Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Jahvisme

El jahvisme és el nom que els estudiosos moderns donen a la religió de l'antic Israel.[1] El jahvisme era essencialment politeista, amb una gran quantitat de déus i deesses.[2] Al capdavant del panteó hi havia Jahvè, el déu nacional dels regnes israelites d'Israel i Judà, amb la seva consort, la deessa Aixera[3], i déus i deesses de segon nivell com Baal, Xamaix, Yarikh, Mot i Astarte, tots ells tenien els seus propis sacerdots i profetes i comptaven amb la reialesa entre els seus devots.[4][5] 

Les pràctiques del jahvisme incloïen festivals, sacrificis, confecció de vots, rituals privats i l'adjudicació de disputes legals.[6] Contràriament a la imatge presentada a la Bíblia hebrea, el temple de Jerusalem (de Jahvè) no era l'únic, ni tan sols central,[7] però el rei era el cap de la religió nacional i, per tant, el virrei a la Terra del déu nacional,[8] un paper que es reflecteix cada any quan presidia una cerimònia en què Jahvè era entronitzat al Sant Temple de Jerusalem.[9] 

El jahvisme va patir diverses remodelacions i recontextualitzacions, a mesura que la noció de les divinitats al marge o comparables a Jahvè es van anar degradant progressivament per les noves idees i corrents religiosos. Durant el període monàrquic de mitjana edat del ferro, la religió d'Israel es va moure cap a l'únic culte a Jahvè; tanmateix, aquests canvis teològics es van mantenir en gran part confinats a grups reduïts,[10] només es van estendre a la població en general durant la turbulència política generalitzada dels segles VII i VI aC. Aquesta progressiva evolució al monoteisme havia culminat en última instància al final de l'exili babilònic, i al segle iv aC, el jahvisme s'havia fusionat en el que ara es coneix com a judaisme del Segon Temple.[11] El jahvisme també va donar lloc al samaritanisme.[12]

Referències

  1. Miller, 2000, p. 1.
  2. Sommer, 2009, p. 145.
  3. Niehr, 1995, p. 54-55.
  4. Handy, 1995, p. 39–40.
  5. Meier, 1999, p. 45–46.
  6. Bennett, 2002, p. 83.
  7. Davies, 2010, p. 112.
  8. Miller, 2000, p. 90.
  9. Petersen, 1998, p. 23.
  10. Albertz, 1994, p. 61.
  11. Moore i Kelle, 2011, p. 402.
  12. Hjelm, Ingrid. The Samaritans and Early Judaism: A Literary Analysis (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2000. ISBN 978-0-567-26046-8. 

Bibliografia

Kembali kehalaman sebelumnya