|
Litúrgia La litúrgia és el culte públic habitual que realitza un grup religiós.[1] Com a fenomen religiós, la litúrgia representa una resposta i una participació comunitàries al sagrat mitjançant activitats que reflecteixen pregària, accions de gràcies, record, súplica o penediment. Forma una base per establir una relació amb una agència divina, així com amb altres participants a la litúrgia. Tècnicament parlant, la litúrgia forma un subconjunt del ritual. La paraula litúrgia fa referència a un ritual formal, que pot ser elaborat o no, promulgat per aquells que entenen que participen en una acció amb el diví. Les societats practiquen rituals, o conjunt de ritus, amb connotacions de tipus religiós o cerimonial, als casaments, enterraments i altres moments importants de la vida individual o col·lectiva. Les religions tendeixen a reglamentar la manera com cal efectuar el culte en els llocs públics, especialment als temples. EtimologiaLa paraula litúrgia, derivada del terme tècnic en grec antic (grec: λειτουργία), leitourgia, que significa literalment "treball per al poble" és una traducció literal de les dues paraules "litos ergos "o" servei públic ".[2] En origen, significava les ofertes sovint costoses que els grecs rics feien al servei de la gent i, per tant, a la polis i a l'Estat.[3] Mitjançant la leitúrgia, els rics tenien una càrrega financera i van ser recompensats amb honors i prestigi. La leitúrgia fou assignada per la polis, l'Estat i l'Imperi Romà, i es va convertir en obligatòria al llarg del segle iii. L'actuació d'aquests va donar suport a la posició del patró entre l'elit i els populars en general. Al titular d'una leitúrgia hel·lènica no se li imposava una suma específica, sinó que se li confiava un ritual particular, que es podia realitzar amb major o menor magnificència. L'esfera principal va continuar essent la de la religió cívica, plasmada en els festivals: M.I. Finley assenyala que "en el dia de Demòstenes hi havia almenys 97 cites litúrgiques a Atenes per a les festes, passant a 118 en un any panatenaic (quadriennal)."[4] Tanmateix, es va assignar a grups de ciutadans rics el pagament de despeses com equipaments cívics i fins i tot el pagament de vaixells de guerra. Finalment, sota l'Imperi Romà, aquestes obligacions, conegudes com a munera,[5] es van convertir en una càrrega competitiva i ruïnosament costosa que s'evitava quan era possible. Aquests inclouen una àmplia gamma de despeses relacionades amb infraestructures i equipaments cívics; i obligacions imperials com ara la reparació de carreteres, ponts i aqüeductes, subministrament de diverses matèries primeres, forn de pa per a les tropes en trànsit, per citar només algunes. Ornaments i vestiduresLes pràctiques litúrgiques de moltes religions inclouen l’ús de diversos ornaments i vestidures especials. Litúrgia catòlicaPer a oficiar la missa, el sacerdot porta: alba, casulla, estola...[6][7] BudismeEls monjos budistes acostumen a vestir túniques de color safrà.[8] Budisme La litúrgia budista[9] un servei formalitzat de veneració i culte realitzat en una comunitat budista Sangha en gairebé totes les confessions i sectes tradicionals del món budista. Sovint es fa una o més vegades al dia i pot variar entre les sectes Theravada, Mahayana i Vajrayana. La litúrgia consisteix principalment a cantar o recitar una sutra o passatges d'una sutra, un mantra (sobretot a Vajrayana) i diverses gathas. Depenent de la pràctica que el practicant vulgui realitzar, es pot fer en un temple o a casa. La litúrgia es realitza gairebé sempre davant d'un objecte o objectes de veneració i s'acompanya d'ofrenes de llum, encens, aigua i menjar. Cristianisme  Sovint en el cristianisme, es fa una distinció entre esglésies "litúrgiques" i "no litúrgiques" en funció del grau d'elaboració o antiguitat de l'adoració; en aquest ús, les esglésies els serveis de les quals no estan escrits o improvisats s'anomenen "no litúrgiques". Altres s'oposen a aquesta distinció, argumentant que aquesta terminologia oculta la universalitat del culte públic com a fenomen religiós.[10] Així, fins i tot el culte obert o en espera dels quàquers és litúrgic, ja que l'espera fins que l'Esperit Sant mou els individus a parlar és una forma prescrita d'adoració dels quàquers, de vegades denominada "la litúrgia del silenci".[11] Els primers cristians van adoptar la paraula "litúrgia"[12] per descriure el seu principal acte de culte, el servei dominical (també Eucaristia, Santa Comunió, Santa Missa o Divina Litúrgia), que consideraven un sacrifici i servei recíproc, de Déu als homes i dels homes a Déu. Posteriorment, però, el terme es va ampliar per a fer referència als diversos actes religiosos realitzats per l'Església d'una manera oficial. Sovint es sol tractar de la celebració o administració d'un sagrament, però també es pot tractar d'un servei de pregària públic (com, per exemple, la Litúrgia de les hores). La litúrgia sacramental és considerada per l'Església Catòlica i les ortodoxes com la forma eminent de participació del poble en l'obra de Déu;[13] que és principalment l'obra salvadora de Jesucrist,[14] que continua i perfecciona l'obra de la redempció a través de les gràcies que atorga als homes. A més, és un deure per als cristians com a poble que participa pel seu bateig del ministeri sacerdotal de Crist. Moltes esglésies cristianes limiten la realització d'alguns ritus o ministeris a algunes persones designades de forma concreta (de forma disciplinar o per creença teològica). És el cas dels bisbes, preveres, diaques, lectors o acòlits. Així i tot, tota la congregació participa de l'acte litúrgic i l'ofereix a Déu. Un liturgista és un acadèmic especialista en litúrgia, que pot ser un ministre ordenat o un laic.[15] IslamSalat ("oració", en àrab: صلاة Salah o GEN : Salat .; Pl صلوات Salawat) és la pràctica de l'oració física i obligatòria a l'islam en contraposició a la Dua, que és la paraula àrab per la súplica. La seva importància per als musulmans està indicada pel seu estatus com un dels cinc pilars de l'islam.[16] El Salat és precedit per una ablució ritual[17]i normalment es realitza cinc vegades al dia. Consisteix en la repetició d'una unitat anomenada rakʿah (pl. rakaʿāt) que consisteix en accions i paraules prescrites. El nombre de rakaʿāt obligatòries (fard) varia de dos a quatre segons l'hora del dia o altres circumstàncies (com ara el culte de divendres a la congregació, que té dos rakats). L'oració és obligatòria per a tots els musulmans, excepte per als que són prepubescents, menstruals o en fase de puerperi després del part.[18] JudaismeLa litúrgia jueva és la recitació d'oració que forma part de l'observança del judaisme rabínic. Aquestes oracions, sovint amb instruccions i comentaris, es troben al sidur, el llibre de pregària jueu tradicional. En general, els homes jueus estan obligats a resar tres vegades al dia dins d'uns intervals de temps específics (zmanim); mentre que, segons la majoria de les autoritats ortodoxes modernes, les dones només estan obligades a resar una vegada al dia, ja que generalment estan exemptes d'obligacions que depenen del temps. Totes les oracions públiques requereixen un minyam, un quòrum de 10 adults, per a ser presents. Tradicionalment, es diuen tres serveis d'oració [19] diàriament:
Oracions addicionals:
Un cinquè servei de pregària, Ne'ila (נְעִילָה, "tancament"),[21] només es recita pel Yom Kippur, el dia de l'expiació.[22] Vegeu també
Referències
Bibliografia addicional
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Litúrgia
|