Mitologia nòrdica

La mitologia nòrdica, també dita norrena o escandinava, és el terme general per als mites, la religió, les creences i les llegendes dels pobles escandinaus, incloent-hi aquells que es van assentar a Islàndia. Està estretament relacionada amb la germànica continental i l'anglosaxona, ja que totes elles deriven d'una antiga mitologia germànica que al seu torn prové d'una mitologia indoeuropea més primerenca. De la mitologia nòrdica, però, es conserven més testimonis que de les altres, gràcies especialment a la feina de recopilació feta per Snorri Sturluson al segle xiii. Aquesta recopilació agrupa les històries transmeses per diferents fonts, perquè en no tractar-se d'una religió revelada no existeix un llibre sagrat bàsic com a les religions monoteistes més meridionals.

Així doncs, tot i que les arrels de la mitologia germànica s'estenen molt enrere en el temps, només es coneixen amb detall les versions nòrdiques de finals de l'era vikinga, ja força barrejada amb elements del cristianisme. Destriar-ne els elements originals continua suposant un repte per als estudiosos. La mitologia a l'edat mitjana anava desapareixent com una tradició viva al mateix temps que desapareixien les institucions polítiques que li havien donat suport. Els qui van preservar-la van ser precisament els monjos, que transcrivien les llegendes locals, segurament enduts per afany de proselitisme: volien educar els habitants dels feus que encara conservaven els antics costums adaptant els mites als preceptes cristians que intentaven ensenyar.^[1]

Els mites s'havien transmès oralment durant generacions, narrant les històries dels déus i el seu treball en el món,^[2] incloent-hi les aventures d'altres éssers divins i fantàstics com els gegants o nans. Els déus actuaven com a representants simbòlics de les experiències i vivències humanes que escoltaven els skalds, els quals tenien una funció litúrgica a més de la d'entretenir el poble, de manera similar als aedes grecs o els bards celtes. Els skalds, com aquests narradors orals, adaptaven els relats als elements locals o a les cultures noves que sorgien a un món postgermànic i cristianitzat.

En no haver-hi textos normatius el material que es conserva avui dia és un nombre de fonts més o menys recuperades a l'atzar i en algunes ocasions juxtaposades. És a partir d'aquestes fonts desiguals que s'ha fet una reconstrucció per part dels investigadors. Jens Peter Schjødt descriu aquesta reconstrucció com una imatge ideal generalitzada de facto.^[3] Algunes de les idees i històries mitològiques perviuen en el folklore i alguns elements d'aquest folklore fins i tot han estat capaços de sobreviure fins al final dels temps moderns, essent sobretot idees sobre les figures mitològiques menys importants, com elfs, vættir (esperits de la natura), follets i trols, tergiversades sobre una base mitològica. Sobre aquesta reconstrucció històrica i sobre el folklore que ha perviscut diversos grups estan tractant de restaurar en l'actualitat una religió neopagana germànica basada en la mitologia nòrdica, com a part d'un corrent de neopaganisme internacional modern.

La mitologia nòrdica va aparèixer durant el pas dels segles en un entorn específic, el nord d'Europa, entre la Germània i Escandinàvia, i aquest entorn determinà el caràcter dels seus temes i històries. Els mites nòrdics narren doncs l'eterna lluita de l'home per la supervivència a la natura, amb els seus propis conflictes interns i amb conflictes amb altres homes, a més de les tensions socials pròpies d'una societat canviant a través del temps (i els mites evolucionaren d'acord amb aquests canvis), tot i que es descriuen com esdeveniments dins d'una esfera sobrenatural.^[4] Al folklore escandinau, aquestes creences van perdurar molt temps, i en algunes àrees rurals algunes tradicions han estat mantingudes fins avui dia. Altres han estat recentment reviscudes o reinventades com el ja citat neopaganisme germànic. La mitologia nòrdica també ha estat font d'inspiració per a la literatura, la pintura, l'escultura, el cinema o els videojocs.

És difícil establir una clara delimitació de les terres originàries de la mitologia escandinava, ja que els pobles del nord tenien fronteres fluides i les diferències culturals podien ser molt grans en un espai relativament petit, especialment després de l'expansió vikinga, que els va portar a entrar en contacte amb altres cultures. Les llengües actuaven com a element aglutinador i es pot considerar que, malgrat les variacions, la mitologia nòrdica constituïa un univers semàntic relativament homogeni, que al seu torn parteix d'una comunitat germànica més gran i, més lluny en el temps, indoeuropea.^[5]

La mitologia nòrdica es basa doncs, principalment, en la tradició germànica, com proven els noms dels déus del nord-oest d'Europa, força similars, malgrat tenir a vegades atributs o històries diferents. Va perdurar més que altres descendents del paganisme germànic perquè el cristianisme es va implantar abans a la zona continental i a terres anglosaxones que no pas a Escandinàvia. L'aïllament geogràfic d'Islàndia, que implicava també un cert aïllament cultural de la resta de l'Europa medieval, explica probablement el fet que sigui en aquesta àrea on es van escriure la major part dels mites nòrdics.

A imatges gravades en pedra de l'edat de bronze es poden imaginar les primeres versions dels déus coneguts; exemple d'això és el gran home amb una destral tallat a la roca i que s'identifica amb Thor. Però no es poden interpretar utilitzant, per exemple, les Edda i, per tant, no es pot establir una connexió segura entre l'Edat del Bronze i la mitologia vikinga d'època cristiana.^[6] Els paral·lelismes clars entre el carro i el mite de Skinfaxi poden ser interpretats igualment com un antic ressò de l'època vikinga.^[7]

De l'edat del ferro han perviscut poques i fragmentàries restes d'idees i mites germànics. D'acord amb elles es pot identificar una continuïtat clara entre la religió indo-germànica del segle i aC amb els nòrdics escandinaus que visqueren al voltant de l'any 1000 dC. S'ha demostrat sobre la base de la iconografia i l'estudi del material arqueològic una continuïtat literària per bé que un disseny diferent des de l'any 500 aC, fins a l'any 1200 dC, en una àrea que inclou Suècia, Noruega, Dinamarca i Anglaterra. L'arqueòloga Lotte Hedeager suggereix que els mites més importants de la mitologia van ser relatats, més o menys sense canvis durant tot el període.^[8] Probablement al començament del període eren l'expressió d'una tradició que es va estendre dins d'una esfera aristocràtica escassa que només més tard es va estendre a la població en general, que tindrien costums i mites més arrelats a la terra i les forces primordials, com a mínim a Noruega i Islàndia.^[9]

Tanmateix la cultura germànica no era l'única que va afectar els països nòrdics. Els estudis comparatius demostren que la mitologia nòrdica també conté elements de la mitologia celta, la Sami o bé la mitologia ugrofinesa, però bastant menors: la cultura ugrofinesa va tenir pocs intercanvis socioculturals amb la nòrdica fins a l'edat mitjana i res no indica que els cultes de l'os i el salmó o els déus de la caça Sami fossin comuns a la cultura nòrdica.^[10]

La cultura de l'Era vikinga, i la cultura escandinava que la precedí, era eminentment oral, ja que el seu alfabet rúnic no era gaire adequat per a escriure textos llargs i per tant no s'utilitzà per a la transmissió de les històries mitològiques, més pròpies del relat familiar, privat i per part dels skalds a les corts dels nobles. Això no vol dir que els nòrdics no tinguessin una veritable cultura de l'escriptura forta i estructurada, tal com existia en diversos dels seus veïns. La raó de no desenvolupar una cultura de l'escriptura a Escandinàvia, abans de la conversió religiosa al cristianisme, va ser probablement que no n'hi havia necessitat.^[11] Així, la literatura nòrdica escrita prové principalment de l'edat mitjana.

La literatura islandesa medieval s'ha utilitzat per reconstruir tota la religió nòrdica i germànica. Jens Peter Schjødt pensa que es pot defensar la idea que Islàndia en cap moment va ser aïllada dels altres països nòrdics. Però, subratlla, al mateix temps, que és important tenir en compte que la societat islandesa era molt diferent de la dels altres països nòrdics i probablement aquestes diferències socials haurien tingut influència en la religió i la mitologia.^[12] En aquests textos en realitat només hi ha descripcions de les mitologies islandeses i potser noruegues. Les comparacions de tot el material arqueològic dels altres països nòrdics i els textos islandesos demostren que, a causa dels intercanvis culturals que es produeixen, les Eddas en particular també es van conèixer a Dinamarca i Suècia.^[13]

Així, la major part d'aquesta mitologia va ser transmesa oralment i molta es va perdre. No obstant això, una petita quantitat va ser recollida i escrita per erudits cristians islandesos, particularment a l'Edda i ll'Heimskringla de Snorri Sturluson, qui era un destacat poeta, un lagman i un diplomàtic islandès que creia que les deïtats precristianes eren homes i dones en lloc de dimonis, com pensaven la majoria de religiosos cristians de l'època. Possiblement degut a això i al fet que Islàndia estava força lluny geogràficament del centre de l'església a Roma, els mites nòrdics d'arrel islandesa van poder sobreviure a diferència del que va ocórrer a altres països cristianitzats durant l'edat mitjana. També hi ha la Gesta Danorum (Història danesa) de Saxo Grammaticus, on els déus nòrdics són fortament evemeritzats.

Un altre problema significatiu que presenta l'ús dels textos islandesos són els antecedents religiosos dels autors, ja que els mites no eren cristians i ells sí. Snorri Sturluson va ser el recopilador i escriptor del text mitològic més important, l'Edda. Ell era cristià però, malgrat això, posseïa un gran coneixement de la religió tradicional nòrdica. També va ser un poeta i va escriure el seu llibre com un llibre de text per als trobadors (skalds) joves, que en la seva època pel que sembla ja no coneixien el fons mitològic dels kenning que s'utilitzaven en la poesia cortesana nòrdica,^[14] per explicar-los la mitologia nòrdica.^[15]

S'ha de tenir molt en compte que Snorri Sturluson estava fortament influenciat pel cristianisme i les tradicions de l'antiguitat grecollatina, com convenia a qualsevol home de cultura a l'edat mitjana. Així doncs va fer una anàlisi sistemàtica de l'antiga mitologia nòrdica basada en la tradició literària grecoromana. L'estructura que caracteritza la seva descripció del panteó nòrdic era, per tant, probablement molt més sistemàtica del que realment havia estat en temps precristians.^[16] Així, la primera de les Edda, l'Edda menor o prosaica, escrita a principis del segle xiii es pot veure sobretot com un manual per a aspirants a poeta. Conté explicacions en prosa dels kenning tradicionals, o metàfores comprimides trobades en la poesia. Aquests recomptes en prosa fan que els diversos relats dels déus nòrdics s'organitzin sistemàticament i coherentment.

A més a més el model de la interpretació de Snorri era, com el de Saxo, evemeritzar els mites, és a dir, inspirar-se en la idea d'un nucli històric real dels mites. Aquest va ser un model, el de negar el caràcter simbòlic i transcendent dels mites per centrar-se en una teòrica historicitat d'aquests, fent-lo servir àmpliament en l'ensenyament cristià contemporani dels mites pagans fins ben començat el segle xx.^[17]

L'Edda poètica (també coneguda com a "Edda major"), va ser posada per escrit uns 50 anys després de l'Edda prosaica. Conté 29 poemes llargs, els quals tracten sobre les deïtats nòrdiques, i la resta sobre herois llegendaris com Sigurd el Volsunga, (Siegfried en la versió romàntica alemanya coneguda com el Cant dels Nibelungs). Tot i que alguns estudiosos pensen que va ser escrita després que l'altra Edda, el llenguatge i les formes poètiques utilitzades en els contes fan creure que el seu origen es remunta a diversos segles abans de la seva transcripció i per això probablement conté unes arrels més antigues que l'Edda recopilada per Snorri per a l'ensenyament dels skalds.

Tant l'Edda poètica, les sagues islandeses, l'Edda prosaica de Snorri Sturluson com d'altres escrits que han perviscut sobre la mitologia nòrdica, tots s'han d'interpretar sobre la base que per a un home de cultura cristià tot està escrit a l'edat mitjana dins la Bíblia, a la qual no es pot contradir. Així els cultes pagans serien derrotats per Crist en la plenitud dels temps i tots els països havien de ser cristianitzats.^[18] Però a causa de les seves explicacions i de les descripcions del material mitològic que hi ha contingudes en aquestes fonts, es poden utilitzar com a punt de partida en la interpretació d'altres textos. La font central de la mitologia nòrdica és, doncs, l'Edda poètica. La datació dels seus poemes és molt incerta, però el contingut ve probablement de l'època precristiana, mentre que la forma pot ser més jove, d'arrel medieval.^[14]

Al costat d'aquestes fonts, hi ha llegendes que sobreviuen en el folklore escandinau. Algunes d'aquestes poden ser corroborades amb llegendes que apareixen en altres literatures germàniques, per exemple, la història narrada a la batalla de Finnisburg anglosaxona, i moltes al·lusions a contes mitològics a Deore. Quan algunes referències parcials i narracions que han sobreviscut dels estudiosos es poden deduir la llegenda original. A més, tradicionalment a Escandinàvia hi ha centenars de topònims relatius a deïtats.

Pel que fa a les fonts romanes de l'Antiguitat en relació al món germànic, permeten entreveure una mitologia que tenia un clar paral·lelisme amb les fonts medievals nòrdiques. Els textos més antics procedeixen dels primers segles abans i després de l'era cristiana, l'únic dels textos clàssics que es remunta en paral·lel a la religió de l'era dels vikings és "De origine ac situ Germanorum", de Tàcit, obra coneguda com a Germània, escrita l'any 98 dC.^[19] Del període de les migracions també es coneix una sèrie de fonts romanes i gregues; per exemple algunes biografies de missioners cristians escrites per historiadors de cultura llatina contenen contes de tribus germàniques i fragments de la seva història, entre altres historiadors hi ha: Procopi, Jordanes, Gregori de Tours, Pau el Diaca i Beda el Venerable.

Altres tipus de fonts heterodoxes són tan diferents entre si com els codis de llei, les decisions dels sínodes, les promeses baptismals, cartes papals, sermons, pedigrís de la noblesa anglosaxona i els noms de persones i llocs. Aquestes fonts són en general difícils d'interpretar i entendre, amb freqüència amb inferències d'altres fonts.^[12] Les genealogies anglosaxones amb contingut mitològic només es poden comparar actualment amb els textos que s'han conservat de la zona germànica i que són, entre d'altres i molt fragmentaris, els Encanteris de Merseburg i el folklore germànic. Aquestes genealogies contenen noms de deïtats que són conegudes i també moltes de desconegudes en el material nòrdic que ha sobreviscut al pas del temps.

Per acabar, la major part del coneixement contemporani de la mitologia nòrdica es basa en la poesia skàldica medieval, contes recopilats per monjos cristians i cròniques amb pretensions historiogràfiques d'escriptors cultes. La majoria d'aquests textos en general tenen present un disseny cristià i romàntic. Un autor destacat era Adam de Bremen, el qual va escriure la seva obra sobre l'arquebisbat d'Hamburg-Bremen encarregada pel bisbe d'allà, i que inclou una secció sobre història escandinava i la seva geografia. Un altre va ser el clergue danès ja esmentat Saxo Grammaticus amb la seva Gesta Danorum, que relata les arrels daneses, intentant legitimar i justificar les arrels de la monarquia danesa amb mites de reis llegendaris, basant-se en mites més antics probablement recollits per Saxo de la tradició oral, de llegendes i dels textos islandesos.^[20]

També val a dir que aquestes fonts escrites van ser obra gairebé exclusivament d'un punt de vista masculí, com solia ocórrer a l'edat mitjana i que, segons Margaret Clunies-Ross, explica per què les dones ocupen tan poc espai en els mites i en general tenen un paper passiu. Malgrat això, les pedres rúniques i els topònims suggereixen que les dones en realitat jugaren un paper molt important en les societats nòrdiques antigues, probablement principal. Malauradament no es pot demostrar que la mitologia nòrdica tingués un enfocament cap a les deïtats femenines, tot i que hi han moltes teories obertes.^[21]

A més del material escrit s'han trobat algunes fonts no escrites que poden complementar els textos, les principals d'aquestes fonts són les troballes arqueològiques.

Les runes nòrdiques, com a alfabet gravat en pedra, poden contenir vestigis de la mitologia en la seva representació. Unes poques inscripcions rúniques, com la Pedra de Rök i l'amulet de Kvinneby, fan referència a mites i creences. També hi ha diverses runes i imatges en pedra que descriuen escenes de la mitologia nòrdica, com el viatge de pesca de Thor, escenes de la Saga Volsunga, Odin i Sleipnir, Odin sent devorat per Fenrir, i Hyrrokkin cavalcant cap al funeral de Baldr.

Una altra categoria de fonts són els enterraments nòrdics precristians, així com els objectes d'enterrament que els acompanyen i que sovint poden ser interpretats com un reflex de les actuacions que es poden trobar en la mitologia.^[22][23]

Existeix material que data del neolític en què s'han trobat indicis de creences religioses, per exemple, algunes troballes suggereixen depressions en forma de bol en la pedra que cobria els dolmens, perquè els enterrats foren sacrificats, o bé la seva mort tenia característiques divines relacionades. Però com que no hi ha res per escrit que ens hagi arribat de les idees religioses que la gent tenia a Escandinàvia abans de l'Edat de Ferro, és impossible establir qualsevol mena de continuïtat hi ha entre la mitologia nòrdica vikinga i l'Edat de Pedra o l'edat de bronze. Les representacions, per exemple, tallades a les roques al sud d'Escandinàvia, no es poden interpretar sobre la base de mites recollits a Islàndia més de 2.000 anys després.

A partir de l'Antiguitat romana i el Període de la migració comencen a sorgir troballes, les quals estan gairebé segur relacionades amb la mitologia precristiana, i que són, per exemple, braçalets tallats amb la figura d'Odin o Týr. D'altres troballes, però, estan gravades amb imatges els motius de les quals són totalment desconegudes, com les Banyes d'Or. Del segle iv aC també hi ha restes arqueològiques amb concepcions mitològiques, a diversos llocs al nord d'Europa enterraven els morts amb vaixells de pedra o vaixells reals, que eren utilitzats simbòlicament per transportar els morts a l'Inframón. En alguns casos també es troba una moneda al peu de l'home mort. Això suggereix que la mitologia grega relativa a Caront tenia una relació directa amb la tradició nòrdica, probablement a causa de les arrels indoeuropees.^[24]

I de dates més recents es conserven diferents troballes. A Dinamarca hi ha una imatge en pedra que s'ha considerat que representa al déu Loki amb cabells, mostatxo i llavis cosits. La creu de Gosforth britànica mostra diverses imatges intrigants que podrien tenir relació amb la mitologia germànica, en aquest cas anglo-saxona. També hi ha imatges més petites, com figurins descrivint el déu Odin amb un ull, Thor amb el seu martell i Frey amb el seu fal·lus erecte, com correspon a un déu de la fertilitat.

Els noms dels déus i els herois provenen tots d'històries medievals però la incidència de noms o relacions en altres contextos també poden proporcionar informació addicional sobre la mitologia. Al folklore que ha sobreviscut fins a èpoques recents hi ha diverses imatges dels avantpassats morts i dels fenòmens naturals que també són coneguts de la mitologia precristiana. I els contes folklòrics poden mostrar algunes de les característiques dels déus i altres éssers sobrenaturals del passat, històries, per exemple, sobre criatures mitològiques com ara Elfs, nans, gegants i similars estan basades clarament en les històries antigues. Amb poques excepcions, només han estat deïtats menors les que han sobreviscut després del canvi religiós. Odin, per exemple, com a cap dels déus nòrdics, va portar a la persecució religiosa a Alemanya i Suècia.

Els dies de la setmana nòrdics van ser originalment nomenats a partir dels principals déus, una pràctica que va ser presa de l'Imperi Romà. El nom que va ser utilitzat a les àrees germàniques eren un paral·lel de la romana. Per tant, algunes de les denominacions dels seus déus a l'Edat del Ferro dels escandinaus es pot demostrar mitjançant la comparació dels dies de la setmana llatins i dels països nòrdics i les propietats que tenien atribuïdes a la mitologia romana.

Per exemple, el nom del dia dimecres, prové de dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, un déu romà (Mercurius en llatí) que, en la interpretatio germanica fou assimilat al déu *Wōðanaz, que evolucionaria, en el món norrè a l'Odin medieval. D'aquí que aquest dia rebés el nom de Dia de *Wōðanaz entre els pobles germànics meridionals que passaren aquest nom als pobles germànics septentrionals. En alt-alemany i en islandès, durant l'Edat mitjana, es va procedir a substituir els noms dels dies de la setmana d'origen pagà per noms que no ho fossin. En el cas del dimecres, aquesta iniciativa eclesiàstica va tenir èxit en el territori de l'alt-alemany^[25] i en islandès, on aquest dia hi és designat amb un terme que no té connotacions religioses i significant simplement "meitat de setmana" (Mittwoch, Miðvikudagur). Un altre clar exemple és el divendres, dia de Venus, deessa de l'amor i la bellesa, que fou equiparada a la deessa *Frīi̯ʝō (alt-alemany antic Frîia, Frîa, noruego-islandès Frigg) que al seu torn és deessa de l'amor i la fecunditat. Dijous deu el seu nom a dia de Júpiter. El (Iovis pater= Iuppiter, "pareIovis" a llatí) de la mitologia romana fou equiparat, en la interpretatio germanica, al déu Tor, ja que ambdós eren déus tonitronants. En el cas de l'alemany, el nom del dia hi és Donnerstag o "dia de Dònner" (Dònner és el nom del déu que, en l'àmbit noruego-islandès es coneixerà amb el nom de Tor), ja que tant a Thor (déu del tro) com a Júpiter (Iuppiter Fulgurator) se'ls atribueix el control sobre aquest fenomen atmosfèric; en islandès, el mot d'origen saxó Þórsdagr, fou substituït, per iniciativa eclesiàstica, per fimmtudagur ‘cinquè dia, cinquena fèria’.

Català	Espanyol	Anglès	Alemany	Suec	Noruec	Danès	Neerlandès	Origen
Dilluns	Lunes	Monday	Montag	Måndag	Mandag	Mandag	Maandag	Dia de la lluna
Dimarts	Martes	Tuesday	Dienstag	Tisdag	Tirsdag	Tirsdag	Dinsdag	Dia de Tyr
Dimecres	Miércoles	Wednesday	Mittwoch	Onsdag	Onsdag	Onsdag	Woensdag	Dia d'Odin (Woden)
Dijous	Jueves	Thursday	Donnerstag	Torsdag	Torsdag	Torsdag	Donderdag	Dia de Thor
Divendres	Viernes	Friday	Freitag	Fredag	Fredag	Fredag	Vrijdag	Dia de Frigg o Freya

La distribució dels noms topogràfics sovint pot ser utilitzat com un indicador dels déus i deesses que es veneraven en certes àrees. Els noms de llocs nòrdics inclouen els següents noms de déus: Thor, Njörðr, Ull, Frey, Odin, Tyr, Frigg i Freya. Altres noms que probablement s'han utilitzat inclouen Vidar, Balder, Hödr i Skadi. També hi han noms col·lectius relacionats amb elfs, vanir i dís. També en els noms de persones que ens han arribat fins al dia d'avui hi ha noms relacionats amb déus, incloent-hi Thor, Freyr, Odin, noms de Valquíries i possiblement Tyr, també hi ha indicis d'altres déus, elfs, herois i reis mítics.

Abans del canvi religiós no hi havia institucions religioses com a tals com es poden trobar en el cristianisme catòlic romà, si més no, eren no doctrinals i tampoc no hi havia obres canòniques com la Bíblia o l'Alcorà, per tant, mai es va desenvolupar un sistema religiós cohesionat. La religió germànica, per tant, no era una religió en el sentit modern, sinó un sistema de creences comú a les regions habitades per pobles d'arrel germànica, però de caràcter heterodox i subjecte a variacions regionals com es pot trobar en altres religions de l'antiguitat. Els mites nòrdics es van desenvolupar a partir d'una religió ètnica, que no havia tingut un fundador, però en canvi va tenir els seus orígens en tradicions i vivències locals. La mitologia era per tant una xarxa heterogènia de mites i llegendes, que va ser compartida per una població unida per la llengua. Això implicava que hi hagués moltes versions diferents i en paral·lel dels mateixos mites bàsics. Aquesta mitologia era en la seva forma tradicional presentada oralment en forma de poesia, de caràcter individual i ritual. És a dir, els noms dels éssers sobrenaturals i històries sobre ells no estaven fixats en forma escrita i eren diferents de les diverses tribus germàniques, variant tant en el temps i l'espai. La mitologia treballava en conjunt amb els rituals de la religió nòrdica, però en realitat tenia poc a veure amb la fe, com es coneix ara a la teologia cristiana. A la religió de la societat precristiana era més una qüestió de tradició i costums i una vida d'interacció amb altres persones i la naturalesa i les forces que creien que hi habitaven. Els mites eren, doncs, un marc general cosmològic per portar a terme els rituals.

Una teoria que prevalgué al segle xix era la història religiosa evolutiva, en la qual s'explica que la religió era un mètode per explicar racionalment els fenòmens naturals i els esdeveniments, però en absència de coneixements científics van haver d'utilitzar les explicacions sobrenaturals. D'acord amb aquest enfocament, ara considerat erroni, les històries dels mites nòrdics expliquen les forces naturals que observaven en el món que els envoltava. Aquesta racionalització positivista, característica de finals del segle xix, no té en compte els aspectes socials i psicològics de la mitologia.^[26] Els mites funcionen no només com una explicació d'una pràctica religiosa o l'origen d'un fenomen natural, sinó que han tingut una vida independent, relacionada amb un simbolisme intern a la psicologia i sistemes de creences místics d'un poble.^[27]

Durant el segle xx la investigació tradicional s'ha centrat en els mites relacionats amb l'adoració i culte. Ha estat una teoria generalitzada que la funció narrativa mitològica era principalment per a ser presentada i explicada com a part d'un drama de culte els esdeveniments del qual es recreaven, no solament amb les paraules, sinó també amb l'acció, tal com ocorria en altres parts del món antic, com a l'antiga Grècia. D'acord amb aquesta teoria, els mites eren un teatre culte, místic i ritual, vistos com una necessitat per a l'existència contínua del món (l'ordre cosmològic dels Déus enfrontat al Caos, el Desordre).^[28] No obstant això, a causa del poc que ha sobreviscut fins avui, no hi ha res que pugui demostrar de facto que els mites haguessin tingut un paper específic dins els rituals, encara que sigui més que suposable. En molts casos podrien haver tingut una funció d'explicació cosmològica o didàctica i podrien ser utilitzats com a models explicatius existencials. Els mites que conformen la mitologia nòrdica, per tant, també poden ser considerats com una expressió de la ideologia que va caracteritzar la cultura precristiana a Escandinàvia, el mite servia per respondre com i per què el món era tal com era.

Els mites es basaven en el món dels déus, però també eren representants simbòlics de les persones. La mitologia era tant un reflex de l'ordre social com narracions simbòliques dels conflictes, d'aquesta manera els narradors dels mites utilitzaven les seves pròpies vides i les de la gent que els envoltava. Les històries que s'explicaven en els mites no eren només històries teatrals sobre la cosmologia, sinó també de les desigualtats socials, els problemes i les amenaces de l'experiència humana contemporània als narradors i la gent que els escoltava. Podria, per exemple, explicar i justificar el costum de l'època medieval de la dominació dels homes cap a les dones, i que algunes famílies (els nobles), tinguessin més importància que altres,^[29] tret que compartia amb el cristianisme medieval. Arran d'això l'acadèmica australiana especialista en religió antiga, Margaret Clunies-Ross, comentà que els mites que avui coneixem són les versions editades d'una llarga sèrie de relats orals que van ser escrits per a finalitats específiques i concretes.^[30]

Encara que es pot descartar una expressió merament funcionalista dels mites, tal com proposaven els estudiosos del segle xix, les representacions dels mites van ser sovint utilitzades o expressades per les situacions que requerien explicacions de caràcter mitològic, especialment per justificacions polítiques i socials. Això inclou tan assumptes quotidians, celebracions politicoreligioses, crisis socials, etcètera. Per tant la mitologia es caracteritza per ser utilitzada en situacions molt diferents, això sí, sense l'existència d'una institució reguladora global com va ser l'Església catòlica.

Aquesta instrumentalització ocorria igual que en altres mitologies del món i per als nòrdics era lògicament coherent. Els escandinaus de l'Era vikinga probablement vivien bé amb contradiccions en el seu món, igual que els humans moderns ho fan. Jens Peter Schjødt explica que agafant com a exemple qualsevol déu, no com a ésser real, sinó una figura que es troba en un camp metafísic i semàntic concret, s'hi troben contradiccions, però les nocions contradictòries poden existir fàcilment una al costat de l'altre sempre que s'orientin cap al centre d'una semàntica simbòlica-metafísica coherent per a la mentalitat precristiana. Des d'aquest espai els mites, dins l'antiga religió nòrdica, generen característiques divines. Com a exemple menciona que Odin sempre es presenta com el savi coneixedor i mai com un ignorant, però la seva saviesa pot exercir diferents rols contradictoris entre si tal com és mostra en diferents relats amb Odin com a protagonista. Un altre exemple és Loki, que en un mite té els llavis cosits, mentre que això no s'esmenta en el següent mite.^[31] Per tant, l'home nòrdic antic, com també passava amb els antics grecs o romans, alliberat del pensament lineal positivista i funcionalista hereu del segle xix i que arriba fins al segle xxi, convivia còmodament amb aparents contradiccions, tenint un pensament que, seguint les tesis d'Umberto Eco o Mircea Eliade, es podria dir que era simbòlic.

El món, a la imaginació nòrdica, no és necessàriament un bon lloc, sinó que contenia qualitats tan bones com dolentes. La cosmologia nòrdica va estar marcada per la por i la idea d'un ordre mundial fràgil, on l'equilibri es pot moure fàcilment. L'amenaça era el caos, representat pels gegants, anomenats Jötun, figures similars als Titans grecs.^[32] La primera raó d'això era que el món havia estat creat violentament a través dels tres Aesir principals matant el seu avantpassat, el gegant Ymir, i amb les restes del seu cos van forjar el món.^[33] La descripció més robusta de la cosmologia de l'Escandinàvia precristiana es troba al Gylfaginning de Snorri Sturluson. Snorri, com ja s'ha dit, estava fortament influenciat per la literatura clàssica i cristiana. La influència d'una tradició europea més àmplia és evident en el seu relat dels mites.^[34] Un exemple és la teoria medieval dels quatre elements, d'arrels grecollatines, que apareix en la seva descripció dels primers temps del món, on va establir una topografia del Ginnungagap, amb el fred al nord i la calor al sud^[35] No obstant això, no està clar en quina mesura l'època precristiana tenia una visió tan sistemàtica del món.

La cosmologia de la mitologia nòrdica inclou un fort component de dualisme que no està clar si és propi d'ella o de la influència cristiana medieval. Per exemple, el dia i la nit tenen les seves contrapartides mitològiques Dagr/Skínfaxi i Nott/Hrímfaxi, Sól, la deessa solar i el llop que “la” persegueix (en aquesta mitologia "el" sol és femení i "la" lluna, masculina), portant la foscor, Skoll, i de la mateixa manera la lluna i el llop que “el” persegueix Máni i Hati, i l'oposició total entre els mons de Niflheim i Múspellsheimr, el fred i la calor, que donaren origen al món. Això es pot veure reflectit en una profunda creença metafísica en els oposats per a la creació de l'univers. Tot i això no queda clar quin component era originari de la mateixa mitologia i quins d'aquests elements estan cristianitzats per part de Snorri Sturluson, ja que el dualisme era més propi de les religions monoteistes d'origen semita, arribant als extrems del gnosticisme dualista.

El primer gran relat de la mitologia nòrdica és la història de la relació entre els déus i els gegants. Aquest relat va formar el marc cosmològic exterior i de les tensions entre ells van sorgir línies d'acció de mites individuals. Les relacions hostils entre els dos grups van provocar el primer assassinat, el del gegant Ymir per part d'Odin i els seus germans Vili i Vé. Amb el cos d'Ymir, Odin i els seus germans crearen el món. Aquestes hostilitats acaben amb la victòria dels déus, representants de l'ordre, sobre els gegants, representants del Caos, que són exiliats, però aquests tornaran per culminar la lluita durant el Ragnarök, la fi dels temps, on s'aniquilaran entre si deixant pas a un nou inici i creant una escatologia circular, no lineal com a la cristiana.^[36] La història general de la mitologia tracta, per tant, de com els déus intenten evitar a la desesperada de posposar l'inevitable.

Segons les representacions més populars, el món es veu com un disc on la llar dels déus és al centre, i les altres criatures poblen els seus propis mons al voltant. Els gegants i els altres déus enemics es troben a la perifèria més allunyada del centre, mentre que les persones viuen al mig. En el fons hi ha l'inframón, la Terra dels morts i també la llar d'altres forces.

Col·lectivament els déus tenien atributs com la creació, la gestió, la direcció i individualment tenien poders vinculats. Eren representants del correcte ordre mundial, expressat a través de la unitat basada en les regles del ritme del dia i el procés normal de l'exercici de la germinació, la collita i l'hivern, la guerra i la pau, els patrons socials fonamentals i la llei. Això no va impedir que els déus, de forma individual, s'ho fessin per eludir les normes en algunes ocasions, així com es conserven nocions de deïtats individuals que no responen a violacions de la llei si no afecten la mateixa àrea funcional del déu.^[37]

En diversos mites l'acció s'inicia pel desig d'un déu per alguna cosa que es troba a la perifèria, el que resulta en un viatge cap allà per trobar-lo. Així els mites a escala global podrien jugar de dues maneres diferents: hi havia l'horitzontal, on els protagonistes viatgen entre els diferents mons en el pla terrenal i després estaven els viatges en vertical, que eren viatges a l'inframón. Els mites que resulten de viatjar en la direcció oposada, des de la perifèria cap al centre mitològic o des de l'inframón cap al centre, sempre es perceben com a amenaces negatives a l'ordre mundial. Era anar en contra de la direcció normal i soscavar la posició de poder dels Aesir i el seu ordre, en definitiva, era un signe de caos, que els déus sempre havien de restaurar de nou dins de l'ordre. En els mites que implicaven un moviment horitzontal entre els déus i el món dels gegants, els déus sempre eren els protagonistes, si més no al revés succeïa rarament o mai, igualment amb viatges en vertical de l'inframón al centre. Són viatges, els primers, extremadament perillosos, i tenen el risc de no poder tornar mai d'allà.^[38]

Tal com sosté Clunies-Ross, la lluita entre déus i gegants actua com a imatge de tres importants parelles de contraris cabdals per a la comprensió del món nòrdic: la natura enfront de la cultura; feminitat davant la masculinitat i ordre oposat al caos.^[39] El bé i el mal no formaven part de les oposicions bàsiques, hi havia déus bons i dolents i a la inversa, com la geganta Hyrrokkin, amb un paper positiu.

Els gegants venien de temps primitius i per tant tenien una força enorme i posseïen la comprensió més gran del món, mentre que els déus eren els guardians de l'ordre mundial.^[40] Aquests darrers es dividien en dos grups, els Aesir i els Vanir, anteriors en el temps i originats en un món diferents dels Aesir, tal com es veu a la Guerra dels Æsir–Vanir. Tots dos es van associar amb la cultura mentre que els gegants es van associar a la naturalesa. Val afegir que cultura i naturalesa no eren vistos com a fenòmens separats. Per contra, la cultura millorava la natura, i era un símbol de la societat humana. Els Aesir eren conqueridors i governants, però també necessiten la força dels gegants, el seu coneixement, les seves possessions i la seva fertilitat, i la gent era totalment depenent de la naturalesa per a la seva la supervivència.^[41]

Com eren els déus els que havien establert l'ordre còsmic eren també els garants dels fenòmens culturals com la justícia, el dret, la saviesa i l'ordre. Els seus oponents es trobaven representats per forces incontrolables de la naturalesa que inclouen el caos, la fertilitat i la mort. Això representava una amenaça constant a tot allò que els déus i els humans havien construït. Clunies-Ross ha suggerit que existia un grup d'altres monstres més perillosos que no eren els gegants, però que van formar el seu propi grup. Eren criatures bestials, que els mites els creaven sense motivació i sense cap explicació de les seves accions, talment com si fossin representants del Buit. El grup inclou el gos Garm, el drac Níðhöggr, la Serp que envolta Midgard, Jormungand, i la criatura demoníaca Surt de Muspellheimr. Segons aquesta autora, aquest grup mitològic era el que representava només la destrucció i el caos, a diferència dels gegants que també es van associar amb característiques positives, com la fertilitat i la creació.^[42] Altres figures mitològiques van ser els nans i les persones humanes, que poques vegades juguen més que un paper secundari en els mites dels déus excepte en els mites heroics, on els Aesir i els Vanir els donaren la llei, l'ordre i la fertilitat, el coneixement del passat i el futur, la inspiració de la poesia, els ajudaven a sortir victoriosos en la batalla i als guerrers morts els donaven la benvinguda al seu regne.

Els mites vistos des de la perspectiva dels déus tenien com a interès principal el manteniment de l'ordre social en el món i per tant la seva posició de poder. Per tal d'evitar que els gegants establissin el seu propi ordre mundial, els déus porten a terme tots els trucs que poden, on no manquen la violència i l'engany per aconseguir els seus objectius i així derrotar els seus enemics. Aquestes accions podien justificar-se pel fet que el que estava en joc es tractava de l'existència del món.^[43] S'ha d'entendre que la religió nòrdica no coneixia els conceptes morals cristians que més tard van caracteritzar el pensament europeu, la realitat és que els déus i els gegants estaven estretament relacionats, de fet la mateixa mare d'Odin era una geganta. Tot i la seva estreta relació, les diferències entre els Aesir i els gegants són molt emfatitzades en tots els mites.^[44]

Els mites que han sobreviscut als temps moderns s'han conservat en diferents formes. Alguns poemes en el que sembla una forma original, d'altres com a narracions en prosa. Les al·lusions de la literatura nòrdica, però, mostren que molts mites s'han perdut. En alguns casos s'han conegut múltiples versions de la mateixa història, de vegades se centren en diferents episodis.^[45] Aquests diversos contes en els últims temps s'han reunit en una mitologia completa, en llengua danesa per l'historiador de les religions William Gronbech.

En els mites de déus els homes tenen un paper secundari: són guerres que ajuden les divinitats a mantenir l'ordre còsmic, igual que els elfs o nans, i també ajuden a poblar el món, un territori massa gran i buit sense ells.^[46] Posteriorment van sorgir llegendes i sagues centrades en els humans que, seguint l'estructura dels mites de déus, narraven gestes memorables d'homes que acabaven semidivinitzats malgrat ser mortals.

La literatura mitològica relata les llegendes d'herois i reis, així com de criatures sobrenaturals. Aquestes figures fundadores de clans i regnes tenen gran importància com a il·lustracions de les accions adequades o els orígens nacionals. La literatura heroica pot haver complert la mateixa funció que l'èpica nacional en altres literatures europees, o pot haver estat més relacionada amb la identitat tribal. Moltes de les seves llegendàries figures probablement van existir, i generacions d'erudits escandinaus han tractat d'extreure història dels mites en les sagues.

Algunes vegades el mateix heroi ressorgeix en diverses formes. Depenent de quina part del món germànic es tracti, sobreviu l'èpica del ferrer Völundr i Sigurd el Volsunga, i probablement Beowulf/Bödvar Bjarki. Altres notables herois són Hagbard, Ragnar Lodbrok, Ivar Vidfamne i Harald Hildetand. Notables són també les skjaldmö, literalment les donzelles de l'escut o donzelles guerreres, que eren dones "ordinàries" que havien escollit el camí del guerrer. Aquestes dones funcionaven com a heroïnes i també com a obstacles en els viatges dels herois.

La creació a la mitologia nòrdica s'entén com el sorgiment de l'univers en un temps i un espai des del caos primigeni, una imatge similar a altres cultures precristianes. Van ser els déus els qui van establir i definir les regles bàsiques de la societat i la religió.^[35] Odin era la figura dominant en la història de la creació, però mai actuava sol, i mai no va crear del no-res. Encara que el poder de les figures masculines durant la creació va ser el factor dominant en les històries, no vol dir que el factor femení no existís. L'èmfasi està en el poder masculí, assertiu i agressiu, de la creació, mentre que el femení, més passiu, passa a un segon pla. No obstant això, hi ha diversos indicis que les dones i les gegantes també van tenir un paper actiu en parts del procés de creació. Clunies-Ross parla del mite de la creació dels Aesir com de l'aplicació d'un sistema social particular en què ells mateixos i les propietats que representaven, se'ls va donar prioritat per a reforçar certa jerarquia social masculina.^[21]

A la mitologia nòrdica el món humà està representat com un disc pla. El disc està situat a les branques de l'arbre del món Yggdrasil, un freixe que sosté els nou mons, inclòs l'humà, Midgard. A l'arbre hi habiten diverses criatures, com un drac anomenat Níðhöggr que mossega les arrels per fer caure l'Yggdrasil (i així aconseguir l'arribada del Ragnarök) o una àguila que viu a la branca més alta, on des d'allà vigila els nou mons. Aquesta àguila té un falcó anomenat Veðrfölnir al mig de les celles, que vigila els moviments de l'àliga. A més a més hi ha un esquirol anomenat Ratatösk que corre de les arrels a la copa portant notícies falses del drac a l'àliga, i viceversa, sembrant la discòrdia entre ells. Asgard, la regió alta del cel, (as- indica Déu, -gard és assentament o residència), on vivien els déus, estava localitzat al centre del disc, i s'hi podia arribar caminant per l'arc de Sant Martí (el pont Bifröst, guardat per Heimdallr, que estava proveït d'una gran banya, un corn amb què avisava cada vegada que un Aesir o un Vanir el creuava). Els gegants vivien en un lloc anomenat Jotunheim.

Al principi hi havia el món de gel Niflheim i el món de foc Muspelheim i entre ells hi havia el Ginnungagap, un "buit profund" on res podia viure, però que era ple d'energia potencial. En el Niflheim hi havia un calder anomenat Hvergelmir (el calder roent), que xipollejava i allò que queia ho feia al Ginnungagap. En prendre contacte amb el buit es transformava en gel, fins que al final el gel va acabar omplint-lo. Les brases de Muspelheim queien sobre el gel, creant grans núvols de vapor d'aigua, que en arribar una altra vegada a Niflheim creaven un bloc de gel, en un dels quals hi havia un gegant primitiu, Ymir, passiu i inconscient (dorment), i una vaca gegant, Audhumla de la qual s'alimentava Ymir bevent la seva llet.^[47] Aquesta va llepar el gel, creant el primer déu, Buri, que va ser pare de Bor, que al seu torn va ser pare dels primers Aesir, Odin, i els seus germans Vili i Vé. Ymir era hermafrodita i les seves cames copulaven entre si, creant sol la raça dels gegants. Després els fills de Bor: Odin, Vili i Ve, van assassinar Ymir i del seu cos van crear el món.

Els déus van regular el pas dels dies i les nits, així com les estacions. Els primers éssers humans van ser Ask (ash, freixe) i Embla (elm, om), que van ser tallats de fusta i portats a la vida pels déus, Hœnir/Vili, i Lóðurr/Vé. Sól és la deessa del sol, una filla de Mundilfari, i esposa de Glen. Cada dia cavalca a través del cel a la seva cistella, tirada per dos cavalls anomenats Alsvid i Arvak. Aquest passatge és conegut com a Alfrodull, que significa "glòria dels elfs", un kenning comú per al sol. Sól és caçada durant el dia per Skoll, un llop que la vol devorar. Els eclipsis solars signifiquen que Skoll gairebé l'atrapa. Està predestinat que Skoll eventualment atrapi i devori Sól, però serà substituïda pel seu germà després del Ragnarök. El germà de Sól, la lluna, Máni, és caçat per Hati, un altre llop. La terra està protegida de la calor total del sol per Svalin, que es troba entre el sol i ella. A la creença nòrdica el sol no donava llum, que en canvi emanava d'Alsvid i Arvak.

La primera època després de la creació és descrita com una edat d'or feliç que va ser interrompuda per tres deesses que arribaren a Asgard. Era un senyal que els déus no tenien el control total del món. Clunies-Ross suggereix que la seva presència representava la possibilitat de l'exogàmia i les relacions sexuals fora del cercle dels déus, prohibides per temor a les conseqüències a l'alteració de la seva posició de poder si permetien els matrimonis entre diferents gèneres de deïtats. Així, els déus van introduir la reproducció sexual i per tant la vida i la mort.^[48] D'aquesta manera els nans i els homes van ser creats per fer front a l'amenaça dels gegants.^[49] Una altra dona, Gullveig, també va arribar a Asgard en els temps primitius, però va ser assassinada. El simbolisme de Gullveig és difícil de desxifrar, Steinsland especula que potser era un aspecte de Freya com a fetillera, cosa que es pot llegir en un fragment del mite de la Völuspá, en què la seva mort va donar lloc a la Guerra entre els Aesir i els Vanir. Val a dir que l'assassinat d'una dona per part d'un home era vist a les societats nòrdiques amb molt mals ulls i motiu d'execució.^[50]

No hi ha cap mite o fragment de mite que apunti a les nocions d'existència d'una creació “ex nihilo”, com es coneix per exemple a partir de la tradició cristiana. La creació va tenir lloc en un context nòrdic on la matèria ja existia, tot i que sense acabar i sense processar. L'atenció es va centrar en les habilitats artesanals, on els conceptes d'inspiració i d'art estan estretament relacionats. Clunies-Ross veu això com una de les raons per les quals s'atenua el poder creatiu femení, les dones només van completar les coses inacabades que van arribar primer a través de la transformació masculina.^[51]

El Ragnarök, la fi dels temps, és un motiu recurrent a la mitologia nòrdica, una fi sempre possible i temible. Sembla, però, que es va accentuar la seva presència per l'escatologia apocalíptica cristiana al voltant de l'any 1000, tal com sosté Steinsland.^[52] La fi del món està associada a una gran batalla entre déus i gegants que significarà el desastre còsmic i el col·lapse de l'ordre social.

Així, la visió nòrdica antiga del futur és ombrívola. Es creia que, al final, les forces del mal i el caos sobrepassaran en nombre i venceran als déus, els guardians i els homes que protegeixen el bé i l'ordre. Loki i els seus monstruosos fills trencaran els seus lligams, els morts navegaran des de Niflheim per atacar els vius. Heimdall, el vigilant dels déus, convocarà els amfitrions celestials amb un bram de la seva banya. Després hi haurà una batalla final entre l'ordre i el caos (Ragnarök), que els déus perdran, ja que aquest és el seu destí. Ells, conscients d'això, s'ajuntaran amb els millors guerrers, els Einherjar, per lluitar al seu costat quan el dia arribi, però al final seran impotents per prevenir que el món caigui en el caos del qual un cop va emergir; els déus i el seu món seran destruïts. El mateix Odin serà engolit pel llop Fenrir.

No obstant això, hi haurà uns pocs supervivents, humans i divins, que poblaran el nou món, per tornar a començar el cicle, segons explica la sibil·la a la Völuspá. Els erudits estan dividits en la qüestió sobre si això és una posterior addició al mite que traeix la influència cristiana. Si és precristià, l'escatologia de la Völuspá pot reflectir una tradició indoeuropea més antiga relacionada amb l'escatologia del Zoroastrisme persa de tipus circular.

En la mitologia nòrdica l'avantatge significatiu dels Aesir sobre els altres poders era la seva intel·ligència superior, que els permetia adquirir nous coneixements i frenar la fi del món. Després de la mort de Gullveig, però, va ocórrer el proper desastre pels déus, la mort de Baldr, que era un símbol de la impotència dels déus enfront de les forces destructives del món. I això significava que ja no era possible aturar la tendència negativa que portarà a la ruïna l'univers ordenat.^[53] A l'últim moment del món, els déus lluitaran, com s'ha dit, contra l'exèrcit de gegants i morts poc honorables, que s'uniran amb els majors i més perillosos monstres. Val a dir que va ser la mort d'Ymir el que va donar la raó als gegants per a la seva venjança, per a la societat nòrdica l'assassinat d'un membre de la família representava assassinar d'un cop a tota la família. I així es dona cert sentit de circularitat al mite d'inici i fi.^[36]

Les figures mitològiques pertanyen a diferents gèneres d'éssers sobrenaturals i de manera col·lectiva els textos sovint es refereixen a ells com a esperits. Alguns d'ells actuen en molts mites i la seva atribució a elements concrets són inequívocs. Les atribucions i el caràcter de la família dels Aesir, els déus principals, són més enigmàtics.

En la mitologia nòrdica les entitats sobrenaturals són anomenades Vaettir, i estan dividides en diverses famílies, com els nans, els elfs, els gegants i també les dues famílies de déus, els Aesir i els Vanir

Tant els déus i els gegants formaven els seus propis grups socials que treballaven en societats paral·leles que consistien en famílies i clans. Fins i tot els gegants vivien en models familiars que s'assemblaven als homes i als déus. Segons l'opinió de Clunies-Ross, per tant, els gegants no eren percebuts com a éssers reals dels caos quan en realitat vivien a la societat ben ordenada. La raó del conflicte entre déus i gegants era, segons ella, que els déus van negar als gegants a participar del poder i no els tracten com a iguals.

A la perifèria del món mitològic hi havia grups d'éssers que aparentment no tenien estructures socials que, per exemple, sovint vivien en famílies monoparentals o els nens creixien orfes.

En el món mitològic hi havia tres grups principals que van protagonitzar els mites; els Aesir, els Vanir i els gegants. Després hi havia els nans, els elfs i els humans.^[54] L'ordre social que caracteritza la mitologia es corresponia amb la realitat: hi havia els camperols independents amb terres pròpies que formaven la classe social dominant; la resta de la població, la majoria, consistia en servents, lliberts i esclaus, que no podien actuar lliurement de la mateixa manera que una família de camperols, que eren totalment dependents de l'amo de la casa i la seva dona.^[55] Els gegants funcionaven no solament com a representants d'una naturalesa hostil, també podrien ser una imatge de les poblacions menys afavorides socialment.

La literatura medieval es va centrar sobretot en els grans déus anomenats Aesir, i per tant és la tradició que millor s'ha conservat fins avui dia. Això vol dir que la mitologia dels altres poders mitològics pot ser molt més rica del que demostra el material conservat, ja que als textos coneguts apareixen nombroses al·lusions de significat incert.^[56]

Els déus eren un poderós grup d'éssers sobrenaturals. La seva relació amb la resta de la creació era molt variada, i per tant juga diferents rols en la mitologia.^[57] Els déus que van aparèixer en els mites eren sovint individuals i tenien nom, mentre que altres grups de déus són menys clars, igual que els gegants, alguns dels quals van aparèixer com a personatges individuals, mentre que altres eren anònims. Altres grups, com les nornes, völvas, dís i valquíries, normalment apareixien com a col·lectius, encara que alguns d'ells també apareixen pel seu nom en diverses històries. Els déus pertanyien, com es va esmentar anteriorment, a dos grups, dels més poderosos se saben la majoria dels noms, eren la família Aesir, l'altre eren els Vanir. Els dos grups tenen capacitats diferents i es comportaven de manera diferent, i aquesta divisió s'estén aparentment molt enrere en la prehistòria.

Les criatures mitològiques es van definir sobre la base d'un nombre determinat de factors, tot seguint la sistematització de Snorri Sturluson, que ja s'ha comentat que pot ser artificial. En tot cas el més important va ser l'origen i la genealogia, és a dir, les relacions familiars. La relació afecta, a part, el seu domicili, és a dir, la seva posició en el paisatge mitològic.

Altres factors que van caracteritzar el tema mitològic individual van ser els atributs físics característics, les possessions, les relacions socials, les accions i els viatges que van fer.^[44] Les possessions màgiques serveixen com a manifestacions exterioritzades de la seva naturalesa, reforçant les seves forces i fent-los gairebé invencibles.^[58]

Els pobles nòrdics adoraven dues classes de deïtats, una d'elles, la principal, és la dels Aesir. A Asgard, la llar dels déus, hi habitaven els Aesir (déus) i les Ásynjur (deesses). Tots ells componien l'assemblea on el cap era Odin, el Déu Borni, el més noble i el més important. Els Aesir inclouen alguns dels déus més populars i coneguts, per exemple Odin i Thor. Aquestes dues deïtats apareixen com dues representacions molt diferents.

Odin és un personatge complex amb molts atributs, alguns d'ells misteriosos o fins i tot una mica tèrbols. Ell és la figura més poderosa de la mitologia nòrdica, savi i màgic, però també és a vegades traïdor i utilitza el frau i l'engany per aconseguir els seus objectius. Es disfressa amb freqüència, ja sigui per adquirir riquesa, màgia o intervenir en els afers humans. És el principal dels déus de la guerra i dona suport als guerrers poderosos, que s'uneixen a ell després de la mort en el gran banquet etern. En els seus orígens apareix sobretot com el déu dels guerrers professionals i el déu dels reis. La seva arma més famosa és la llança Gungnir, cavalca un cavall de vuit potes, Sleipnir, i la seva llar és el gran saló anomenat Valhalla, al centre de l'Asgard, on reuneix els millors guerrers per lluitar per ell en l'última guerra, el Ragnarök.

Thor es presenta com una figura molt més simple i menys intel·ligent, tot i que és un dels éssers més poderosos de la mitologia nòrdica i això l'ha portat a ser un déu popular. Està armat amb la seva arma més poderosa, el martell Mjolnir. Thor protegeix Asgard contra atacs externs i lluita contra gegants i monstres. En algunes històries s'acompanya de Loki, una divinitat ambigua, que en alguns casos actua de forma atzarosa però sempre enginyós en favor de Thor, i altres vegades com un traïdor maliciós que posa en perill l'ordre, serà ell qui posi fi a l'ordre dels déus i comenci el Ragnarök. Loki és astut i intrigant, imprevisible i capritxós, és el déu de la sort i el més proper al Caos.

Baldr, fill d'Odin, és el déu de la bellesa i la gentilesa. Tyr és el déu del combat, de la guerra i la valentia (se sol creure que aquest paper el compleix Thor, però no és exactament així). Bragi és el déu de la saviesa i l'eloqüència; Heimdallr és fill de nou donzelles i guardià dels déus, dorm menys que un ocell i el so del seu corn fet amb una banya màgica pot sentir-se a qualsevol lloc del cel o de la terra, és l'encarregat d'avisar de qualsevol desordre i de la Fi dels Temps. Hödr és el misteriós déu cec, poc se sap d'ell més enllà del fet que serà el que reiniciarà la terra un cop hagi finalitzat el Ragnarök i la seva relació amb l'episodi de la Mort de Baldr. Vidar és un déu taciturn, però és el millor per resoldre qualsevol conflicte per difícil que sigui, és doncs el déu de la justícia. Vali és el déu dels arquers, la seva punteria és insuperable. Ull és el déu del combat cos a cos. Forseti és l'Aesir de la concòrdia i l'amistat.

Entre les deesses o Ásynjur del panteó nòrdic es compten Frigg, esposa d'Odin, vident i sàvia; Eir, la curandera; Sjöfn, que condueix els pensaments dels homes cap a l'amor; Var, deessa dels juraments; Syn, la guardiana de les portes; i la jove Iðunn, dona de Bragi, que guarda en un estoig les pomes que mosseguen els déus quan envelleixen i que els donen l'atribut de la immortalitat, ja que els déus nòrdics, com d'altres déus de religions antigues, com la grega, són en realitat mortals.

Els Aesir es relacionaven amb una sèrie de conceptes com la política, la regència i la gestió o el poder de l'Althyng. Això no vol dir que els déus no fossin dependents d'altres potències, com es va esmentar anteriorment, no eren omnipotents. El seu poder es basava en el control, cosa que es podia trencar tal com va ocórrer en diferents successos mitològics. Vivien al centre habitat del món, el que significa que el seu poder era més dèbil com més s'anés cap a la perifèria. Alhora, els paratges més allunyats als límits del món eren també més perillosos, més salvatges.^[59] En una font cristiana, la Vida de Santa Agatha, es descriuen les obres d'Odin com a molt poc exemplars, fins i tot per a un pagà. John Lindow interpreta això com un senyal que els déus com Odin i Freyja es perceben com a figures poderoses, però no com a referents morals, fins i tot en temps precristians.^[60]

Tot i que els habitants originals del cel eren els Aesir, ells no eren les úniques divinitats que les races nòrdiques veneraven, ja que també reconeixien el poder dels déus del mar, del vent, dels boscos i les forces de la natura. Es denominen Vanir, vivien a Vanaheimr i governaven els seus dominis a voluntat. Això pot semblar contradictori amb la dualitat ordre contra natura, però s'ha de contextualitzar en el sentit que els Vanir són déus que, possiblement, siguin molt més antics al panteó nòrdic que els Aesir, déus portats per les onades migratòries indoeuropees.

Entre els Aesir hi havia Njörðr, que regeix el vent i té com a esposa a Skaði, la caçadora. Frey i Freyja són fills de Njörðr: Frey regeix la pluja i el sol, la terra i els boscos, i se l'invoca per aconseguir bones collites, representa la fecunditat; Freyja és la deessa de l'amor, la guerra i la saviesa.

Els déus Vanir són principalment els de la riquesa natural i la fertilitat. Njörðr, el més vell dels vanir, regeix el comerç marítim i la propietat individual, mentre que els seus fills Frey i Freia representen la fertilitat i la sexualitat. Especialment Freya també es va associar amb la fetilleria, una forma de màgia que va fer el mag nòrdic, el sejdr, capaç de controlar als altres i adquirir coneixements secrets. La bruixeria era considerada, però, pels nòrdics com una pràctica perillosa i inadequada. Alguns mites parlen d'una gran guerra entre els Aesir i els Vanir a l'origen dels temps. Des de llavors, però, es va signar una pau i els tres déus Vanir, Njörðr, Frey i Freia vivien en el món mitològic dels Aesir, l'Asgard, com a resultat d'un acord sobre l'intercanvi d'ostatges i casaments com a garantia de la pau, mentre que Hoen, el mateix germà d'Odin, va anar a viure a Vanaheimr. En els temps moderns s'ha suggerit que els Vanir representen una antiga religió nativa als països nòrdics, mentre que els Aesir van ser introduïts des del sud, i la guerra dels Æsir–Vanir simbolitza aquest canvi religiós. Malgrat això, l'adoració als Vanir mai es va perdre del tot.^[61]

S'ha de tenir en compte, però, que la distinció entre els Aesir i els Vanir és relativa. Per exemple, pel que fa al caràcter simbòlic, transcendent i guerrer dels primers, i el caràcter pacífic i naturalista dels segons, no és del tot cert, hi ha déus que pertanyen als dos camps i amb freqüència es produeixen assimilacions o divisions entre deïtats. Per exemple, antigament Frey i Freyja eren dos aspectes d'una única deïtat, que després es va separar. Més tard, la popularitat de Freyja, la semblança dels seus noms i funcions van fer que es confongués amb Frigg. Alguns estudiosos, entre els quals es troba Georges Dumézil, marquen la diferència respecte al caràcter terrenal de l'acció dels Vanir, ja que ells actuen, per exemple, sobre la sembra, el clima i les collites. A diferència dels Vanir, el caràcter dels Aesir no deixa dubtes que es tracten de déus que s'ocupen de qüestions espirituals i transcendents.

Altres estudiosos consideren que la distinció Aesir / Vanir no és més que la manifestació noruega d'una divisió de les divinitats, general entre els indoeuropeus, paral·lela a la dels olímpics i els déus menors de la mitologia grega o al seu torn en parts de la gran epopeia hindú, el Mahabharata.

Els gegants o Jötuns (també coneguts com a jötnar, iotnar, þurs i eotenas) són éssers, en general, perillosos per als homes i els déus. Aquests es poden comparar amb els titans de la mitologia grega i generalment es tradueixen com a "gegants", encara que "trols" i "dimonis" són alternatives útils per a alguns estudiosos.

Són éssers monstruosos i enormes, però també savis (com Mímir) i rics, dels quals es beneficien els déus en certes circumstàncies. Estan en l'origen del cosmos (que es forma del cos d'Ymir). A més algunes gegantes tenen una gran bellesa (per exemple Gerðr).

A més del que s'ha dit anteriorment, alguns dels Aesir són descendents dels Jötunn i també, en alguns mites, porten a terme alguns matrimonis entre ells. Alguns dels gegants s'esmenten pel seu nom a les Eddas, i es mostren com representacions de les forces de la natura. Hi ha dues categories generals de gegants, segons Snorri: gegants del gel i gegants de foc. Al Ragnarök les forces de la destrucció estaran encapçalades per gegants, com Surt i Hrymr.

Les Nornes (norn), que originalment eren molt nombroses, fixen el destí dels homes i els déus i les seves decisions són irrevocables. Malgrat foren molt nombroses en el passat, en època medieval (quan són escrits els poemes i relats) són tres les principals; Urd ("el que ha passat"), Verdandi ("el que està passant") i Skuld ("el que hauria de succeir"). Resideixen a les arrels del freixe Yggdrasil i filen el destí dels homes i amb fil d'or el destí dels herois. Poden trobar-se relacions amb les parques romanes.

Elles formen el grup de les dís juntament amb les valquíries liderades per Freyja, que també són éssers divins relacionats amb aspectes del destí, concepte molt important per als nòrdics.

Les valquíries són importants personatges femenins. Eren filles d'Odin, i segons la idealització romàntica, eren boniques i fortes guerreres amb la capacitat de curar qualsevol lesió. Malgrat això, els textos originals precristians les mostren com figures terribles que s'havien de témer, especialment si es moria amb deshonor durant el combat. La seva tasca consistia a portar al Valhalla els herois caiguts en batalla. Allà els atenien servint hidromel i meravellant-los amb la seva bellesa. Les valquíries eren guerreres verges (skjaldmö) i la seva residència habitual era el Wingolf, situat al costat del Valhalla. Les valquíries eren comandades per la deessa Freyja.

Els nans (dvergr) són una raça especial, ja que són de gènere masculí i no se solen reproduir (neixen de manera asexuada), viuen sota terra (a Svartálfaheim) i la seva ocupació principal és la mineria i la metal·lúrgia. Tenen la saviesa oculta i sagrada que els permet forjar armes màgiques per als herois i objectes molt poderosos per als déus.

Els elfs (Álfar) en l'època escandinava formen dos grups, els Elfs de la llum (ljósálfar), que viuen al cel (Alfheim) i els Svartálfar, elfs negres o foscos (svartálfar, dökkálfar) que viuen sota terra i en monticles i tombes, i que no es distingeixen bé dels nans (dvergr). Encara que, segurament en un principi la seva importància religiosa era major, posteriorment es van mantenir en les creences folklòriques i en les religioses en una posició molt devaluada. La imatge noble dels elfs, alts i bells, va caure en l'oblit i es va passar a la concepció d'elf com criatura petita i entremaliada, com la que apareix en les obres de William Shakespeare. La seva relació amb els homes és ambigua i poden provocar malalties, però també afavorir-los. Se'ls dedicava una important cerimònia sacrificial que es portava a terme a la fi de la tardor (l'álfablót).

Ambdues races es diu que van sorgir, com cucs, de la carn d'Ymir. Els déus els van donar primer forma i els van dotar d'una intel·ligència sobrehumana, després d'això els van dividir en aquestes dues races.

Entre altres éssers sobrenaturals que es destaquen en aquesta mitologia es troben Fenrir, el llop gegant, i Jörmungandr la serp marina que envolta el món. Aquests dos monstres, juntament amb Hel, la deessa de l'inframón, són la descendència de Loki i la geganta Angrboda. Criatures més benignes són Hugin i Munin ("pensament i memòria"), els dos corbs que posseeix Odin, que quan tornen de passar per tots els mons li xiuxiuegen a cau d'orella tot el que han vist, i Ratatösk, l'esquirol que escala les arrels de l'arbre que serveix com a eix de l'univers, Yggdrasil, i en el qual Odin es va penjar de les seves branques durant nou dies per obtenir coneixement.

La mitologia no és en si una imatge completa de la religió, les accions i manifestacions socials també són igualment importants.^[62] En els contextos mítics el ritual es fa amb el propòsit de regular i mantenir l'ordre mundial existent, com els déus utilitzaven els rituals per superar els seus enemics. Quan hi havien rituals realitzats en el marc d'acció dels mites l'objectiu era posposar o evitar la mort inevitable. En els mites associats amb rituals els déus volen adquirir més força o capacitat mental amb la finalitat d'obtenir un avantatge sobre els seus enemics. Els rituals mítics servien com a exemple ideal de la realitat. En compartir una justificació mitològica es va crear el mite d'una connexió directa amb el temps mític, i s'establí un espai sagrat on els temps actuals i prehistòrics van ser fusionats a través d'accions paral·leles.

El sacrifici era un element important en molts dels mites. Van aparèixer dos tipus de sacrificis, ja sigui d'un mateix o d'un membre de la tribu, o el sacrifici col·lectiu estranger o d'esclaus per evitar una crisi. Els sacrificis serveixen com a defensa contra el desconegut, l'incontrolable i inesperat, com la malaltia, la fam, la guerra. Els sacrificats eren víctimes antropomòrfiques als mites, però a les sagues els únics sacrificis eren d'animals. El sacrifici humà és aparentment reservat per als reis i la noblesa.^[63]

La mitologia que es descriu en les representacions literàries medievals de Snorri porta el segell de la voluntat de l'autor d'establir un ordre. Ell ha sumit els déus a un patró clàssic grec, que assigna funcions individuals. En el millor dels casos apunten de nou al culte precristià, però el que es preserva és molt incert.^[64] Els grans déus que apareixen en els mites es van desenvolupar principalment en el context de les seves funcions. En la vida quotidiana les altres deïtats probablement van tenir un major impacte en l'individu. Potser hi havia mitologies de deïtats locals que s'han perdut. Un d'ells, el casament de Thorgerd Helge, pot passar com un fragment de la saga d'Hakon Jarl.^[65] Els mites nòrdics no tenen un paper necessàriament real en la interpretació dels ritus, encara que la seva composició mostra indicacions en aquest sentit, per exemple en forma de textos medievals on els components lírics i rítmics eren imprescindibles. A més, hi ha al·lusions a l'ús de cançons en els rituals d'Adam de Bremen.

Les tribus germàniques mai o poques vegades van tenir temples en el sentit modern de la paraula. La Blót, la forma d'adoració practicada pels antics pobles germànics i escandinaus s'assemblava a la practicada pels celtes i els bàltics: podia passar en arbredes sagrades. També podia tenir lloc en una llar o en un simple altar de pedres apilades conegut com a horgr. No obstant això, sembla que hi va haver altres importants centres, com ara Skiringsal, Lejre i Gamla Uppsala (la Vella Uppsala). Adam de Bremen afirma que hi va haver un temple a Uppsala amb tres estàtues de fusta amb representacions de Thor, Odin i Freyr.

Encara que sembla que hi havia un tipus de clergat, mai no va prendre el caràcter professional i semihereditari de la classe druídica celta. Això va ser perquè la seva tradició xamanística, el Sejðr, era mantinguda per dones, les völves. Es diu generalment que el rol de rei germànic va evolucionar d'un ofici sacerdotal. Aquest rol del rei estava en línia amb el rol general del godi, que era el cap d'un grup de famílies afins (per aquesta estructura social, vegeu Ætt), i els qui administraven els sacrificis.

Només ha quedat un testimoni de sacrificis humans, en la narració que fa Àhmad ibn Fadlan d'un enterrament en vaixell, en què una jove esclava es va prestar a acompanyar el seu senyor a l'altre món. Referències menys directes són donades per Tàcit, Saxo Grammaticus i Adam de Bremen.

El Heimskringla explica com Aun, rei de Suècia, va sacrificar a nou dels seus fills en un esforç per prolongar la seva vida fins que els seus súbdits van aconseguir impedir que matés l'últim d'ells, Egil. Segons Adam de Bremen, els reis de Suècia sacrificaven thrall, esclaus homes, cada nou anys, durant els sacrificis de Yule (la festa del solstici d'hivern) al temple d'Uppsala. Els suecs no només tenien dret a triar els seus reis, sinó també a deposar-los, i es diu tant de Domalde com d'Olof Trätälja que van ser sacrificats després d'anys de fam.

Odin era associat amb la forca, i una pràctica possible de sacrificis a Odin era per estrangulament. Això té un cert suport arqueològic per l'existència de cossos perfectament preservats per l'àcid de les turbes de Jutlàndia (que després va ser presa pels danesos), en les quals eren llençats un cop estrangulats. No obstant això, no hi ha cap relat escrit que interpreti específicament la causa d'aquests estrangulaments.

Com s'ha dit, un problema important en la interpretació d'aquesta mitologia és que els informes més propers que es tenen del període previ al contacte religiós van ser escrits per cristians. Per exemple, l'Edda Menor i la Heimskringla van ser redactades per Snorri Sturluson al segle xiii, quan Islàndia portava ja dos segles cristianitzada.

Totes les sagues provenen d'Islàndia, una petita i remota illa allunyada d'Escandinàvia. Però, fins i tot sota aquell clima de tolerància religiosa, Snorri va ser influït per un punt de vista essencialment cristià. La Heimskringla proveeix algunes interessants interpretacions a aquest problema. Snorri presenta Odin com un líder militar humà d'Àsia, que adquireix poders màgics, conquesta Suècia, i a la seva mort es converteix en un semidéu. Tenint rebaixada la divinitat d'Odin, Snorri explica llavors la història del pacte que celebra el Rei de Suècia Aun amb ell per tal de prolongar la seva vida, tot i que havia de sacrificar el seu fill. Més tard a la Heimskringla Snorri registra detalladament com es converteix al cristianisme, tal com Olaf Haraldsson (Olaf II el Sant) va convertir brutalment als escandinaus a la fe cristiana.

A Islàndia, tractant d'evitar una guerra civil, el parlament islandès (Alþingi) va votar a favor del cristianisme, però va tolerar el paganisme a la privacitat de cada llar. Suècia, per altra banda, va tenir una sèrie de guerres civils durant el segle xi, les quals van acabar amb la crema del Temple d'Uppsala. A Anglaterra la cristianització va ésser primerenca i esporàdicament mitjançant la força. La conversió mitjançant la coerció va ser poc utilitzada en les àrees on s'adorava als déus nòrdics. No obstant la conversió no va passar de la nit al dia. El clergat cristià va fer el màxim possible per ensenyar al poble que els déus eren dimonis, però el seu èxit va ser limitat i els déus mai es van tornar malèfics en l'opinió popular de la major part d'Escandinàvia.

Dos assentaments centralment localitzats i lluny d'estar aïllats poden il·lustrar quan es va realitzar la cristianització. Els estudis arqueològics de tombes a l'illa sueca de Lovön han demostrat que la cristianització va durar entre 150 i 200 anys, a més de ser aquest un emplaçament a prop de reis i bisbes. Així mateix, a l'animada zona comercial de la ciutat de Bergen van ser trobades moltes inscripcions rúniques que daten del segle xiii, entre les quals figuren les inscripcions de Bryggen. Una d'elles diu "pot ser que Thor et rebi, pot ser que Odin sigui el teu amo", i una altra és una frase comercial d'una sejdr que diu "Tallo runes curatives, tallo runes salvadores, un cop contra els elfs, dues vegades contra els trolls, tres vegades contra els Jötuns". La segona també esmenta a una valquíria perillosa, "Skagen" que probablement és una variant per Skögul.

D'altra banda, hi ha pocs informes del segle xiv al XVIII, excepte pel clergat, tal com Olaus Magnus (1555) va escriure sobre les dificultats d'extingir les antigues creences. Per la història que es relaciona amb la Þrymskviða (Càntic de Thrym) sembla que l'antiga religió ha estat excepcionalment resistent en la ment popular, així com apareix a la història romàntica de Hagbard i Signy, o a versions registrades tant al segle xvii com fins i tot en el segle xix. En els darrers segles, folkloristes suecs van documentar les creences del poble, on es demostra que moltes tradicions dels déus de la mitologia nòrdica van sobreviure. No obstant això, les tradicions s'allunyen del sistema cohesiu dels relats de Snorri. Molts déus havien estat oblidats i només Odin i Thor figuren en nombroses llegendes. Freyja és esmentada algunes vegades i Baldr sobreviu a les llegendes sobre topònims.

Altres elements en la mitologia nòrdica van sobreviure sense que fossin presos com a components d'aquesta, especialment pel que fa als éssers sobrenaturals del folklore escandinau. A més, les creences nòrdiques relacionades amb el destí han estat fermes fins als temps actuals. Atès que l'infern cristià guardava semblança amb les representacions de la mort en la mitologia nòrdica, es va manllevar un dels noms de les creences antigues com Helvíti o Helvete, traduït com "càstig infernal". Algunes de les tradicions de Yule van ser preservades, com la tradició sueca de sacrificar un porc al nadal, que originalment era part del sacrifici ofert a Frey.

La tradició europea doctrinal catòlica florí a l'illa d'Islàndia, però immediatament després de la conversió religiosa hi va haver un interès en el passat escandinau, per tant molts dels contes tradicionals escrits a l'illa es conservaren per a la posteritat.^[66] John Lindow suggereix que aquesta col·lecció i sanejament de l'antiga mitologia s'ha inspirat en els textos cristians, per exemple a la saga de Klemens. En ella hi ha fins i tot una crida a la lectura de les històries paganes, així com una manera de conèixer els déus suprimint però els seus caràcters. Es manté, per tant, que la teologia que es reflecteix a l'Edda és similar a la de Romans 1:18-23. Deien aquí, entre altres coses, que els pagans, un cop havien conegut el Déu cristià, s'havien apartat de la idolatria. Lindow creu que els escrits més antics d'Islàndia, que consisteixen principalment en vides de sants, es poden utilitzar com a font indirecta, per exemple, Thor i Odin es descriuen com a sants i com els principals opositors a les forces demoníaques en les traduccions dels textos llatins islandesos. En aquests textos, que solen ser més antics que, per exemple, les obres mitològiques de Snorri, també apareixen diversos noms d'altres déus. Lindow creu que mostren que un ampli coneixement de la mitologia pagana que havia estat transmesa en els monestirs, ja que algunes de les característiques conegudes de la resta de la literatura mitològica, també s'han trobat en ells.^[67]

Les històries i les actuacions relacionades amb la religió a la regió nòrdica evolucionaren amb el temps, i s'han produït diferències regionals significatives. Abans de l'època medieval la mitologia nòrdica amb prou feines tenia una història coherent o formava una entitat cultural. Només aleshores, els pagans, sota la forta influència del cristianisme, tractaren de crear institucions religioses. La mitologia era, en els temps precristians, una síntesi dinàmica, no estable. De les idees noves i velles d'una àmplia zona geogràfica van ser objecte de renovació i constant repetició.^[68] Els mites no eren només històries, eren paral·lels als ritus i un important mitjà de difusió de les tradicions. L'estudiós de la religió sueca Anders Andren descriu la literatura nòrdica com a caracteritzada per quadres o escenes que estan units amb línies curtes de vers, és a dir, hi va haver un ús pronunciat d'imatges de text en contrast amb, per exemple, la tradició èpica grega de l'epopeia. Representacions iconogràfiques eren, probablement, sempre presents en la tradició nòrdica i eren una part totalment integrada de la difusió de la mitologia. Sovint però els governs limitaren l'elecció del tema en les històries. Finalment això vol dir que la tradició èpica era desconeguda al nord, tal com es presentava a la zona grecollatina.^[69]

Els mites també van ser utilitzats en un context molt específic, és a dir, van ser elements d'una societat i el context d'una cultura en particular. Cada mite s'ha d'interpretar en relació amb el temps i el lloc on va ser utilitzat o escrit. Les condicions socials en la societat, per exemple, sempre van tenir una gran importància per a la comprensió i la difusió d'històries mitològiques. Per tant, el sistema social en el món mític era una còpia del món real, i als països escandinaus, on la relació de parentiu era crucial per a les relacions socials, també era present en els mites.^[70] Per tant, es pot suposar que Islàndia va explicar els mites d'una manera diferent de la resta d'Escandinàvia, i va posar l'èmfasi en altres elements que no tenien els altres països nòrdics. Malgrat tot, la comunicació entre els països era possible i Islàndia mai es va aïllar dels altres països nòrdics. Al llarg de l'època dels vikings i l'edat mitjana era una població viva i l'intercanvi cultural es va realitzar periòdicament per les transaccions econòmiques entre tots els països d'Escandinàvia. A més de les diferències geogràfiques, també hi va haver variacions socials, ja que hi havia diferències entre la classe alta i els plebeus segons el país, a més a Islàndia van viatjar sovint reis escandinaus i tenia bones relacions internacionals.^[71] Una altra limitació important a la comprensió actual és el fet que les principals fonts escrites es van recollir a Islàndia als segles xiii i xiv quan la religió nòrdica ja no era viva.^[72] Malgrat això, avui l'opinió més estesa en la investigació és que, en el panorama general hi havia un alt grau de continuïtat cultural a les poblacions de tota la regió nòrdica^[73] i que les fonts existents sobre la base dels textos precristians vells, no tenien necessàriament depreciació o deformació directa.^[74]

Durant el Renaixement va sorgir per primer cop l'interès acadèmic en la mitologia nòrdica precristiana, seguint la revifalla de la mitologia grecollatina. Es va traduir la Gesta Danorum de Saxo Grammaticus el 1514. Durant aquests anys va començar a publicar-se la col·lecció de manuscrits islandesos de l'edat mitjana, així com el tractament inicial de l'antiga literatura islandesa. El 1555 es donà a conèixer Olaus Magnus i la seva obra De Gentibus septentrionalibus, on es tracta el folklore nòrdic.

Al segle xvii es publicaren els primers estudis científics de la mitologia nòrdica. Ole Worm va ser un pioner en aquest sentit, i el seu treball va ser una influència per als estudiosos molt de temps després.^[75] Durant el mateix període els poemes de les Edda es traduïren al llatí, la traducció de Peder Resen, Edda Islandorum, de 1665, va ser particularment prominent. Aquesta i altres traduccions augmentaren considerablement el coneixement de la mitologia nòrdica pagana fora de la regió nòrdica.

Amb l'onada del romanticisme al segle xix la mitologia vikinga va assolir un gran èxit popular, i en els últims temps, en particular, ha tingut un paper destacat en els contextos del romanticisme nacionalista, per exemple, en la poesia i la història, per reclamar una singularitat nòrdica especial. Aquest flux pot incloure el que es troba en el segon himne nacional danès Hi ha un país ple d'encant, amb text d'Adam Oehlenschläger, d'aproximadament 1819, i melodia de Hans Ernst Krøyer d'aproximadament 1835, el qual és una referència a Freya, (“Der er et yndigt land”), on s'exalta la dolçor del país i és utilitzat per a commemoracions de caràcter nacionalista.

Així mateix, el primer himne danès va ser escrit per Johannes Ewald l'any 1779 i la melodia és d'un compositor desconegut. La versió més antiga que es coneix de la melodia és anònima i figura sota el títol «Ària» en «El llibre de violí de Bast», que data de la segona meitat del segle xviii. La melodia ha estat atribuïda a Ditlev Ludvig Rogert (jutge a Bornholm, 1742-1813) i, erròniament, a Johann Ernst Hartmann. La versió definitiva es deu a Daniel Friedrich Rudolf Kuhlau, que va compondre sobre ella una sèrie de variacions per a piano (opus 16, d'aproximadament 1817) i la va incorporar a l'obertura del «Pujol dels Elfs» («Elverhøj») en 1828.

També les bases militars daneses a l'estranger s'anomenen d'acord amb la mitologia, com les de l'Iraq: Campament Yggdrasil, Campament Danevang i Campament Einherjer; i a l'Afganistan: Campament Viking.

Els déus germànics i els temes més importants de la mitologia nòrdica han deixat vestigis tant en el vocabulari modern com en la cultura.

Un altre resultat del creixent interès popular en la mitologia pagana és el fort creixement del reconstruccionisme neopagà, moviment religiós que començà a inicis del segle xx. Un dels més destacats en aquest període va ser l'ocultista germànic-austríac Guido von List. Aquest moviment inicial va ser tergiversat i mal vist durant la Segona Guerra Mundial a causa de les seves relacions amb el nazisme.

Més recentment hi ha hagut intents a Europa, Estats Units, Oceania i Amèrica del Sud de reviure l'antiga religió germànica i escandinava prèvia a l'arribada del cristianisme. Són formes de neopaganisme com l'Ásatrú, l'Odinisme o el Forn Sed. Ásatrú és una religió oficialment reconeguda per Islàndia (des de 1973), Noruega (des de 1994), Dinamarca (des de 2003), Suècia (des de 2007) i Espanya (des de 2007). El govern dels Estats Units no dona suport ni reconeix oficialment a cap grup religiós, però nombrosos grups Ásatrú han aconseguit la categoria d'organitzacions religioses sense ànim de lucre des de mitjans del 1970.

La novel·la de J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells rep una enorme influència dels mites europeus septentrionals, segons va admetre el mateix autor. A mesura que el treball es va popularitzar, elements del seu món de fantasia van anar entrant contínuament en la percepció popular del gènere fantàstic. En gairebé totes les novel·les modernes fantàstiques es poden trobar criatures nòrdiques com elfs, nans i gegants de gel. A més, Tolkien descriu els seus elfs semblants als elfs de la mitologia nòrdica, i no com els dels contes populars, ja que es va inspirar en múltiples llegendes i llibres nòrdics, com Beowulf , la Saga Volsunga o Der Ring des Nibelungen. Alguns noms que apareixen en el llibre van ser trets de la mitologia nòrdica com és el cas del Mag Gandalf, prestat d'un nan de les Edda prosaica de Snorri Sturluson, fins i tot la trama d'aquesta novel·la transcorre en l'anomenada Terra Mitjana ( Middle-earth), un nom clarament pres del Midgard mitològic.

La mitologia nòrdica també ha influït Richard Wagner que ha usat temes literaris per compondre el famós Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung) un cicle de quatre òperes:

• Das Rheingold (L'or del Rin)
• Die Walküre (La valquíria)
• Siegfried
• Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

La seva influència ha estat mundial. Molts fragments de l'òpera han estat utilitzats com a música d'acompanyament, per exemple, La cavalcada de les Valquíries ha estat popularitzada en nombrosos films com a Apocalypse Now.

A més, la mitologia nòrdica i altres aspectes dels vikings serveixen de base per a les lletres de les cançons en el Viking Metal, un gènere musical sorgit al voltant dels anys 90 que es relaciona amb el Heavy metal. El viking metal té una base de Black Metal clara, pren tots els seus elements característics (les guitarres, la veu gutural raspada) només que amb líriques sobre la mitologia nòrdica. Les bandes noruegues més conegudes són Einherjer, Borknagar, i Enslaved. També hi ha grups com Amon Amarth (tot i que molts dels entesos no ho consideren Viking Metal, sinó Death Metal Melòdic), que es fan dir descendents de vikings, o Tyr, que ha fet diversos concerts amb Amon Amarth. Un altre grup les lletres del qual estan inspirades en el folklore escandinau és Otyg, de procedència sueca (tot i que ara estan separats) i que canten, a més, en suec antic. Tot i que la majoria d'aquests grups procedeixen del nord d'Europa, també van sorgir bandes en altres parts del món influenciades per la mitologia nòrdica. És el cas de Heulend Horn, provinent de l'Argentina o Runic, d'Espanya.

A més d'això podem fer menció al Black Metal, gènere musical nascut a Noruega, Suècia i que en els seus orígens busca recuperar l'antiga religió escandinava utilitzant mètodes de barbarisme pagà i deixant al seu pas un munt d'esglésies cremades per demostrar que el cristianisme és un intrús a les terres d'Odin.

Algunes de les influències de la mitologia nòrdica al cinema i la televisió són les següents:

• Els personatges principals de la pel·lícula de 1958, Els Vikings, són fidels d'Odin. Alguns personatges comparteixen similituds amb els déus nòrdics, com Kirk Douglas, que perd un ull com Odin, o Tony Curtis, que perd una mà, igual que el déu de la guerra, Tyr.
• Erik el viking, amb Tim Robbins, s'inspira en els mites.
• Jim Carrey és un home insegur la vida del qual canvia després que es topa amb una màscara que posseeix els poders del déu nòrdic Loki a La Màscara.
• La pel·lícula de superherois de 2011 Thor, dirigida per Kenneth Branagh i protagonitzada per Chris Hemsworth, es basa en la saga de Marvel Comics Thor, i se centra en ell i els altres déus de l'Asgard.
• A la pel·lícula d'Ingmar Bergman El manantial de la donzella (1960) ofereix una meditació sobre la persistència de l'antiga religió cristiana a la Suècia medieval quan l'energia fosca d'Odin es desencadena pel culte secret de la protagonista.
• La pel·lícula d'animació de DreamWorks Com ensinistrar un Drac (2010) fa algunes referències als déus nòrdics Odin i Thor.
• La sèrie Vikings, del canal History Channel, està inspirada en els contes de la incursió, el comerç i l'exploració dels escandinaus a principis de l'Escandinàvia medieval. Segueix les gestes del cap viking Ragnar Lodbrok, la seva tripulació i la seva família, especialment a través de les sagues del segle xiii Ragnars saga Loðbrókar i Ragnarssona þáttr, així com en la Gesta Danorum de Saxo Grammaticus, del segle xii.

• Vikings
• Escandinàvia
• Consell Nòrdic
• Era vikinga
• Alþingi
• Islàndia
• Snorri Sturluson
• Germànics
• Edda prosaica
• Edda poètica
• Gesta Danorum
• Ynglingasaga
• Cicle de Völsung
• Hávamál
• Gylfaginning
• Encanteris de Merseburg
• Heimskringla
• Hauksbók

• Clunies-Ross, Margaret. Prolonged Echoes: The Myths (en anglès). Volum 1 de Prolonged Echoes: Old Norse Myths in Medieval Northern Society. University Press of Southern Denmark, 1994. ISBN 9788778380081. 
• Guðnason, Bjarni (1981); The Icelandic Sources of Saxo Grammaticus i (red.) Karsten Friis-Jensen; Saxo Grammaticus, a Medieval Author Between Norse and Latin Culture. København 1981 ISBN 87-88073-32-7
• Colum, Padraic (1920). The Children of Odin: A Book of Northern Myths, ilustrado por Willy Pogány. Nueva York, Macmillan. Reimpreso en 2004 por Aladdin, (anglès) ISBN 0-689-86885-5.
• Crossley-Holland, Kevin (1981). The Norse Myths. Nova York: Pantheon Books. ISBN 0-394-74846-8. També venut sota el nom The Penguin Book of Norse Myths: Gods of the Vikings. Harmondsworth: Penguin(anglès) ISBN 0-14-025869-8.
• Davidson, H. R. Ellis (1964); Gods and myths of Northern Europe, 1979 ISBN 0-14-020670-1
• Keary, A & E (1909), The Heroes of Asgard. Nova York: Macmillan Company. Reimpreso en 1982 por Smithmark Pub. ISBN 0-8317-4475-8. Reimpreso en 1979 por Pan Macmillan (anglès) ISBN 0-333-07802-0.
• Lindow, John (2001); Norse Mythology and the Lives of the Saints; i Scandinavian Studies, fall 2001, vol. 73, no. 3 ISSN 0036-5637
• Mable, Hanilton Wright (1901). Norse Stories Retold from the Eddas. Mead and Company. Reimpreso en 1999, Nova York: Hippocrene Books. (anglès) ISBN 0-7818-0770-0
• Mackenzie, Donald A. (1912). Teutonic Myth and Legend. Nova York: W. H. Wise & Co. 1934. Reimpreso en 2003 por University Press of the Pacific. (anglès) ISBN 1-4102-0740-4.
• Textos Sagrats: Llegenda i mite teutònic.
• Munch, Peter Andreas (1927). Norse Mythology: Legends of Gods and Heroes, Clàssics escandinaus. Trad. Sigurd Bernhard Hustvedt (1963). Nova York: Fundació americo-escandinava. (anglès) ISBN 0-404-04538-3.
• Sharpe, Eric J. (1997); Comparative Religion, a History. ISBN 0-8126-9041-9
• Willis, Tarrin; The Third Grammatical Treatise, and Ole Worm's; i Scandinavian Studies: Winter 2004, vol. 76 no. 4 ISSN 0036-5637

• Andrén, Anders (1991); Förhållandet mellom texter, bilder och ting, i Steinsland, Gro & al. (red.); Nordisk hedendom : et symposium, Odense: Odense Universitetsforlag. ISBN 87-7492-773-6
• van Baal, J. & van Beek, W.E.A (1985); Symbols for Communication ISBN 90-232-2074-9
• Bæksted, Anders (1984); Nordiske guder og helte, ISBN 87-567-3897-8
• Grønbech, Vilhelm (1924); Nordisk religion, i Edvard Lehmann (red.); Illustreret Religionshistorie København 1924
• Grønbech, Vilhelm; Nordiske myter og sagn, 6. udgave 2002 (1. udgave 1927) ISBN 87-02-00610-3
• Holtsmark, Anne (1989); Norrøn mytologi. Tru og myter i vikingatida. ISBN 82-521-3344-4
• Hedeager, Lotte (1999); Skandinavisk dyreornamentik: Symbolsk repræsentation af en før-kristen kosmologi. i; Ingrid Fuglestvedt, Terje Gansum og Arnfrid opedal (red.); Et hus med mange rom: vennebok til Bjørn Myhre på 60-årsdagen. AmS-Rapport 11A fra Arkeologisk museum i Stavanger: 219-237. (online udgave Arxivat 2008-08-21 a Wayback Machine.)
• Hoftun, Oddgeir (2001); Norrøn tro og kult ifølge arkeologiske og skriftlige kilder, Oslo: Solum Forlag. ISBN 82-560-1281-1
• Hoftun, Oddgeir (2004); Menneskers og makters egenart og samspill i norrøn mytologi, Oslo: Solum Forlag. ISBN 82-560-1451-2
• Hoftun, Oddgeir (2008); Kristningsprosessens og herskermaktens ikonografi i nordisk middelalder, Oslo: Solum Forlag. ISBN 978-82-560-1619-8
• Hultkrantz, Åke; Vem är vem i nordisk mytologi, Prisma, ISBN 91-518-3649-1
• Kofod, Aase & Warmind, Morten (1989); Old var Årle ISBN 87-13-03545-2
• Meulegracht Sørensen, Preben; Kapitler af Nordens litteratur i oldtid og middelalder; 2006 ISBN 87-7934-219-1
• Nordal, Gudrun (1994); Odinsdyrkelse på Island, i Schjødt, Jens Peter (red.); Myte og ritual i det før-kristne Norden. ISBN 87-7838-053-7
• Plantilla:Sv sprogNäsström, Britt-Mari; Blóta, sóa och senda. Om offer i fornskandinavisk religion, i Schjødt, Jens Peter (red.); Religion och samhälle i det förkristna Norden. ISBN 87-7838-458-3
• Ravn, Mads (1998); Kan vi erkende religion i forhistoriske grave? i Lisbeth Bredholt Christensen & Stine Benedicte Sveen (red.); Religion og materiel kultur. 1998 ISBN 87-7288-700-1
• Schjødt, Jens Peter (1999a); Det førkristne Norden: religion og mytologi ISBN 87-7763-168-4
• Schjødt, Jens Peter (2007); Hvad er det i grunden vi rekonstruerer?; i Religionsvidenskabeligt tidskrift, nr. 50, 2007 ISSN 0108-1993
• Steinsland, Gro (2005); Norrøn religion : myter, riter, samfunn, Oslo: Pax forlag. ISBN 978-82-530-2607-7
• Ström, Folke (1985); Nordisk hedendom; Tro och sed i förkristna tid, Akademiförlaget ISBN 91-24-16206-X

• Niedner, Heinrich. Mitología Nórdica. Barcelona: Edicomunicación, 1997. ISBN 84-7672-781-X. 
• Lanceros, Paxti. El destino de los dioses. Madrid: Trotta, 2001. ISBN 84-8164-446-3. 
• Lecouteux, Claude. Pequeño Diccionario de Mitología Germánica. José J. de Olañeta, 1995. ISBN 84-7651-231-7. 
• Sturluson, Snorri. Textos Mitológicos de las Eddas. Madrid: Miraguano Ediciones, 1987. ISBN 84-85639-91-X. 

• Sacred-Texts.com - Materials de més fonts (anglès)