|
Teologia La teologia (del grec θεος, theos, "Déu", + λογος, logos, "estudi") és la disciplina que s'ocupa de l'estudi de Déu i, per extensió, també s'aplica a l'estudi dels temes relacionats amb la religió.[1] El terme va sorgir per primer cop als escrits de Plató. HistòriaA la filosofia antiga ocupa un lloc important dins les doctrines filosòfiques: Plató, que no utilitza el terme de manera sistemàtica, realitza una contraposició entre la seva interpretació del fenomen diví i la tradició anterior, principalment Homer i Hesíode, tot i que com afirma en el Fedó no pot ser estudiat de forma sistemàtica.[2] Aristòtil és el primer a incloure-la dins de les disciplines d'estudi, com veiem a aquests dos fragments de la seva Metafísica:[3] "Així, doncs, el gènere de les especulatives és el major, i d'aquestes mateixes, l'última esmentada (la teologia). Versa, en efecte sobre el més excels dels ents, i cada una rep el qualificatiu de millor o pitjor segons l'objecte que li és propi." Aristòtil, Metafísica, Llibre XI, 8. "per consegüent, hi haurà tres filosofies especulatives: la matemàtica, la física i la teologia, perquè a ningú se li oculta que, si en algun lloc està el que és diví, està en tal naturalesa, i cal que la més valuosa s'ocupe del gènere més valuós. Així, doncs, les explicatives són més nobles que les altres ciències, i aquesta (la teologia), més que les especulatives" Aristòtil, Metafísica, Llibre VI, 1. Amb l'aparició del cristianisme, aquest terme d'origen filosòfic és assumit dins la nova religió, on obtindrà un caràcter especial. En un primer moment els apologistes cristians rebutjaran la filosofia, ja que una interpretació filosòfica del cristianisme portà a les sectes gnòstiques, i l'ortodòxia ho rebutjà. Tot i que existeixen precedents, és Agustí d'Hipona (354 - 430) qui concilia una relació entre filosofia i teologia, sense rebutjar el saber antic, però posant-li el límit de les Sagrades Escriptures.[4] Cal destacar les aportacions a la reflexió racional sobre Déu d'Anselm de Canterbury, als intents de donar una prova a priori de l'existència de Déu al Proslogion. La delimitació clara apareixerà al segle xi; abans d'aquest període l'estudi de teologia se circumscrivia al glossament de les Sagrades Escriptures, alguns d'aquests se separaren dels textos i constituïren els Llibres de Sentències que contrastaven els comentaris de distints autors, el més important era el de Pere Llombard. Amb l'aparició de les traduccions d'Aristòtil, principalment de la mà de Guillem de Moerbeke, s'introdueixen dins dels àmbits acadèmics l'aristotelisme i l'averroisme. Contra les desviacions esmentades Sant Tomàs d'Aquino establirà una delimitació clara filosofia-teologia: la primera sols tindrà un caràcter auxiliar per ajudar a la comprensió de la segona, philosophia ancilla theologicae, també diferenciarà entre teologia natural i teologia cristiana, la primera és de la que hem parlat en Aristòtil i la segona, a més de ser teòricament superior, com ja passava a l'aristotèlica, és, a més, superior entre les disciplines pràctiques, ja que versa sobre la salvació, essent l'objectiu últim de l'existència humana, "considerada des del punt de vista pràctic, és la felicitat eterna cap a la qual tendeixen les altres ciències pràctiques, com cap al fi últim" Tomàs d'Aquino S. Th. I, q. 1 a. 5 co. Als posteriors estadis la teologia tindrà un paper secundari fora de l'àmbit acadèmic, on mantindrà la seva primacia quasi intacta fins al segle xviii. Però ja no serà considerada com a ciència de conjunt: serà dividida en teologia natural o racional i teologia dogmàtica.[5] Algunes adjectivacions de la teologia
Referències
Bibliografia
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teologia |