|
Yehudà ha-Leví
Yehudà ha-Leví (hebreu: יהודה הלוי) (Tudela, c. 1075 - Jerusalem, c. 1141) fou un poeta, rabí, filòsof i metge jueu d'Al-Àndalus. Va ser deixeble d'Isaac Alfassi, un dels més famosos Talmudistes d'Al-Àndalus,[1] amic d'Abraham ben Meir ibn Ezra[2] i amic i protegit de Moisès ibn Ezra.[3] BiografiaHa-Leví naix a Tudela al voltant de 1075,[4] i allí estudia els seus primers anys. Jove encara, al voltant de 1085, inicia els seus estudis a Lucena, sota el mestratge d'Isaac Alfassi,[5] i després viatja a Còrdova, on ja demostra els seus dots com a poeta, i més tard a Granada, on fou ajudat per Moisès ibn Ezra, ja un poeta consagrat, qui l'acollí a casa seva.[6] En aquest període rep una completa educació de la cultura hebrea i àrab, que abasta la Bíblia, la literatura rabínica, la gramàtica, la poesia àrab i hebrea, la filosofia, la teologia i la medicina.[7] Amb la conquesta almoràvit de Granada en 1090, Ha-Leví es veu obligat a traslladar-se a Toledo, a on va exercir la medicina per sobreviure.[6] Anys després, quan la pressió dels almoràvits es relaxa, torna a Al-Àndalus, i juntament amb el seu amic i col·lega Abraham ibn Ezra, recorren diverses ciutats: Còrdova, Sevilla, Lucena i Granada, entre altres.[7] És aquesta època la més fecunda en la seva producció artística i intel·lectual, on tendeix a l'especulació bíblica amb la composició del Sefer ha-Kuzar i sent la nostàlgia de Jerusalem expressada en les Siònides.[8] Se sap que es va casar i va tenir almenys una filla, que va acabar casant-se amb Isaac ibn Ezra, fill del seu amic Abraham ibn Ezra.[7] Amb Jerusalem en mans dels croats des de 1099, Ha-Levi participa en els corrents messiànics, i registra en un dels seus poemes un somni profètic que pronostica la caiguda dels règims islàmics i la vinguda del Messies jueu en 1130. El fracàs de la profecia va reforçar la seva determinació de realitzar un viatge a Terra Santa, i malgrat el consell d'amics i familiars, embarca amb el seu gendre Isaac en 1140 fins a Orient i recala a Alexandria, Damiata i El Caire, a on els seus amics i admiradors l'afalaguen i el complimenten, i el fan endarrerir en el seu desitjat viatge a Jerusalem.[8][9] Mor, no se sap a on, en juliol de 1141, tal com escriu posteriorment en una carta el seu amic Halfon ben Nethaniel ha-Leví.[7] Una llegenda explica i completa les llacunes que tenim sobre la mort de Yehudà Ha-Leví: En arribar a prop de Jerusalem i dominat per la visió de la Ciutat Santa, es va aturar a cantar la seva elegia més bella, la cèlebre "Siònida", i en aquest instant va ser atropellat i mort per un àrab, que es va llançar endavant d'una porta.[10] ObraFou un ferm defensor de l'hebreu, com es veu en tota l'obra poètica, i en les manifestacions del Kuzari,[11] però al mateix temps escriu aquesta obra i un breu tractat de versificació en judeoàrab, segons el model diglòssic dels erudits jueus en els territoris arabòfons d'aquells moments.[12] PoesiaYehudà ha-Leví va ser un autor de composicions tant litúrgiques com seculars.[13] Amb l'arribada dels almoràvits desapareix el to festiu i despreocupat dels seus versos de joventut, i les seves composicions poètiques es tornen més reflexives, buscant en la Bíblia la seva inspiració.[6]  Expressa els temes profans de la poesia àrab tradicional en hebreu bíblic, i per tant, manifesta el mateix esperit barroc i manierista imperant en la poesia àrab del moment. Aquesta manera sofisticada d'expressió fou possible per tal com utilitza la llengua hebrea bíblica com llengua clàssica, semblant a l'àrab clàssic. Es caracteritza aquesta poesia per reelaborar els motius beduïns preislàmics, i per la presència d'un recurs principal que es manté en tot el poema (una antítesi, la combinació de dos sinònims, paraules del mateix camp semàntic o l'acumulació de metàfores en genitiu).[14] La seva obra és extensa amb una temàtica diversa: amor, amistat, el mar, panegírics, cants de noça, elegies i composicions autobiogràfiques, entre altres; utilitzant diverses mètriques i estrofes.[15] La seva poesia sacra és una combinació de religió, nacionalisme i patriotisme.[16] Els seus poemes canten la magnificència de Déu, la petició d'ajuda a Déu, la petició del perdó de Déu i la lloança de Déu per la seva Creació, tant per ell mateix, com pel poble jueu, a on es veu la realitat històrica: Els patiments del poble i els desitjos messiànics per arribar a Sió.[17] Més de 300 poemes han estat adoptats en la litúrgia sinagogal.[18] Filosofia religiosaEl seu pensament filosòfic és una barreja de principis aristotèlics, que van aconseguint cada vegada més força, i enunciats neoplatònics, el corrent filosòfic imperant en la seva època. Considera la matèria sensible constituïda pels accidents que perceben els sentits i una matèria primera on es troba la voluntat divina. Per ell la gènesi dels éssers concrets és deguda a les formes substancials, i això manté l'acció creadora i provident de la voluntat divina. L'ànima humana, extrínseca al cos, consta de diverses facultats: vegetativa, sensitiva i racional (específica de l'home), i està dotada de cinc sentits externs, i cinc sentits interns. Defensa la substancialitat i l'espiritualitat de l'ànima. També defensa la temporalitat del Món i l'eternitat de Déu, el qual és incorpori, omniscient, etern, i amb una voluntat omnímoda. Per Ha-Leví la llibertat està situada dins de la mecànica causal còsmica i la seva realitat és compatible amb el poder omnímode de Déu.[21]
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
