Henri Decoin

Henri Decoin

Biografia
Naixement	(fr) Joseph Henri Decoin 18 març 1890 4t districte de París (França)
Mort	4 juliol 1969 (79 anys) Neuilly-sur-Seine (França)
Sepultura	cimetière de Chaufour-lès-Bonnières (fr)
Residència	Neuilly-sur-Seine París
Alçada	1,79 m
Color dels ulls	Marró fosc
Color de cabells	Negre
Activitat
Ocupació	director de cinema, jugador de waterpolo, nedador, dramaturg, guionista, periodista
Carrera militar
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Esport	waterpolo natació
Participà en
1912	Jocs Olímpics d'Estiu de 1912
Obra
Obres destacables (1937) Abused Confidence (en) (1952) La Vérité sur Bébé Donge (en)
Família
Cònjuge	Danielle Darrieux (1935–1941) Blanche Montel (1927–1934)
Fills	Didier Decoin  ()
Premis
Oficial de la Legió d'Honor  Creu de Guerra 1914-1918

Henri Decoin (París, 18 de març de 1890 – 4 de juliol de 1969) va ser un guionista i director de cine francès, que va dirigir més de 50 pel·lícules entre 1933 i 1964.^[1] També havia estat nedador i va guanyar el títol nacional el 1911 i va ocupar el rècord nacional en 500 m lliures. Va competir en els 400 m lliures als Jocs Olímpics d'Estiu de 1908 i en el torneig de waterpolo als Jocs Olímpics d'Estiu de 1912.^[2]

Durant la Primera Guerra Mundial Decoin va lluitar com a pilot. Després va treballar com a periodista esportiu a L'Auto, L'Intransigeant i Paris-Soir. En 1926 va publicar el seu primer llibre, influït pel dadaisme, l'experimental i guanyador de premi Quinze Combats, en què un boxejador veu una partida de boxa subjectivament, i el 1933 va dirigir la seva primera pel·lícula, Les requins du pétrole.^[2]

Era conegut per abordar molts gèneres; amb adaptacions de Georges Simenon com Les Inconnus dans la maison (1942) - amb Raimu en un dels seus famosos papers, i La Vérité sur Bébé Donge (1952), pel·lícules històriques com L'Affaire des poisons (1955), i La Masque de fer (1962), pel·lícules d'espionatge com la Chatte (1958), policíaques com Razzia sur la chnouf (1955) i Le Feu aux poudres (1957), drames psicològics com Le Domino vert (1935) (on va veure per primer cop la seva esposa, Danielle Darrieux), i Les amoureux sont seuls au monde (1948) i fins i tot una estranya pel·lícula de cinema negre com Entre onze heures et minuit (1949). Va treballar amb estrelles del cinema francès com Jean Marais, Louis Jouvet, Juliette Gréco, Lino Ventura, Corinne Calvet, Anouk Aimée, Jeanne Moreau i Jean Gabin.

Va dirigir Darrieux en diverses pel·lícules, i la va acompanyar a Hollywood el 1938 mentre firmava un contracte amb Universal Pictures. Va aprofitar per observar com es feien les pel·lícules a Hollywood i va tornar a França amb aquestes tècniques apreses. Decoin va ser un dels directors més prolífics de la seva època.

Decoin es va casar quatre vegades. El seu segon matrimoni fou amb l'actriu i cantant Danielle Darrieux. Va tenir dos fills, Jacques Decoin (1928–1998) i Didier Decoin (n. 1945), també un destacat guionista.^[2]

• 1932: Hector, théâtre de l'Apollo
• 1937: Jeux dangereux, escenografia Alfred Pasquali, théâtre de la Madeleine
• 1936: Normandie, escenografia Alfred Pasquali, théâtre des Bouffes-Parisiens
• 1952: Oublions le passé

• Thomas Bauer, Henri Decoin, sportsmane, Limoges : Presses, universitaires de Limoges, 2018, 282 p.
• Raymond Chirat, Henry Decoin, 1890-1969, Avant-Scène du cinéma, collection Anthologie du cinéma, 1973 OCLC 7715339
• Yves Desrichard, Henri Decoin : un artisan du cinéma populaire, Bibliothèque du film - Durante éditeur, 2003 ISBN 2950904882 i ISBN 978-2950904881
• Didier Decoin, Henri ou Henry : le roman de mon père, Stock, 2006 ISBN 2234056810 i ISBN 978-2234056817

• Henri Decoin al web Ciné-ressources (Cinemateca francesa)