Un àngel és una presència divina que entra en contacte amb els humans. Segons de quina religió es tracti, els àngels són esperits, déus o encarnacions del creador. Per les tradicions transmeses per l'Antic Testament i el Nou Testament els àngels són missatgers de Déu, les funcions dels quals inclouen la protecció i el guiatge dels éssers humans, així com dur a terme certes tasques de Déu per a ajudar-lo. En l'art, els àngels són sovint representats amb ales, reflectint les descripcions de la Bíblia hebrea. L'estudi teològic dels àngels s'anomena angelologia.[1]
El mot
El mot prové del llatíangelus, llatinització del grec antic ἄγγελος (angelos), «missatger» i aquest, al seu torn, hel·lenització de l'hebreu מַלְאָךְ (malˀāχ) «missatger, herald» o de l'arameu מַלְאַךְ (malˀaχ) -amb sufix מַלְאֲכֵהּ (malˀăχēhū) ‘el seu àngel'[2]- «missatger, herald; àngel».[3]
Fons
La creença en els àngels va aparèixer per primera vegada a la religió zoroastriana. El mite zoroastrià de la batalla còsmica entre Ahura Mazda "deïtat benèvola" i Angra Mainyu "deïtat hostil", amb els seus exèrcits d'àngels i dimonis, va influir profundament en l'angelologia i la demonologia de la les escriptures hebrees i apòcrifes, que, al seu torn, va influir posteriorment en el pensament jueu, cristià i islàmic. Com Ahura Mazda, el déu de l'Antic Testament, Yahveh, està envoltat per un exèrcit angelical.[4] Ell és el "Senyor dels exèrcits" i els seus àngels guerrers lluiten contra les forces del mal dirigides per Satanàs, que gradualment assumeix característiques de l'arxidimoni, Angra Mainyu. El judaisme va adoptar la divisió zoroastriana de l'univers en tres regnes: el cel, la terra i l'infern. El cel
és la regió celeste habitada per Déu i els seus àngels; la terra, el món terrestre de l'home, La funció principal dels àngels és salvar la bretxa còsmica que separa Déu i l'home. En el zoroastrisme, aquesta bretxa va ser el resultat de la batalla primordial entre els déus que va deixar l'home encallat en un món aliè.[5] En el judaisme, el cristianisme i l'islam, la fractura va ser el resultat del pecat de l'home i la consegüent caiguda. En qualsevol cas, els humans s'han alienat i ja no entenen la seva relació amb el seu creador ni el propòsit de la seva creació. Com que els àngels són capaços d'assumir forma humana, poden salvar l'abisme entre el cel i la terra i revelar el pla, la voluntat i la llei divina. En emfatitzar el paper revelador dels àngels, el judaisme va seguir el zoroastrisme. Vohu Manah "bona ment", un dels Amesha Spentas "sants immortals" del zoroastrisme, es va aparèixer a Zarathushtra i va revelar la veritable naturalesa de Déu i la seva aliança amb l'home.[5]
Judaisme
En la tradició hebraico-aramea, els únics àngels que hi apareixen esmentats pel nom són els qui seran els arcàngels del cristianisme. Tots ells porten noms teòfors, és a dir, noms que inclouen el substantiu אֵל (ʔēl) «Déu»: Rafael (רָפָאֵל, ), Miquel (מִיכָאֵל) i Gabriel (גַּבְרִיאֵל) (els tres únics noms esmentats a la Bíblia), Uriel (אוּרִיאֵל), Reuel (רְעוּאֵל), Baraquiel (בַּרַכִיאֵל o בַּרַכְאֵל), Xaeltiel o Saeltiel (שְׁאַלְתִּיאֵל), Ieracmiel (יְרַחְמִיאֵל o יְרַחְמְאֵל), Sammael (סַמָּאֵל), Baradiel (בָּרָדִיאֵל), Galgaliel (גַּלגַּלִיאֵל) i Ofaniel (אֹפָנִיאֵל), Iehudiel o Jehudiel (יְהוּדִיאֵל), Cocabiel (כּוֹכָבִיאֵל o כּוֹכָב־אֵל), Metariel, etc.
Aquest fet ha estat aprofitat per crear noms d'àngels artificiosos, afegint la terminació -[i]el “de Déu” a una arrel que pot ser real o imaginària: en el món real tenim, per exemple, el cas del pseudònim del periodista català Gaziel;[6] en el món de la ficció, l'exemple clàssic fóra el nom de Gargamel, implacable empaitador dels barrufets.[7]
Cristianisme
Al catolicisme els àngels acompanyen Déu arreu. Llur existència és una veritat de fe.[8] Alguns àngels van «refusar radicalment i irrevocablement el regne de Déu» es diuen diable o Satanàs.[9] Van seguir Llúcifer. Llur decisió irrevocable fa que Déu no els pot perdonar.[9] El fet que Déu permeti l'activitat nefasta del diable és un «gran misteri».[10]
Se'ls sol representar com homes o dones amb ales. Tenen diferents missions, propòsits o tasques, d'una manera similar als treballs o ocupacions. Són ésser espirituals, immortals i que tenen personalitat, tota l'Església aprofita llur «ajuda misteriosa i potent».[11] Els àngels no tenen sexe però a la Bíblia se'ls anomena en masculí i tots els noms que es citen són masculins.[12] El catecisme catòlic atorga un àngel de la guarda per a cada persona del naixement fins a la mort, amb la missió de protegir-la i intercedir entre Déu i l'home.[13]
Al luteranisme els àngels són presents, però no com una veritat de fe, d'acord amb el principi solus Christus. Tot i això, tenen un valor simbòlic, com a servidors del Crist. S'acceptaven en la devoció privada i en la iconografia.[14] Des del segle xix gairebé van desaparèixer de la teologia, tot i ser presents en la decoració de les esglésies. Molts temples tenen o tenien un àngel baptismal, una escultura mòbil que descendia del sostre per les cerimònies de bateig.[15] No hi cap doctrina vinculant. Avui, es veuen els àngels com a expressió d'experiències religioses que transcendeixen la realitat coneguda pels humans.[16]
Jerarquia medieval
L'angelologia medieval va establir una jerarquització dels àngels[17] que, partint de l'obra de Pseudo-Dionís l'Areopagita[18] i passant per la de sant Isidor de Sevilla –que recull la terminologia de Pseudo-Dionís l'Areopagita[19]– i el beat Hràban Maur[20] arriba a la seva plasmació o formulació definitiva de la mà de sant Tomàs d'Aquino a la seva Summa teològica. La jerarquització consta de tres esferes o jerarquies, i cada jerarquia consta, al seu torn, de tres ordes o tipus d'àngel (ja que tres és la xifra de la Trinitat), classificats, a més a més, en ordre de major a menor rellevància:[21] La divisió dels àngels en tres jerarquies i nou ordes serà comuna a tota l'Edat Mitjana.[22] Com més intervenció als assumptes humans, més baix en la jerarquia. Aquest esquema es veu reflectit a la Divina Comèdia, entre altres obres de l'època.
L'esquema es presenta en ordre de menys a més important:
Tercera jerarquia:
Àngels: són els missatgers entre el cel i la terra
Arcàngels: són els prínceps o caps dels àngels, es mencionen a diverses epístoles. Influeixen en els grans esdeveniments humans. Els més coneguts són Miquel, Gabriel i Rafael.[23]
Principats: s'encarreguen de nacions senceres i d'inspirar l'art
Segona jerarquia:
Potestats o Puixances: s'encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals, se'ls representa amb un ceptre a les mans
Dominacions: manen sobre els altres àngels, no es manifesten directament als humans
Primera jerarquia:
Trons: tenen l'aparença de rodes d'infinits colors, segons la visió d'Ezequiel
Querubins: són els encarregats dels astres. Tenen quatre rostres: bou, lleó, home i àguila, els animals que passarien a ser símbols dels evangelistes i dos parells d'ales
Serafins: tenen tres parells d'ales, són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.
Referències
↑JTo; DBP; SAI; FFV. «àngel». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 5 desembre 2022].
↑Cf. Daniel 3,28: בְּרִיךְ אֱלָהֲהוֹן דִּי-שַׁדְרַךְ מֵישַׁךְ וַעֲבֵד נְגוֹ, דִּי-שְׁלַח מַלְאֲכֵהּ ‘beneït sia l'ˀɛ̆lāh de Xadrac, Meixac i Abed-Negó que ha enviat el seu àngel' i Daniel 6,23: “אֱלָהִי שְׁלַח מַלְאֲכֵהּ” ‘el meu ˀɛ̆lāh ha enviat el seu àngel'
↑El nom en realitat no és creació seva, sinó francesa o alemanya: en la tradició ocultista francesa decimonònica, Anarazel, Gaziel i Fecor són tres dimonis ctònics, tres esperits infernals que guarden els tresors subterranis i els mouen d'un lloc a un altre perquè els humans no els puguin pas trobar; a més a més, tenen el poder de fer tremolar els fonaments de les cases, congriar tempestes, fer sonar les campanes dels campanars a mitja nit, fer aparèixer fantasmes de nit i crear totes les menes de terrors nocturns que hi ha i que fan que la gent tingui por de la foscor (cf. la definició que en dona J. Collin de Plancy al seu Dictionnaire Infernal, ou, Répertoire Universel des Êtres, des Personnages, des Livres etc.. Paris, 1844³. Pàg. 31: "Anarazel, - l'un des démons chargés de la garde des trésors souterrains, qu'ils transportent d'un lieu à un autre pour les dérober aux recherches des hommes. C'est Anarazel qui, avec ses compagnons Gaziel et Fécor, ébranle les fondements des maisons, excite les tempètes, sonne les cloches à minuit, fait paraître les spectres et inspire les terreurs nocturnes" i pàg 237: "Gaziel, - démon chargé de la garde des trésors souterrains, qu'il transporte d'un lieu à un autre pour les soustraire aux hommes. C'est lui qui ébranle les fondements des maisons et fait souffler des vents accompagnés de flammes. Quelquefois il forme des danses qui disparaissent tout à coup; il inspire la terreur par un grand bruit de cloches et de clochettes; il ranime les cadavres, mai pour un moment". El nom d'aquest àngel caigut no està atestat abans del segle xviii. Originàriament sembla una creació dels cercles ocultistes alemanys d'aquest segle. A finals del mateix segle xviii o a inicis del segle xix el nom degué arribar d'Alemanya a França on se'l va ajuntar als dos companys esmentats, Anarazel i Fecor. El nom de Gaziel pot ser un simple anagrama de Zagzagael ‘Esplendor diví’, una creació feta a partir del nom de l'arcàngel Raziel o un simple nom més o menys fantasiós. En tot cas, aquest àngel caigut no pertany al camp de l'angelologia, sinó al de l'ocultisme.
↑Nom que recorda el de l'àngel Gargaliel, combinat amb el de l'àngel Ra'amiel.
↑ «capítol V,4». A: Etimologies. llibre V. «Novem autem esse ordines angelorum sacrae Scripturae testantur, id est angeli, archangeli, throni, dominationes, virtutes, principatus, potestates, cherubim et seraphim.»
↑Hràban Maur, De universo libri XXII, llibre I, cap. V (‘De angelis'): “Novem autem esse ordines angelorum Sacræ Scripturæ testantur, id est, angeli, archangeli, throni, dominationes, virtutes, principatus, potestates, cherubin, et seraphim”
↑Cf. la quæstio CVIII “De ordinatione angelorum secundum hierarchias et ordines”, contiguda a la Summa Teològica de Sant Tomàs d'Aquino:«In omni hierarchia distinguuntur tres ordines diversi: summus, medius, et infimus, secundum varia angelorum officia et actus».
↑Cf. la quæstio CVIII “De ordinatione angelorum secundum hierarchias et ordines”, contiguda a la Summa Teològica de Sant Tomàs d'Aquino: «Novem angelorum ordines: Seraphim, Cherubim, Throni, Dominationes, Virtutes, Potestates, Principatus, Archangeli et Angeli, convenienter, secundum convenientiam scilicet ad spiritales eorum perfectiones et ministeria, nominantur.».
Jastrow, Marcus, 1996, A dictionary of the Targumim, the Talmud Bavli and Yerushalmi, and the Midrashic literature compiled by Marcus Jastrow, PhD., Litt.D. with and index of Scriptural quotatons, Vol 1 & 2, The Judaica Press, New York
Kainz, Howard P., "Active and Passive Potency" in Thomistic Angelology Martinus Nijhoff. ISBN 90-247-1295-5
Kreeft, Peter J. 1995. Angels and Demons: What Do We Really Know About Them? Ignatius Press. ISBN 0-89870-550-9
Lewis, James R. (1995). Angels A to Z. Visible Ink Press. ISBN 0-7876-0652-9
Melville, Francis, 2001. The Book of Angels: Turn to Your Angels for Guidance, Comfort, and Inspiration. Barron's Educational Series; 1st edition. ISBN 0-7641-5403-6
Michalak, Aleksander R. (2012), Angels as Warriors in Late Second Temple Jewish Literature.Mohr Siebeck. ISBN 978-3-16-151739-6.
Muehlberger, Ellen (2013). Angels in Late Ancient Christianity. Oxford University Press. ISBN 978-0199931934
Oosterzee, Johannes Jacobus van. Christian dogmatics: a text-book for academical instruction and private study. Trans. John Watson Watson and Maurice J. Evans. (1874) New York, Scribner, Armstrong.
Proverbio, Cecilia. La figura dell'angelo nella civiltà paleocristiana (en italià). Assisi, Italy: Editrice Tau, 2007. ISBN 978-88-87472-69-1.
Ronner, John, 1993. Know Your Angels: The Angel Almanac With Biographies of 100 Prominent Angels in Legend & Folklore-And Much More! Mamre Press. ISBN 0-932945-40-6.
Smith, George Adam (1898) The book of the twelve prophets, commonly called the minor. London, Hodder and Stoughton.
Smith, William Robertson. «Angel». A: T.S. Baynes. Encyclopædia Britannica. 2. 9th. New York: Charles Scribner's Sons, 1878.
von Heijne, Camilla, 2010. The Messenger of the Lord in Early Jewish Interpretations of Genesis. BZAW 412. De Gruyter, Berlin/New York, ISBN 978-3-11-022684-3
von Heijne, Camilla, 2015 "Angels" pp. 20–24 in The Oxford Encyclopedia of the Bible and Theology, vol. 1. Oxford University Press, New York. ISBN 978-0-19-023994-7
