|
Sistema de vigilància i defensa de la costa de Mallorca L'illa de Mallorca comptava amb un sistema de vigilància i defensa de la costa format per un conjunt nombrós de talaies i torres repartides entorn de tota la costa que tenien com a finalitat vigilar la presència d'enemics per estar preparats davant una possible invasió o, al més sovint, incursió pirata. Constituïen una autèntica xarxa de torres que circumval·laven Mallorca i formaven un conjunt d'enllaços i senyals a base de senyals de foc i fum. Si bé a l'edat mitjana ja hi havia talaies a l'illa, la major part de les torres i en general tot el sistema fou ideat i duit a terme al segle xvi, i al llarg dels segles següents fou completat per fortificacions més modernes. HistòriaLa mar Mediterrània sempre havia estat una mar perillosa per la presència de pirates, ja a l'edat antiga. Per la defensa d'aquest perill ja hi havia fortificacions costaneres a l'edat mitjana, com ara el castell del Rei a Pollença, el castell de Capdepera, el castell de Santueri a Felanitx i la torre de Sant Elm, i també moltes de torres privades dins possessions. No obstant això, amb la irrupció de l'Imperi Otomà a la Mediterrània a les acaballes de l'edat mitjana, i especialment a partir de Solimà el Magnífic, el perill esdevengué molt més gran, i la monarquia hispànica comprengué, principalment després de la presa de Rodes, que calia dirigir de nou els interessos cap a la Mediterrània.[1] A la Mediterrània occidental, la presa d'Alger el 1516 comportà el naixement d'una base naval corsària de l'Imperi Otomà,[2] i totes les incursions otomanes importants a les Balears són posteriors a aquesta data.[3] Així, nasqué tota una nova política de fortificació de les localitats costaneres dels dominis hispànics i es repensaren totes les estratègies i les polítiques: hom comprengué que, si calia mantenir poblat el Regne de Mallorca, calia idear un pla total de defensa, coordinat entre les tres illes (aleshores Formentera romania despoblada). Així, a més de modernitzar la marina de guerra i fortificar les principals ciutats (Palma, Alcúdia, Eivissa, Ciutadella i Maó), es creà un sistema de vigilància i defensa de les tres illes per mitjà de torres de defensa que comunicassin amb la ciutat per estar prevenguts de les possibles incursions,[1] el qual fou ideat i finançat amb fons públics per mitjà del reial patrimoni, la Universitat del Regne i les universitats de les viles.[3] ,_torre_de_guaita,_sistema_de_telegrafia_%C3%B2ptica.jpg) Fins llavors, havia existit també un pla de vigilància de la costa, constituït per barraques d'aixopluc pels vigilants situades en punts elevats de la costa[3] (topònims com la Talaia Freda d'Artà, la Talaia d'Alcúdia o la Talaia Vella de Valldemossa, referits al puig i no a una torre, testimonien aquesta pràctica) i amb un sistema de comunicació per rams o branques.[4] La ideació del nou mètode es precipità atesos els grans saquejos contra les viles del Regne entre 1519 i 1561: Andratx el 1519, Santanyí el 1531, Pollença el 1550, Valldemossa el 1552, Andratx el 1553 i Sóller el 1561. Així doncs, deixant de banda els castells i les poques torres preexistents, les primeres torres es començaren a construir cap a 1570. La prioritat fou la creació d'una xarxa perimetral de talaies que permetessin la identificació dels perills i la comunicació amb la resta de l'illa per transmetre l'avís de socors. Així, durant el decenni de 1575 i 1585 es construí la major part del sistema de comunicació perimetral mitjançant torres, les darreres de les quals foren les del terme d'Escorca (Torre de Tuent 1596, Torre de Lluc 1605), perquè era el més inhòspit i el menys poblat (de fet, la comunicació entre Escorca i Pollença no s'arribà a completar mai). Posteriorment, l'estructura s'aniria completant amb torres auxiliars que permetien l'observació i la defensa de ports i cales concrets, més perillosos perquè podien acollir el desembarcament de més vaixells.[3] Fins i tot s'arribà a idear un pla de refugi i protecció de la població de Mallorca, en cas de patir una invasió com la de Menorca el 1558: en cas d'amenaça major, es transferiria tota la població a la Serra de Tramuntana, protegida per murades naturals, i els homes d'armes se situarien en els passos de muntanya per evitar l'atac dels invasors.[5] Sembla que el sistema de comunicació per mitjà de senyes fou encarregat a Joan Binimelis i Garcia pel seu coneixement de la geografia mallorquina, atès que havia confeccionat mapes de Mallorca, Menorca i Cabrera per encàrrec del virrei Lluís de Vic i una descripció geogràfica de l'illa de Mallorca, part de la Història general del Regne de Mallorca, per encàrrec dels Jurats.[6] Aquest sistema funcionava a base de senyals de foc i fum, i posteriorment fou substituït per un de molt semblant per mitjà de tirs de canó sense bala.[3]  Al llarg dels segles xvii i xviii, baldament el nombre d'incursions disminuí (tal vegada gràcies a l'eficàcia del projecte), es continuaren construint torres i altres fortificacions, adaptades a les innovacions en artilleria. Finalment, però, la pirateria a la Mediterrània esdevengué marginal, en part gràcies a les gestes del Capità Toni, almirall mallorquí, a final del segle xviii, i de manera definitiva a partir de la presa d'Alger, que suposà el final de l'ocupació otomana del nord d'Àfrica. D'aquesta manera tot el sistema esdevengué innecessari, i totes les torres passaren a Hisenda el 1867 per ser venudes a particulars.[3] Solament es mantengueren les fortificacions més modernes, adaptades a l'artilleria del moment, com ara el Castell de Sant Carles, a l'hora que es construïren, principalment, bateries d'artilleria, però també noves fortificacions, com el Fort d'Illetes o el Fort del Cap Enderrocat, a final del segle xix, o la línia Tamarit, els anys quaranta, per fer front a un altre tipus d'invasions. Sistema de vigilància i comunicacióAnteriorment, en comptes de torres, hi havia hagut altres construccions per la vigilància de la costa, com ara les torres dels campanars i també barraques expressament edificades als pujols de ran de mar, on s'enviava un vigilant en els moments de més gran incertesa, quan s'esperava un possible atac.[7] L'existència de talaiers i guardes secrets complementaris als torrers continuà existint després de la construcció de les torres, que amb el temps es reciclà com a cos de vigilància davant les epidèmies i el contraban, i efectivament es dissolgué integrat dins el cos de carabiners.[8] El nou sistema es basava una xarxa de torres de guaita que circumval·laven el perímetre de Mallorca i que es comunicaven per mitjà de senyals de foc, de nit, i de fum, de dia, transmetent la informació de torre en torre, fins a arribar a la Torre de l'Àngel, on la informació estava centralitzada i on hi havia els principals contingents de defensa. El sistema de comunicació tenia una certa limitació, però permetia saber el nombre de vaixells, el seu moviment i l'origen del perill, en funció del nombre i la durada dels focs que s'encenien. L'objectiu era controlar les embarcacions sospitoses i avisar dels seus moviments, transmetre avisos de socors i, arribat el cas, avisar en cas d'una invasió més significativa. L'encarregat de dissenyar aquest projecte fou el doctor Joan Binimelis, pel seu coneixement de la geografia mallorquina, entorn de 1590.[3][9]  Val a dir que la comunicació perimetral era interrompuda entre Pollença i Escorca, de manera que la Torre de Cala Sant Vicenç i la Talaia d'Albercuix no tenien comunicació amb la Torre de Lluc. D'aquesta manera, els senyals de Pollença anaven en direcció a Artà, d'allà al Cap de les Salines i d'allà a Palma, mentre que els senyals de Lluc anaven cap a la Dragonera, d'allà cap a Cala Figuera i finalment també a Palma.[3] El motiu és que no s'arribà mai a construir cap torre a la Punta Bèquer, a Ariant (Pollença), que hauria conformat un punt intermedi de visibilitat i hauria permès passar els senyals de la torre de Lluc a la d'Albercuix.[10] A més de la comunicació, l'estructura també preveia la defensa de la costa, oferint armament als torrers però, sobretot, per mitjà d'artilleria, responsabilitat també del torrer. Tot i així, les que eren situades en un lloc més elevat, com la Talaia Moreia, la Talaia d'Albercuix o la Talaia d'Alcúdia, no eren pensades per albergar cap peça d'artilleria, perquè eren situades massa enfora d'un hipotètic blanc, i per això tenien una estructura més lleugera que no permetia suportar cap canó. En el cas de la Torre d'Illetes, calgué construir-hi un folre per poder col·locar-n'hi un. Per altra banda, les torres i fortificacions auxiliars, prescindibles per la comunicació perimetral, generalment tenien com a funció principal la defensa, i efectivament tenen un aspecte més robust, com ara la Torre d'Albarca, la Torre Major d'Alcúdia o la Torre Esbucada de Capdepera. .jpg) L'encarregat de vetlar era el torrer, que sempre anava en parella, de manera que cada torre tenia dos torrers, que alternaven la vigilància.[3] El 1550 es va promulgar la primera reglamentació de caràcter general per als talaiers, seguida d'altres el 1655 i 1669, però la més coneguda és la de 1719, les Odenances de les torres de focs del Regne, signada pel marquès de Casa Fuerte, Juan de Acuña y Bejarano, inspirades en les disposicions de Joan Binimelis. Els torrers havien d'encendre un foc per cada nau avistada, o un de sol durant 15 minuts si eren més de 10.[11] Les construccionsTècnicament, les construccions destinades exclusivament a la vigilància són talaies,[12] mentre que, si també tenen una funció defensiva, es fa servir el genèric torre. No obstant això, com que les talaies també són torres, sovint es fan servir els dos termes indistintament. Torres i talaies de comunicació perimetralAquestes són les torres indispensables per transmetre la informació d'una talaia a la següent. La seva localització prioritzava la visibilitat a llarga distància, i sovint no tenien bona visió sobre les cales i els ports.
Torres auxiliarsAquestes torres tenien la funció de vigilar determinats punts clau de la defensa litoral, en cas que cap altra torre no hi tengués bona visibilitat, i generalment tenien contacte visual solament amb una altra torre, i en certs casos (com el de la Torre d'en Beu) amb cap altra torre. D'altres eren simplement torres de defensa i no feien senyals.
Altres torres  A més de tot aquest entramat de torres que podríem dir públiques, els particulars també construïren defenses particulars per protegir-se en cas d'atac, atès que les operacions de pillatge en indrets rurals eren molt més habituals. Així, moltes de possessions pròximes a la mar eren fortificades amb una torre per defensar-se i resguardar-se en cas d'atac, com ara l'Àguila, Capocorb, la Vall o la Devesa de Ferrutx.
Fortificacions
El Fort del Cap Enderrocat, projectat el 1892 amb la finalitat de poder creuar focs amb el castell de Sant Carles, el Fort de la Torre d'en Pau[23] i el Fort d'Illetes, tots dos de 1898, corresponen a una cronologia i una finalitat totalment diferents, però s'engloben en la mateixa tipologia d'elements de defensa de la costa. Castells
Murades
Vegeu tambéReferències
Bibliografia
Enllaços externs
|
