Va estudiar filosofia a la Universitat de Bucarest i va completar la seva formació a Itàlia. En acabat, l'any 1928 viatjà a l'Índia, on durant tres anys estudià sànscrit i filosofia índica. Quan tornà, ensenyà filosofia i història de les religions a Bucarest. L'any 1940 abandonà Romania definitivament. Després de passar per Londres i Lisboa, s'instal·là a París l'any 1945. El 1950 conegué Carl Jung i s'integrà en el Cercle d'Eranos. El 1956 va ser nomenat professor d'història de les religions a la Universitat de Chicago, on s'instal·là definitivament.[1] El 1975 va ser elegit membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique. En el seu pensament destaca especialment el concepte de sagrat, és a dir, el valor excepcional que una cultura atorga a un símbol o ritus pel seu caràcter sacre, que permet la transcendència. Aquest caràcter de sagrat és el que uneix diverses religions i actes culturals, que analitza a les seves obres seguint els mètodes del comparatisme.
L'obra
L'obra d'Eliade es divideix en dues categories: científica i literària. Es pot comprendre la seva obra científica a través d'aquestes àrees, idees religioses o aquests conceptes filosòfics: Homo religiosus, sagrat, hierofania, alquímia, xamanisme, ioga, símbol, mite com una història sagrada, la religió com una experiència, el cristianisme còsmic i el temps sagrat.[2]
Des de la perspectiva del fet religiós va fer especial èmfasi a l'estudi dels símbols i els mites, als que va interpretar en les seves diverses funcions antropològiques. En contra de les interpretacions més difoses del pensament mític, Eliade pensava que en els mites, així com en la concepció d'allò sagrat i el profà (contrari al sagrat), es manifesten els trets específics d'allò humà. Els mites, lluny de ser simples fenòmens històrics, perviuen i han de ser utilitzats per l'home modern per a renovar-se i percebre, a través d'ells, l'etern. No obstant, aquesta pervivència no s'efectua només pel record dels mites ancestrals sinó que, en cada època, s'engendren mites propis, de manera que també existeixen mites propis de l'era contemporània. Per això, la seva investigació dels símbols està orientada cap a la recerca de les manifestacions del sagrat entre les realitzacions de l'home modern, aparentment dessacralitzades i secularitzades, però que segueixen conservant aspectes essencials del sagrat. Eliade, que va crear el terme hierofania per a referir-se a la manifestació d'allò sagrat, assenyala que fins i tot les nocions d'un espai sagrat -diferent de l'espai profà- són presents en l'home no religiós, com també ho està la noció d'un temps sagrat -diferent del temps profà-. Propugna un nou «humanisme» que adopta com a base el sagrat en tant que estructura la consciència humana.[3]
Es pot comprendre la seva obra literària sobretot a través de la novel·la La nit de Sant Joan, traduïda en castellà per Joaquín Garrigós i premiada per la Unió d'Escriptors de Romania com la millor traducció del món d'un escriptor romanès en un idioma estranger.[4]
Obres d'Eliade en català
"Invitació al ridícul". Traducció de l'assaig "Invitație la ridicol". In: "Funàmbula. Revista interdisciplinària" núm. 0, 1998 (trad. de Virgil Ani, Joan Fontana, Joan-Maria Jaime i Àlex Pérez). Reedició: núm. 1 (1998-1999) de l'esmentada revista.
Meslin, Michel (1973), Pour une science des religions, (en francès), París: Éditions du Seuil.
Allen, Douglas (1978), Structure and Creativity in Religion. Hermeneutics in Mircea Eliade's Phenomenology and New Directions, (en anglès), la Haia-París-Nova York: Mouton. ISBN 90-279-7594-9
Rennie, Bryan S. (1996), Reconstructing Eliade. Making Sense of Religion, (en anglès), Albany: University of New York Press. ISBN 07-914-2764-1
Ricketts, MacLinscott (1988), Mircea Eliade: The Romanian Roots 1907-1945, (en anglès), Boulder: Columbia University Press. ISBN 08-803-3145-3
Itu, Mircea (2006), Mircea Eliade, (en romanès), Bucarest: Editorial Fundaţia România de Mâine. ISBN 973-725-715-4
Ries, Julien i Spineto, Natale, editors (2000), Esploratori del pensiero umano - Georges Dumézil e Mircea Eliade, (en italià), Milano: Edizioni Jaca Book. ISBN 88-16-40539-2
Scagno, Roberto (editor), Arcella, L. y Pis, P. (1998), Confronto con Mircea Eliade. Archetipi mitici e identità storica, (en italià), Milano: Edizioni Jaca Book. ISBN 88-16-40482-5
Itu, Mircea (1997), Indianismul lui Eliade, (en romanès), Brașov: Editorial Orientul latin. ISBN 973-97590-6-8
Kitagawa, Joseph Mitsuo i Long, Charles H., editors (1969), Myth and Symbol. Studies in Honour of Mircea Eliade, (en anglès), Chicago: The University of Chicago Press. ISBN 0-226-43827-9
Handoca, Mircea (1997), Mircea Eliade. Biobibliografie, (en romanès), Bucarest: Editorial Jurnalul literar. ISBN 97-397-7327-3
Altizer, Thomas J. J. (1968), Eliade and the Dialectic of the Sacred, (en anglès), Philadelphia: The Westminster Press. ISBN 0-8371-7196-2
Bœspflug, François i Dunand, Françoise, editors (1996), Le comparatisme en histoire des religions, (en francès), París: Éditions du Cerf. ISBN 978-2-204-05788-2
Bădiliţă, Cristian, editor (1997), Eliadiana, (en romanès), Iaşi: Editorial Polirom. ISBN 973-9248-86-1
Culianu, Ion Petru (1995), Mircea Eliade, (en romanès), Bucarest: Editorial Nemira. ISBN 973-569-075-6
Dancă, Wilhelm (1998), Mircea Eliade. Definitio sacri, (en romanès), Bucarest: Editorial Ars Longa.
Cave, David (1993), Mircea Eliade's Vision for a New Humanism, (en anglès), Nova York-Londres-Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-195-07434-3
Itu, Mircea (1999), L'indianisme de Mircea Eliade (en francès), París: École pratique des hautes études, Sorbonne, Sciences historiques et philologiques.
Duchène, Henri (1965), Le thème du temps dans l'œuvre d'Eliade (en francès), Louvain: Université catholique de Louvain.
Charpentier, Anne (1975), Sens et fonction du sacré selon Mircea Eliade (en francès), Louvain: Université catholique de Louvain.
.jpg)
