La xucla, xucla vera, la caua, la gerla (Bal. gèl·lera), el mata-soldats i, a tort[1] el gerret o gerret imperial (Spicara maena) és una espècie de peix de la família dels centracàntids.[2]
Ictionímia
A causa de l'accentuat polimorfisme d'aquesta espècie, en funció de l'edat, el sexe i l'estat de maduració sexual, la majoria de les llengües parlades a les costes de la Mediterrània han generat una profusió de noms vulgars per designar els seus variats aspectes, i concomitantment els ictiòlegs del segle xix distingiren una sèrie de suposades espècies (Maena jusculum, Maena osbeckii, Maena vomerina, Maena vulgaris, etc.) que no són sinó diverses fases de desenvolupament i d'exhibició de lliurees.[3]
Descripció
La llargada màxima de les femelles és de 21 cm i la dels mascles de 24 cm. Cap relativament petit (la seva llargada és sempre inferior a l'altura del cos) i amb dents nombroses i ben desenvolupades sobre el vòmer. Les proporcions del cos són força variables: els joves són molt més allargats, car l'altura màxima està compresa unes 4 vegades en la longitud total (valor que en les femelles adultes es redueix a 3,75 i en els mascles adults a 3,5). Els mascles adults tenen aspecte geperut perquè el perfil superior del cos està abombat sobre la nuca. Aleta dorsal amb 11 radis espinosos i 12 radis tous, i a diferència de Spicara flexuosa el seu perfil superior no és convex, sinó gairebé rectilini. Aleta anal amb 3 espines i 9-10 radis tous. Els joves immadurs tenen un color general blavós. Les femelles presenten el dors blavenc (algunes vegades tirant a verdós) i sobre els costats el color passa gradualment al blanquinós argentat. La línia lateral, que és molt visible, és de color bru. El color dels mascles és molt més intens i fosc, quasi negrós en els més vells. Quan vesteixen la lliurea nupcial els colors esdevenen esplendents: una banda blava s'estén des del musell fins al marge posterior de l'ull i sobre les peces operculars hi ha ratlles blaves i grogues.
Reproducció
És de fecundació externa i un hermafrodita proterogínic (abans femella i després mascle).[4][5][6] La reversió sexual es produeix en assolir els 10,9 cm de longitud al nord-est de la Mediterrània.[7]
És inofensiu per als humans[52] i el seu índex de vulnerabilitat és de baix a moderat (33 de 100).[53]
Referències
↑Més recent és l'origen del cas de l'aplicació espúria del nom de xucla blanca a Spicara smaris, quan aquest nom sols és aplicable a Spicara flexuosa. S'ha interpretat erradament que Spicara smaris i Spicara flexuosa són sinònims i per tant també ho són els noms catalans respectius. Desfet l'error de la sinonímia científica no s'ha desfet la dels noms catalans, i així la Nomenclatura Oficial Catalana encara diu que el nom de xucla blanca és aplicable al gerret.Comentaris sobre algunes causes d'errors o d'inexactituds en la nomenclatura catalana dels peixos marins, Miquel Duran i Ordinyanahttps://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1191807
↑ 4,04,14,2Tortonese, E., 1986. Centracanthidae. Pàgs. 908-911. A: P. J. P. Whitehead, M.-L. Bauchot, J.-C. Hureau, J. Nielsen i E. Tortonese (editors). Fishes of the north-eastern Atlantic and the Mediterranean. UNESCO, París. vol. 2.
↑ Breder, C. M. i D. E. Rosen, 1966. Modes of reproduction in fishes. T.F.H. Publications, Neptune City (Estats Units). 941 p. Pàg. 465.
↑Soykan, O., A. T. Ilkyaz, G. Metin i H. T. Kinacigil, 2010. Growth and reproduction of blotched picarel (Spicara maena, Linnaeus, 1758) in the central Aegean Sea, Turkey. Turk. J. Zool. 34:453-459.
↑Papaconstantinou, C. i K. I. Stergiou, 1995. Biology and fisheries of eastern Mediterranean hake (Merluccius merluccius). Pàgs. 149-180. A: J. Alheit i T. J. Pitcher (editors). Hake:Biology, fisheries and markets. Chapman & Hall, Londres, 478 p.
↑ 13,013,1Heemstra, P. C., 1990. Centracanthidae. Pàgs. 768-772. A: J. C. Quero, J. C. Hureau, C. Karrer, A. Post i L. Saldanha (editors). Check-list of the fishes of the eastern tropical Atlantic (CLOFETA). JNICT, Lisboa; SEI, París; i UNESCO, París. Vol. 2. Pàgs. 769-770.
↑Khoury, C., 1984. Ethologies alimentaires de quelques espèces de poisons de l'herbier de Posidonies du Parc National de Port-Cros. A: Boudouresque C. F., Jeudy de Grissac A. i Olivier J. (editors). International Workshop Posidonia Oceanica Beds, GIS Posidonie Publications, France 1, 335-347.
↑Borges, T.C., S. Olim i K. Erzini, 2003. Weight-length relationship for fish species discarded in commercial fisheries of the Algarve (southern Portugal). J. Appl. Ichthyol. 19(6):394-396. Pàg. 395.
↑ 18,018,118,218,3Bauchot, M.-L., 1987. Poissons osseux. p. 891-1421. A W. Fischer, M.L. Bauchot i M. Schneider (editors) Fiches FAO d'identification pour les besoins de la pêche. (rev. 1). Méditerranée et mer Noire. Zone de pêche 37. Vol. II. Commission des Communautés Européennes and FAO, Roma, Itàlia. Pàg. 1034.
↑Djabali, F., B. Brahmi i M. Mammasse, 1993. Poissons des Côtes Algériennes. Pelagos, Bulletin de I'Ismal (Bulletin de l'Institut des Sciences de la Mer et de l'Aménagement du Littoral). Numéro special, 215 pàgines.
↑R. Miniconi, R., 1980. Parc naturel régional de la Corse: poissons de Corse et de Méditerranée. Volum 21 de Découverte de la nature: A.R.P.E.G.E. Ajaccio i Clermont-Ferrand. 116 p. Pàg. 46.
↑Amori, G., F. M. Angelici, S. Frugis, G. Gandolfi, R. Groppali, B. Lanza, G. Relini i G. Vicini, 1993. Vertebrata. A: A. Minelli, S. Ruffo i S. La Posta (editors). Checklist delle specie della fauna Italiana, 110. Calderini, Bolonya, 83 p.
↑Economidis, P.S., 1973. Catalogue of the fishes of Greece. Reprinted from Hellenic Oceanology and Limnology, Praktika of the Inst. of Ocean. and Fishing Research, vol. 11 (1972).
↑Moutopoulos, D. K. i K. I. Stergiou, 2002. Length-weight and length-length relationships of fish species of the Aegean Sea (Greece). J. Appl. Ichthyol. 18(3):200-203.
↑Cheung, W. W. L., T. J. Pitcher i D. Pauly, 2005. A fuzzy logic expert system to estimate intrinsic extinction vulnerabilities of marine fishes to fishing. Biol. Conserv. 124:97-111.
.svg){kind=icon}
