també es va dedicar principalment a la fotografia editorial.[6]
El gener del 1967 col·laborà en la fundació de l'Escola Eina, on va ser un dels primers professors de fotografia.[7] Ocasionalment va col·laborar amb la selecció musical de la discoteca Bocaccio, llavors lloc de reunió per excel·lència de la gauche divine. El 1997 va publicar el seu llibre de memòries Fulls de contacte, amb el qual guanyà un Premi Gaziel de biografies i memòries l'any següent.[8]
Xavier Miserachs és un exponent de les aportacions artístiques dels anys cinquanta i seixanta, període fronterer que va sintetitzar l'evolució cap a la maduresa del mitjà fotogràfic i que marcaria moltes de les tendències que seguirien després. La seva fotografia té reminiscències estilístiques del neorealisme. El fet que prengués gran part de les seves imatges justament durant una època de represa econòmica i política com van ser els anys 50 i 60 a Espanya, a més a més, converteix el seu llegat fotogràfic en testimoni no només estètic, sinó també documental d'un moment històric molt específic.
Influències
Els anys 50 són considerats com els de la consolidació de l'expressió en fotografia, els de l'assoliment d'una retòrica expressiva que dona supremacia al contingut. Les fites d'aquest període són la publicació del llibre Images à la sauvette, de Henry Cartier-Bresson (1952), o Les Américains a Paris, de Robert Frank (1958, amb pròleg de Jack Kerouac). William Klein publicà una sèrie de llibres sobre ciutats: Nova York (1956), Roma (1958), Moscou (1964) i Tòquio (1964). Una altra influència fou l'exposició The Family of Man celebrada al MoMA de Nova York l'any 1955.[11]
En aquesta època es va consolidar el concepte modern del reportatge fotogràfic, diferenciat del fotoperiodisme[n. 2] i de la fotografia documental,[n. 3] pel que fa a l'abast i el concepte. El reportatge fotogràfic implica més la idea de relat: un treball que vol més dedicació de temps, un esforç d'interpretació d'una situació i que culmina en un conjunt d'imatges. Això implica, d'una banda, la reivindicació del fotògraf per opinar, fet que li atorgarà estatus d'autor; l'autor proposa, ja que, una interpretació pròpia de la realitat. D'altra banda, el consens que s'estableix entre la majoria de fotògrafs és que el vehicle natural de la imatge fotogràfica és la pàgina impresa. Això suposà que revistes com Life, Paris-Match, Stern o Época assolissin la màxima esplendor en aquest període.
El període es va concloure amb una inclinació cap a la fotografia aplicada, en detriment d'una fotografia artística, reforçant el caràcter utilitari de la imatge fotogràfica: la seva missió cal situar-la en el periodisme, la publicitat, la moda, el disseny o la ciència. Aquesta servitud, però, no els eximia de qualitat creativa ni de la seva valoració artística, com valorava Walter Benjamin.[n. 4]
En aquells temps l'única revista especialitzada era Arte Fotográfico, fundada pel mallorquí Ignacio Barceló el 1952 i dirigida al món amateur. Aquí es donà a conèixer Josep M. Casademont, que assumiria el paper de teòric i promotor entre els fotògrafs catalans. El 1963 publicà la seva pròpia revista, Imagen y Sonido, portant alhora la direcció de la Sala Aixelà de Barcelona, per on desfilaren els fotògrafs més coneguts del moment. Casademont descriu l'obra del grup neorealista:
«
Per nosaltres la fotografia era un problema alimentari; no era un problema existencial o espiritual. Era el problema de poder viure practicant la professió que havíem escollit. Ja sé que la manifestació plàstica posterior podia donar a entendre que denunciàvem un estat d'injustícia, de misèria… Però no, res, mentida. A allò que de veritat aspiràvem era a convertir-nos en fotògrafs professionals. Ens semblava una aspiració molt honorable i ens revoltava que la societat no ens donés uns mecanismes per accedir-hi. Que després hi hagués una concreció particular de tot això, que per comptes d'escapar-nos per exemple per la via del surrealisme ens escapéssim per la via de la crítica social, crec que és purament accidental.
El cas és que els autors, volgudament o no, amb la seva visió aguda i insolent, manifestaven una ruptura amb l'academicisme oficial. Així, la publicació de Barcelona. Blanc i negre (1964) va ser un fet rellevant no només en la carrera de Xavier Miserachs sinó en la mirada àcida i caòtica del món urbà, ja que completava les Visions de Barcelona (Wolfgang Weber, 1929 i Català-Roca, 1954) que anaven més enllà del caràcter entranyable i pintoresc, transmetent una nova sensibilitat.[14]
Cinema
Miserachs va tenir una petita incursió en el món del cinema, fent de càmera en algunes pel·lícules underground dels seus amics Enric Vila-Matas, Emma Cohen i Jordi Cadena, i fins i tot arribà a dirigir i produir un curtmetratge propi, Amén, historieta muda.[15] També va fer la foto fixa de la pel·lícula Juguetes Rotos, dirigida per Manuel Summers, el 1966.
Llegat
Memorials
Després de la seva mort, s'han celebrat diversos actes i exposicions en honor de Xavier Miserachs, i també s'han anomenat diferents premis o vies amb el seu nom. L'any 2001 se celebrà el I Premi de Fotografia Xavier Miserachs, organitzat per l'empresa hotelera Hotusa, que consistia en un certamen de fotografia en blanc i negre sobre Barcelona; duu el nom de l'autor per la seva obra Barcelona. Blanc i negre.[16]
Palafrugell va anomenar el passeig de ronda entre les platges de Calella de Palafrugell i Llafranc amb el nom del fotògraf, i es convertí així l'any 1998 en la primera vila –i fins al moment, l'única– que ha anomenat alguna de les seves vies amb el nom del fotògraf.[17] També a Palafrugell se celebra des de 1999 la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, dedicada a la fotografia documental, amb la participació de 90 fotògrafs; en les edicions de 1999, 2004, 2008 i 2010 s'hi van organitzar exposicions específiques de l'autor.[18][19]
A Barcelona, la sala d'exposicions de la planta baixa del Palau de la Virreina va dur entre el 17 de desembre de 1998 i el 2010 el nom del fotògraf en honor seu.[20] El 2010, la Sala Xavier Miserachs es va traslladar a l'antiga Sala de Numismàtica, i la de la planta baixa passà a denominar-se Virreina Lab.[21]
Arxiu Xavier Miserachs
L'Arxiu Miserachs està constituït per aproximadament unes 80.000 imatges fotogràfiques, junt amb tota mena de documentació del fotògraf, així com part de la seva biblioteca personal. Actualment es troba dipositat al Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona des del 3 de febrer de 2011 i per un període (renovable) de 25 anys. Els primers contactes entre el museu i la família es van realitzar el 2009.[22] Junts van arribar a l'acord que el museu custodiaria les obres, les digitalitzaria i en faria difusió, afavorint l'estudi i la investigació del fons, tant a nivell universitari com a nivell popular. Un dels fets més destacats d'aquest dipòsit va ser que, al cap de pocs dies de realitzar-se, el museu va penjar al popular web de fotografies Flickr una sèrie de fotografies de l'artista, algunes d'elles amb llicència Creative Commons BY-NC-ND (Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada).[23][24]
Aprende a conviure. Reflexions sobre civilitat és un llibre fet per la Caixa de Sabadell en el 125è aniversari de la institució, amb el patrocini del departament d'Acció Cívica de la Generalitat de Catalunya.
1982 — Galeria René Metras, Barcelona. Exposició conjunta amb Leopold Pomés i Francesc Català-Roca. Fotografia catalana als anys 50-60
1987 — Barcelona Metrópolis. Instal·lació a la Gran Via de Barcelona de l'exposició conjunta amb Colita, Oriol Maspons i Francesc Català-Roca
1991 — Escuela de Artes y Oficios de Almería. Grupo AFAL 1956-1991. Exposició col·lectiva, organitzada per la Junta de Andalucía, la Diputación Provincial de Almería y Almediterránea'92
1992 — Centre d'Art Santa Mònica: Temps de Silenci, Exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Caixa de Catalunya
2015 — A.XMI, MACBA. Selecció d'imatges fotogràfiques, documents, llibres i revistes del Fons, així com un recorregut pel procés de treball que el Centre d'Estudis i Documentació MACBA ha portat a terme per incorporar, catalogar i difondre aquest important conjunt.
↑Colita explica que aquest llibre es va publicar una mica per casualitat. Als baixos de la finca de l'estudi de Miserachs hi havia la seu de l'editorial Aymà, que sovint li demanava fotos per als seus llibres; un dia, Rafael Serra va venir a demanar una foto urgent i Miserachs va anar a fer-la. Mentre esperava, li va deixar les fotos que acumulava per a la idea del llibre perquè s'entretingués: li van agradar i les va ensenyar al dirigent de l'editorial, el Sr. Cendrós, que, quan les va veure, s'hi va tirar de cap i va publicar el llibre. Citat a Colita, Xavier Miserachs, conversa transcrita per Xavier Febrés, Diàlegs a Barcelona, ISBN 8476091559
↑El fotoperiodisme neix amb la urgència de la premsa gràfica, va lligat a la noció d'actualitat i amb la representació de notícies que han de ser explicades amb una o poques imatges. Xavier Miserachs. 1 segon i 25 centèsimes. ISBN 8476643624
↑La fotografia documental implicava uns objectius descriptius: preservar una determinada informació. Xavier Miserachs. 1 segon i 25 centèsimes. ISBN 8476643624
↑Walter Benjamin, L'obra d'art a l'era de la reproductibilitat tècnica, 1935. Ed.catalana a Edicions 62, 1983: «No cal perdre temps en indagar si la fotografia és art o no, sinó veure com la fotografia ha modificat el mateix concepte d'art.»
↑ALGANS, Josep (coord.). Fort, el temps no importa : [catàleg de l'exposició] : fotografies de Joaquim Fort de Ribot 07.07.2017 / 24.09.2017 Museu de l'Emporda Casa Empordà.. Figueres: Museu de l'Empordà, 2017.