|
Baal
 Baal[1] és un nom semític que significa ‘senyor’ i que s'ha aplicat a diversos déus i, posteriorment, a dimonis. En la mitologia ugarítica, era una paraula que s'afegia al nom de la divinitat: Baal Hadad, per exemple, era 'el senyor Hadad', un dels déus suprems. Sovint, el poble emprava només la paraula Baal per a no pronunciar directament el nom de la divinitat, fet que es considerava sacríleg o perillós en moltes cultures. D'aquí sorgí la confusió, ja que llavors apareixen diversos déus Baal. El més important és el de Cartago. Baal equivaldria al Cronos grec o a l'El semític: un déu primordial i creador, però condemnat a la foscor per una segona generació divina, llavors, ostenta efectivament el poder. Els seus sacerdots tenien molt de poder. Els jueus, que havien usat primerament el títol Baal com a herència semítica, l'abandonaren, quan es referia a aquest significat, amb aquelles deïtats considerades paganes. En la Bíblia, apareix com a nom de falsos ídols i déus estrangers que cal combatre, especialment, durant l'etapa de l'exili a Babilònia. Aquesta imatge negativa acabà transformant Baal en un dimoni, tret que heretà el cristianisme. Origen del culteMés enllà de les referències copioses en les Escriptures, poques dades es tenien sobre l'adoració a Baal. Les excavacions d'Ugarit (la moderna Ras Shamra, situada a la costa de Síria, davant l'extrem nord-est de l'illa de Xipre) tragueren a la llum nombrosos objectes religiosos i centenars de tauletes d'argila. Es creu que molts d'aquests documents antics, coneguts ara com els textos de Ras Shamra o cicle de Baal, són les litúrgies o les paraules d'aquells que participaven en els rituals de les festes religioses. En els textos de Ras Shamra es fa referència expressa a Baal. Segons els textos de Ras Shamra, es fa esment a aquesta divinitat com a Senyor de la terra i genet dels núvols. Aquests noms coincideixen amb les imatges d'aquest déu: se'l mostra portant a la mà dreta un garrot i a la mà esquerra un llamp acabat en punta. A Palestina, on no sol ploure des de finals del mes d'abril fins al setembre, antigament es pensava que aquests canvis estacionals eren fruit dels conflictes entre els diferents déus: la sequera era atribuïda al triomf del déu Mot, déu de la mort, enfront del déu Baal, el de la pluja i de la fertilitat. Per contra, es pensava que l'estació de les pluges era provocada pel despertar a la vida de Baal gràcies al triomf de la seva germana, Anat, sobre Mot. Així, Baal recuperava el seu tron. La unió de Baal amb la seva esposa, probablement Astoret, es creia que garantia de fertilitat de la collita durant tot l'any. Quan Baal es converteix en el presoner del regne de la mort, s'enduu amb ell els núvols, el vent i la pluja. És llavors quan El, el president del consell diví, rep la notícia de la seva defunció:
La dea Anat es llança, llavors, a la recerca del seu marit i, quan troba Mot, per tal que li lliuri Baal, el tracta d'una manera implacable:
El text reflecteix el pas d'un hivern de pluges a la sequera estiuenca. Baal desapareix amb els seus núvols i la seva pluja: la natura mor. Possiblement, la manera com Anat tracta Mot està relacionada amb la collita del gra, que normalment es duia a terme a l'estiu. Tot seguit, canvia l'escena i el déu El somia amb núvols carregats d'oli, premonició de les primeres pluges i de la tornada de Baal. El se sent tranquil:
Es tracta, per tant, d'un mite que segueix de prop el ritme estacional de l'any, i Baal és el déu que mor i ressuscita. En l'antic Orient, hi havia gran varietat de mites que giraven a l'entorn d'aquest tema. Baal a l'EgipteBaal es troba esmentat per primera vegada durant l'Imperi Nou sota el regnat de l'Amenofis II. Tenia un santuari a Memfis i hi portava —de manera anàloga a la designació hebrea בַּעַל צְפֹן [baˈʕal sˁəˈɸɔn] "Senyor del Nord"— l'epítet Safó ‘nord; del nord, septentrional’. Segons els llibres de l'Èxode[2] i dels Nombres,[3] existia un santuari d'aquest déu a la Mar Roja. Assumint, en aquest punt, la historicitat del text de l'Èxode i la fiabilitat de les xifres indicades en els llibres de Paralipòmens i Reis, aquest santuari es degué construir a l'època del faraó Tutmosis III o abans i tot. Durant el període ramessida, Baal entrà en la ideología reial egípcia com a déu guerrer i poderós; al faraó se li van assignar d'aleshores ençà epítets com ara "fort com Baal", "gran en terror com Baal", "Baal en persona", "bramul como el de Baal en el cel", "com Baal que té poder sobre els seus enemics". Així i doncs, les funcions i representacions de Baal a Egipte van canviar completament respecte de les que tenia en el món semític: a l'Egipte hom el va equiparar amb el déu Seth: Seth com a Baal i Baal com a Seth. Els trets característics distintius de la representació egípcia del déu són: barret cònic, banyes de brau i un cert tipus de davantal. Els atributs de la barba del déu, els seus signes vitals i el ceptre es van adaptar també a l'entorn egipci. Només hi va conservar el seu atribut original de déu del temps. Noms que comencen per Baal
Baal com a dimoniPer als cristians, és el rei de l'est de l'infern, un dels principals esperits malignes o àngels caiguts (també anomenat Bael en alguns textos). Sembla que, a partir de l'ús primigeni de Baal com a ‘senyor’, anaren sorgint altres noms de dimonis, com Belial o Beelzebub. Sol aparèixer lligat a la ira i en servei de Mefistòfil. Pot transformar-se en un monstre de tres caps, com un gripau o com un gat.[4] Un dels seus poders és fer invisible als qui l'invoquen. Bibliografia
Remarques
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Baal
|
||||||||||||||||||||||||||||||
