El departament de l'Alier és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de l'antic ducat del Borbonès, del qual ha reprès la majoria del territori.
El 1940, el govern del mariscal Pétain s'instal·là a la vila de Vichèi, que esdevingué aleshores subprefectura.
De 1960 a 2015 l'Allier fou un departament de la regió d'Alvèrnia.
Demografia
Evolució demogràfica (població censada)
1791
1801
1806
1821
1826
1831
1836
1841
1846
267.126
248.864
260.046
280.025
284.577
298.257
309.270
311.361
329.540
1851
1856
1861
1866
1872
1876
1881
1886
1891
336.758
352.241
356.432
376.164
390.812
405.783
416.759
424.582
424.382
1896
1901
1906
1911
1921
1926
1931
1936
1946
424.378
422.024
417.961
406.291
370.950
370.562
373.924
368.778
373.481
1954
1962
1968
1975
1982
1990
1999
2006
2011
372.689
380.221
386.533
378.406
369.580
357.710
344.721
343.309
342.729
2016
2018
-
-
-
-
-
-
-
339.384
337.171
-
-
-
-
-
-
-
Administració
Un prefecte nomenat pel govern francès és l'alta representació estatal i un consell de 38 membres escollits per sufragi universal nomena un president, que deté el poder executiu.
El departament és dividit en 3 districtes, 19 cantons, 11 estructures intercomunals i 317 comunes.
Cultura
El departament d'Alier és travessat per la frontera lingüística entre l'occità i la llengua d'oïl.[1] Durant molts anys la població d'Alier no ha parlat el francès estandarditzat, sinó una de les llengües locals:
la zona entre ambdues, sovint anomenada borbonès d'oc, pertanyent al Creissent,[2] zona d'interfèrencia entre francès i occità considerada per la majoria dels lingüistes com occità amb fonètica afrancesada. Altres[3] consideren els parlars del creixent com un dialecte totalment occità i utilitzen el terme marchés.
Interferències :
Cal assenyalar que al sud-est del departament (principalment a Forterre[4] i Montanha borbonesa[5]) es fa sentir la influència del francoprovençal.
↑TOURTOULON Charles de, & BRINGUIER Octavien (1876) Étude sur la limite géographique de la langue d'oc et de la langue d'oïl (avec une carte), Paris: Imprimerie Nationale [rééd. 2004, Masseret-Meuzac: Institut d'Estudis Occitans de Lemosin/Lo Chamin de Sent Jaume]
↑BRUN-TRIGAUD Guylaine (1990) Le Croissant: le concept et le mot. Contribution à l'histoire de la dialectologie française au XIXe siècle [thèse], coll. Série dialectologie, Lyon: Centre d'Études Linguistiques Jacques Goudet
↑Per ex. Nicolas QUINT, Le parler marchois de Saint-Priest-la-Feuille (Creuse)
↑BONIN Marcel (1981), Le patois de Langy et de la Forterre (région de Varennes-sur-Allier), Cagnes sur Mer: Cahiers Bourbonnais
↑ESCOFFIER Simone (1958) La rencontre de la langue d'oïl, de la langue d'oc et du francoprovençal entre Loire et Allier: limites phonétiques et morphologiques [thèse], Mâcon: impr. Protat [éd. identique de la même année: coll. Publications de l'Institut de Linguistique Romane de Lyon-vol. 11, Paris: Les Belles Lettres]
.svg)
.jpg)
.svg){kind=small}
