|
Fernando Eimbcke
Fernando Eimbcke Damy (Ciutat de Mèxic, Mèxic 1970) és un director de cinema mexicà, dues vegades guardonat amb el Premi Ariel.[1] TrajectòriaEimbcke Damy va voler estudiar fotografia fixa, de manera que va començar a treballar en aquest ram amb Carlos Somonte. Quan va conèixer al cinematografista Emmanuel Lubezki, qui havia estudiat cinema, Eimbcke va decidir ingressar al Centro Universitario de Estudios Cinematográficos (CUEC) de la UNAM. Encara que va realitzar l'examen, va ser rebutjat i durant tot el següent any es va dedicar només a veure pel·lícules. Més tard, per fi, va ser acceptat en el CUEC (1992-1996). Va iniciar la seva carrera realitzant videoclips per a grups musicals alternatius com Plastilina Mosh (Mr. P-Mosh), Jumbo (Siento que), Zurdok (Si Me Advertí) i Molotov (Rastaman-dita), dels quals va obtenir diversos premis MTV. També va realitzar diversos curtmetratges, entre ells La suerte de la fea... a la bonita no le importa (2002), guanyador del Primer Concurs Nacional de Projectes de Curtmetratge, realitzat per l'Institut Mexicà de Cinematografia (Imcine). La seva òpera prima, Temporada de patos, es va estrenar el 2004 a les sales de cinema i es va convertir en la sorpresa del cinema mexicà en aquest any, va rebre elogis i múltiples premis, inclosos 11 Ariel de l'Acadèmia Mexicana de Cinema a Millor pel·lícula, òpera preval, direcció, guió (Eimbcke, Markovitch), actor (Enrique Arreola), actriu (Danny Perea), cinematografia (Alexis Zabe), edició (Mariana Rodríguez), música (Líquidos, Alejandro Rosso), direcció d'art i so.[2] La idea de Temporada de patos va sorgir de la lectura del llibre Alta fidelitat de Nick Hornby, en la qual els personatges treballen en una botiga de discos i se la passen enraonant durant tota la novel·la, en la qual "no passa res". D'aquí Eimbcke va idear uns personatges que no tenen res a fer en un diumenge quan se'ls va la llum. En un taller va conèixer a Paula Markovitch, qui el va ajudar a reprendre la història dels personatges enfrontats al tedi d'un diumenge. Per a començar a donar-li forma a la seva òpera prima, Fernando va recórrer a diverses influències, entre les quals esmenta a Jim Jarmusch i Yasujiro Ozu, així com pel·lícules sud-americanes com 25 watts o Nueve reinas.[3] El seu segon llargmetratge va ser Lake Tahoe (2008) narra la història de Juan, un adolescent de 16 anys que recorre una ciutat a la recerca d'una refacció per a un automòbil que acaba de xocar amb un pal. En el seu recorregut, l'espectador descobreix també que la seva família ha perdut poc abans al pare, tràngol amarg que cada familiar transmet i assumeix a la seva manera. Lake Tahoe va ser molt ben rebuda pels mitjans internacionals i va rebre el premi FIPRESCI de la crítica internacional.[4] i el premi Alfred Bauer en reconeixement a les noves perspectives del cinema a la Berlinale de febrer del 2008.[5] Pel seu tercer llargmetratge Club sándwich (2013) Eimbcke va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de cinema de Sant Sebastià. _8.jpg) Filmografia
Curtmetratges
Premis
Mólotov, Plastilina Mosh, Jumbo i Genitallica;quests tres últims li van valer nominacions al canal MTV com a vídeo de la gent amb Plastilina Mosh 1998, Jumbo 2000 i Genitallica 2001. En el 2000 va rebre el premi al millor vídeo Iberoamericà a MTV Europa per la seva col·laboració amb el grup espanyol Dover. Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fernando Eimbcke |
||||||||||||||||||
