Valentinita

Valentinita
Fórmula química	Sb₂O₃
Epònim	Basilius Valentinus
Classificació
Categoria	òxids
Nickel-Strunz 10a ed.	04.CB.55
Nickel-Strunz 9a ed.	4.CB.55
Nickel-Strunz 8a ed.	IV/C.01
Dana	4.3.11.1
Heys	7.13.4
Propietats
Sistema cristal·lí	ortoròmbic
Hàbit cristal·lí	cristalls prismàtics, a vegades aplanats o formant agregats de cristalls en forma estrellada; lamel·lar, columnar, granular, massiu
Estructura cristal·lina	a = 4.91 Å, b = 12.46 Å, c = 5.42 Å; Z = 4
Grup puntual	ortoròmbica (2/m 2/m 2/m) dipiramidal
Color	blanc, gris, gris groguenc o vermellós
Exfoliació	{110} perfecta i {010} imperfecta
Tenacitat	fràgil
Duresa (Mohs)	2,5 a 3
Lluïssor	adamantina, nacrada als plans d'exfoliació
Color de la ratlla	blanca
Diafanitat	transparent a translúcida
Gravetat específica	5,76
Densitat	5,6 a 5,8
Propietats òptiques	biaxial (-)
Índex de refracció	nα = 2.180 nβ = 2.350 nγ = 2.350
Birefringència	δ = 0,170
Angle 2V	molt petit
Dispersió òptica	extrema
Impureses comunes	As
Més informació
Estatus IMA	aprovat
Codi IMA	IMA1980 s.p.
Símbol	Vln
Referències	[1]

La valentinita és un mineral de la classe dels òxids. Va ser descoberta i descrita per Wilhelm Karl von Haidinger el 1845, el qual que li ha donat el nom en honor d'un alquimista alemany Basilius Valentinus (devers 1394), que hauria escrit sobre antimoni. La identitat de Valentinus no és provada i el nom és probablement un pseudònomin del qual es van fer servir diferents alquimistes.^[2][3]

La valentinita és un òxid simple d'antimoni. A més dels elements de la seva fórmula, Sb₂O₃, sol portar com a impuresa arsènic. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic formant cristalls prismàtics, de vegades aplanats, o agregats de cristalls en forma estrellada. També s'hi pot trobar de manera lamel·lar, columnar, granular o massiva.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la valentinita pertany a «04.CB: Òxids amb proporció metall:oxigen = 2:3, 3:5, i similars, amb cations de mida mitjana» juntament amb els següents minerals: brizziïta, corindó, ecandrewsita, eskolaïta, geikielita, hematites, ilmenita, karelianita, melanostibita, pirofanita, akimotoïta, auroantimonita, romanita, tistarita, avicennita, bixbyita, armalcolita, pseudobrookita, mongshanita, zincohögbomita-2N2S, zincohögbomita-2N6S, magnesiohögbomita-6N6S, magnesiohögbomita-2N3S, magnesiohögbomita-2N2S, ferrohögbomita-6N12S, pseudorútil, kleberita, berdesinskiita, oxivanita, olkhonskita, schreyerita, kamiokita, nolanita, rinmanita, iseïta, majindeïta, claudetita, estibioclaudetita, arsenolita, senarmontita, bismita, esferobismoïta, sillenita, kyzylkumita i tietaiyangita.

Va ser descoberta en una mina d'Allemond a la regió Roine-Alps (França). Es forma com a producte de l'alteració de diversos minerals de l'antimoni a la zona d'oxidació de jaciments d'antimoni hidrotermals. Sol trobar-se associada a altres minerals com: estibina, antimoni natiu, estibiconita, cervantita, quermesita o tetraedrita. Pot ser extret a les mines com a mena d'aquest important metall. S'ha descrit en tots els continents exeptuant l'Antàrtida; a Catalunya s'ha descrit a la Vall de Ribes i a les Mines de la Collada Verda (Ripollès).^[1]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valentinita