PanarquismeEl panarquisme és una filosofia política que advoca per la coexistència pacífica de tots els sistemes polítics, fent èmfasi en el dret de tot individu a afiliar-se lliurement i sortir de la jurisdicció de qualsevol govern que escullin, sense veure's obligats a canviar la seva actual localització.[1] La gent organitzaria els seus propis governs i que servirien a qui o el que vulguessin, sense sortir de casa o les seves terres.[2] També tindrien el dret de canviar de forma de govern en cas que ho desitgessin, sense oposició.[3] No hi hauria un govern central pel fet que cada persona triaria el seu propi estil de govern,[4] i cada un d'aquests governs podrien treballar en conjunt com un tot per a tots en forma d'un "govern en xarxa".[5] En cas de conflictes entre individus sota diferents governs es proposa el Dret internacional per a solucionar-los. Origen i desenvolupamentOriginalment, el concepte va ser proposat per l'economista polític belga Paul Émile de Puydt en un article publicat el 1860.[6] No obstant això, la paraula "panarquia" ha tingut altres significats diferents,[7] sent la paraula "panarquisme" què es refereix a la definició original de Puydt.[6] Max Nettlau va promoure la idea a principis del segle XX[8] i John Zube en l'última part del segle xx va escriure extensament sobre el concepte.[9] La idea de la panarquia és que aquesta reemplaci les "revolucions inútils". Dues idees similars són "jurisdiccions competitives superposades funcionals" (FOCJ) defensada pels economistes suïssos Bruno Frey i Reiner Eichenberger i "multigovern" preconitzat per Le Gran Day i altres.[10] Aquests sistemes de govern també s'han descrit com a "extraterritorials" o "exterritorials". El panarquisme ha estat adoptat per alguns sectors de l'anarquisme com una forma alternativa d'exposar les seves idees,[11][12] i també per aquells que promouen la secessió dels Estats i els partidaris de la creació de noves micronacions a bord de vaixells o illes artificials (seasteading). CríticaLa crítica més comuna al panarquisme és que és un concepte auto-contradictori, pel fet que alguns sistemes polítics rebutgen la coexistència pacífica. Aquesta crítica pot ser resposta col·locant una sola restricció als sistemes polítics que poden participar en panarquia: que han d'acceptar el principi bàsic de la panarquia mateixa. Referències
Vegeu tambéEnllaços externs
|