Luis Sáenz Peña
Luis Sáenz Peña Dávila (Buenos Aires, 2 d'abril del 1822 - Buenos Aires, 4 de desembre del 1907[1]) fou un advocat, polític, president de l'Argentina entre els anys 1892 i 1895 (any en què fou forçat a dimitir del seu càrrec) i pare del també president argentí Roque Sáenz Peña.[2] BiografiaVa començar a estudiar medicina, però la va abandonar per a llicenciar-se en dret a la Universitat de Buenos Aires el 1845. No va començar la seua carrera política fins al 1860, moment en què va esdevindre membre de la Convenció de la capital argentina (la seua comesa era la de revisar la Constitució del 1853). Deu anys més tard va tornar a actuar a la Convenció Reformadora de la Constitució de la província de Buenos Aires. Va redactar la part institucional relativa al Poder Executiu, on el seu projecte de vot per a tots els ciutadans va ésser considerat agosarat per la resta dels seus companys.[3] El 1873 fou nomenat diputat nacional per Buenos Aires i, l'any següent, juntament amb Carlos Casares, va formar part del govern de Buenos Aires. Quatre anys més tard va ésser triat per a la legislatura provincial i, el 1881, per a ocupar un escó a la Cambra dels Diputats de la Nació. A l'any següent va ocupar un lloc a la Cort Suprema de Justícia i el 1885 va ésser un dels que van combatre la candidatura presidencial de Miguel Ángel Juárez Celman.[3] Amb 70 anys va arribar a la presidència de l'Argentina després d'una hàbil maniobra de Roca i Mitre per a evitar que s'alcés amb el càrrec el seu fill, Roque Sáenz Peña. En la seua presa de possessió, el 1892, va manifestar que no governaria sota la bandera de cap partit, sinó que ho faria per a restaurar la tranquil·litat al seu país. No obstant això, va trobar una nació sumida en una accentuada crisi econòmica i social.[3] L'any més dur de la seua breu legislatura va ésser el de 1893. A mitjans d'aquest any, la situació en els diferents ministeris es va tornar crítica a causa de les desavinences del president amb el seu gabinet ministerial en afers transcendents. Tot el gabinet de ministres va dimitir i, immediatament, va ésser substituït per un altre, el qual va haver d'abandonar el poder al cap de pocs dies per les actuacions dels radicals. Va néixer llavors l'Agrupació Socialista i l'anarquisme va anar guanyant terreny. Sáenz Peña va sufocar la revolució que havia provocat vagues i disturbis i, el gener del 1895, el Senat va donar un vot de confiança al president, encara que per escassa majoria. No obstant això, als pocs dies, en no aconseguir un acord per a la concessió d'amnistia als presos polítics, va presentar la seua dimissió i es va retirar definitivament de la vida política.[3] Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|