Va començar la seva activitat el 1931 com a crític cinematogràfic, als diaris ABC, La Voz, Claridad; a revistes especialitzades com a Nuestro Cinema, Popular Film o Films Selectos; i a l'emissora Unión Radio.[1] Durant la Guerra Civil va rodar diversos documentals per al bàndol republicà. En finalitzar la guerra va iniciar la seva relació amb la productora valenciana CIFESA, dirigint la seva primera pel·lícula el 1941: El hombre que se quiso matar, adaptació del llibre de Wenceslao Fernández Flórez, i protagonitzada per Antonio Casal. El seu primer gran èxit va ser Eloísa está debajo de un almendro, basada en l'obra d'Enrique Jardiel Poncela, i produïda també per CIFESA. L'èxit va impulsar Rafael Gil a continuar la relació amb la productora, amb la qual va arribar a dirigir vuit pel·lícules, de les quals gairebé totes van obtenir força èxit.
El 1957 funda la productora Coral Films i comença a realitzar pel·lícules per a la seva pròpia marca, i per a altres com ara Valdez il mezzosangue, de John Sturges, o El alijo, d'Ángel del Pozo.[1]
Gil va ser un destacat director del règim franquista. Les seves obres posteriors, sovint en col·laboració amb el guionista i novel·lista franquista Fernando Vizcaíno Casas, retraven amb nostàlgia els anys de dictadura.[2]
El cine de Rafael Gil
«
De no existir el cine cuando él abrió los ojos a los gustos y a la razón, lo habría inventado; porque el cine, para Rafael Gil, llegó a ser una auténtica necesidad física.
»
— Carlos Fernández Cuenca, «Rafael Gil», en Revista Internacional del Cine, núms. 11–12
Va desenvolupar una extensa activitat que va abastar més de quaranta anys d'exercici com a director; va rodar seixanta-vuit pel·lícules; també va treballar com a guionista i productor. En totes elles va comptar amb un excel·lent equip tècnic, com ara l'escenògraf Enrique Alarcón.
Va iniciar el seu cinema als anys quaranta amb tres pel·lícules petites, sense que suposessin grans èxits, però que els crítics destaquen, d'aquí va passar a una fase en la qual va realitzar alguns melodrames de gran èxit i va adaptar gran quantitat d'obres literàries de clàssics espanyols, com Galdós, Lope de Vega, Wenceslao Fernández Flórez, Jardiel Poncela, Blasco Ibáñez i d'altres. També va provar el cinema històric i religiós. En aquells anys va aconseguir ser un dels realitzadors bàsics de la indústria espanyola del cinema. En els últims anys de la seva carrera, durant els anys vuitanta, va realitzar diverses adaptacions de l'escriptor Fernando Vizcaíno Casas.
