Howard Hawks
Howard Hawks (Goshen, Indiana, 30 de maig de 1896 - Palm Springs, Califòrnia, 26 de desembre de 1977) fou un director, guionista i productor de cinema estatunidenc.[1] En la seva àmplia filmografia, que va incloure cinema negre, westerns i comèdies, entre d'altres, hi ha nombroses pel·lícules premiades amb premis Oscar, entre altres guardons. Tanmateix, només va obtenir una nominació per El sergent York i un Oscar honorífic el 1975. Director amb una rica i eclèctica producció, cal destacar-lo com el director de Scarface, Quina fera de nena!, El son etern, Els senyors prefereixen les rosses i Rio Bravo. Cineasta de la moral, els seus personatges són sovint caracteritzats per un gran rigor d'esperit i un fort sentit del deure.[1] BiografiaHoward Hawks és el primer fill de Frank W. Hawks, industrial d'Indiana i de Helen Howard, provinent d'una rica família d'industrials del paper a Wisconsin a Neenah. Estudia enginyeria a les universitats dePasadena i Nova York. Aviat comença a treballar com a pilot de curses abans d'anar a l'aviació militar durant la Primera Guerra Mundial. Segurament per això, les seves pel·lícules que posen en escena aviadors i pilots de curses tenen un segell d'autenticitat. Després de la guerra, exerceix diversos petits oficis i després s'instal·la a Hollywood el 1924. El mateix any escriu el seu primer guió, Tiger Love, i l'any següent dirigeix la seva primera pel·lícula: The Road to Glory. Després de vuit pel·lícules mudes, passa fàcilment a les sonores, i tocarà tots els gèneres esdevenint un clàssic en cadascú: western, comèdia, cinema negre, comèdia musical, aventures i acció. Clàssic entre els clàssics, cineasta d'estil transparent, sempre col·locava la càmera a l'alçada de la mirada dels seus personatges. Va destacar la seva idea de grup i la seva fidelitat a l'amistat. Hawks ha confeccionat una filmografia que es podria tractar d'un manual sobre l'art cinematogràfic respecte als ensenyaments que es deriven a l'hora de col·locar la càmera, dirigir actors de manera natural o planificar una escena. També és cert que el seu reconeixement no arribaria fins als anys 60 gràcies a una sèrie d'estudis realitzats en la revista Cahiers du cinéma.
Filmografia com a director
Bibliografia
Referències
Enllaços externs
|