|
Mitologia bàltica La mitologia bàltica és el conjunt de creences i ritus dels bàltics que s'origina a la prehistòria (derivada de la religió protoindoeuropea) i continua, barrejant-se i assimilant-se amb el cristianisme, fins a l'inici de l'edat moderna. Les fonts per al seu coneixement són indirectes: supervivència de càntics i festes al folclore popular, les cròniques dels missioners, les restes arqueològiques[1] i les cròniques de pobles veïns, com ara els germànics i russos, històries del foklore, estudis etimològics i la mitologia comparada.[2] Les divinitats del panteó bàltic es poden dividir en tres branques, que representen l'expansió i l'extensió geogràfica dels pobles bàltics des del seu origen fins a l'edat mitjana. Així, existeixen divinitats prutenes, lituanes i letones.[3] Moltes d'elles són variants locals de la mateixa figura però existeixen déus específics de cada poble. La mitologia bàltica destaca pel paper atorgat als animals i altres elements naturals en la seva adoració, ja que les figures de l'entorn apareixen divinitzades i se'ls ret culte a través de sacrificis, monuments i festivals. El foc ocupava un rol fonamental com a agent de canvi, de mort i de vida i per això cremava de forma permanent als temples antics bàltics. Dievas és el déu del cel brillant. És el déu principal sobre el qual hi ha divinitats menors.[1] La seua cosmologia consisteix en un arbre còsmic, coronat per símbols del cosmos i que té el tronc vigilat per cavalls i serps.[1] Segons aquestes religions, quan un èsser humà mor, sobreviuen el vele (que viatja a la regió dels morts) i el siela (principi vital que roman a la regió dels vius i es reanima en animals o plantes).[1] Referències
|
||||||||||||||||||||||
