Història de les Comunitats Europees (1958-1972)

Història de la Unió Europea
Cronologia Abans del 1945 1945–1957 1958–1972 1973–1993 1993–2004 Des del 2004
Organització Comunitats Europees (1958–2009) Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (1952–2002) Comunitat Econòmica Europea (1958–1993) Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (1958–present) Comunitat Europea (1993–2009) Justícia i Afers Interns (1993–2003) Cooperació policíaca i judicial en matèria penal (2003–2009) Política Exterior i de Seguretat Comuna (1993–2009) Unió Europea Occidental (1954–2011) Unió Occidental (1948–1954)
Tractats Tractat de París 1951 Tractats de Roma 1957 Tractat de fusió 1965 Acta Única Europea 1986 Tractat de Maastricht 1992 Tractat d'Amsterdam 1997 Tractat de Niça 2001 Tractat de Lisboa 2007
Commissions Comissió Hallstein 1958 Comissió Rey 1967 Comissió Malfatti 1970 Comissió Mansholt 1972 Comissió Ortoli 1973 Comissió Jenkins 1977 Comissió Thorn 1981 Comissió Delors 1985 Comissió Santer 1994 Comissió Prodi 1999 Comissió Barroso 2004 Comissió Juncker 2014
Relacionats Història d'Europa Història de l'euro Història de la integració de la defensa Història de l'ampliació Llista de presidents Llista de fundadors

La història de les Comunitats Europees entre 1958 i 1972 va veure el desenvolupament primerenc de les Comunitats Europees. La Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) acabava de ser unida a la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom) i a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l'últim dels quals aviat es va convertir en el més important. En 1967, les institucions de la CEE es van fer càrrec dels altres dos amb la Comissió de la CEE, inicialment amb la Comissió Hallstein i la Comissió Rey.^[1]

En 1958 es va establir el Comitè de Representants Permanents (COREPER). El 19 de març l'Assemblea Parlamentària (en substitució de l'Assemblea Comuna) es va reunir per primera vegada per a les tres comunitats i va triar a Robert Schuman com el seu president.

El 13 de maig, per primera vegada, els seus membres van asseure segons la seva ideologia política enlloc de fer-ho per països.

El 1960, Àustria, Dinamarca, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i el Regne Unit van establir en Estocolm l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), que va entrar en vigor el 3 de maig d'aquell any. En els següents dos anys, el Regne Unit, Irlanda, Dinamarca i Noruega van sol·licitar l'adhesió a les Comunitats Europees, mentre que els països neutrals Àustria, Suècia i Suïssa van demanar acords d'associació econòmica. La sol·licitud d'adhesió va ser suspesa a causa de l'oposició del llavors president francès Charles de Gaulle a l'ingrés del Regne Unit, veient-ho com un «cavall de Troia» per la influència dels Estats Units.^[2]

Es va desencadenar una altra crisi en relació amb les propostes per al finançament de la política agrícola comuna (PAC) que va entrar en vigor el 1962. El període de transició mitjançant el qual les decisions es van prendre per unanimitat havien arribat a la seva fi, i la votació per majoria al Consell havien entrat en vigor. L'oposició de De Gaulle a la supranacionalitat i la por dels altres membres que desafien la PAC va conduir a una «política de la cadira buida» mitjançant el qual els representants francesos es van retirar de les institucions europees fins que es va restablir el vet francès. Amb el temps, es va assolir un compromís amb el Compromís de Luxemburg (29 de gener 1966) mitjançant el qual un acord de cavallers que permetia als membres a utilitzar el vet en àrees d'interès nacional.^[3][4]

El 24 de setembre de 1963, els membres van arribar a un acord sobre la fusió dels executius de les tres comunitats. Un any més tard es va acordar que la unica «Comissió» tindria nou membres: dos de cada un dels estats més grans (França, Alemanya i Itàlia) i un de cada un dels estats més petits del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg).

El Tractat de fusió va ser signat el 8 d'abril de 1965 i va entrar en vigor l'1 de juliol 1967, fusionant les tres comunitats amb institucions comunes. El cap de la primera Comissió va ser Jean Rey, nomenat el 6 de juliol del mateix any (Comissió Rey).

El Regne Unit va tornar a presentar la seva sol·licitud l'11 de maig de 1967, juntament amb Irlanda, Noruega i Dinamarca. El 1969 un canvi en la presidència francesa de Georges Pompidou va provocar un canvi en França sobre l'obertura de l'adhesió britànica. Les negociacions van començar el 30 de juny de 1970 a Gran Bretanya sota el govern conservador d'Edward Heath. La seva administració proeuropea va haver de fer front als problemes relacionats amb la política agrícola comuna i la relació del Regne Unit amb la Commonwealth. També va haver d'acceptar totes les decisions adoptades des del Tractat de fusió. Les negociacions van durar dos anys i van finalitzar amb la signatura de tractats d'adhesió el 22 de gener de 1972. Gran Bretanya no va celebrar un referèndum abans d'unir-se.

Els resultats dels dels altres tres candidats van ser els següents;

• Irlanda: 83,1% a favor (10 de maig)
• Noruega: 46,5% a favor (25 de setembre)
• Dinamarca: 63,3% a favor (2 d'octubre)

Noruega no va ratificar. Va negociar de nou en els propers anys, però l'1 de gener de 1973, només els tres països restants es van adherir.

• Acords de Bretton Woods
• Comissió Malfatti
• Comissió Mansholt
• Massacre de Múnic
• Pla Fouchet