Mitologia bascaLa mitologia basca és el conjunt de creences i mites precristians dels bascos. Tot i la intensa cristianització soferta en l'últim mil·lenni i les persecucions de la Inquisició, el poble basc ha conservat nombroses llegendes que parlen d'una mitologia pròpia molt antiga. Aquesta mitologia ha estat recollida al llarg del segle xx per estudiosos com J. M. Barandiarán i J. Caro Baroja, entre d'altres. Les llegendes de pobles veïns romanitzats, com les de l'Alt Aragó o Astúries mostren una sorprenent similitud. L'antiga religió basca sembla estar centrada en una divinitat central de caràcter femení, que rep el nom de Mari. El seu consort masculí rep el nom de Maju o Sugaar. Encara que hi ha nombroses referències a l'existència d'una divinitat celeste, anomenada Urtzi, i que podria ser assimilable al Júpiter romà o al Déu cristià, aquest sembla no tenir cap paper en les llegendes, i és probablement una incorporació d'origen exterior. L'antiga religió basca és, per tant, de caràcter ctònic, i tots els seus personatges tenen el seu cau a la Terra i no al firmament, que sembla com un paratge buit pel qual Mari o Maju viatgen de muntanya a muntanya, o pasturen ramats de núvols. Altres personatges de la mitologia basca són les lamies, els mairus, els iratxos, Basajaun, Gaueko, Tartalo, els galtzagorris, el drac primigeni o Herensuge, les sorgines o bruixes, els jentils, Aatxe, etc. Fonts històriquesLes principals fonts d'informació sobre les creences no cristianes són:[1]
DeïtatsAide (Aidetikako, Aideko) és la deessa de l'aire i el vent. És una força sobrenatural que pot ajudar o oposar-se a les accions humanes. Segons la mitologia basca, el món té dos aspectes: Berezko (natural) i Aideko (sobrenatural, místic). Per actuar en el domini del primer és necessari emprar forces o mitjans naturals; mentre que en el segon, només val la pregària i la màgia. Aide es pot transformar en Lauso i en Lainaide (boira). Lauso i Aideko invoquen boires denses i núvols que poden ser beneficiosos, neutres o dolents. Tot i això, els núvols causants de tempestes sovint s'associen a Eate i al geni malvat Aidegaxto. També està relacionada amb una divinitat inferior anomenada Egoi, associada als vents del sud. Amalur és la deessa de la terra. Està relacionada amb Mari, personificació de la natura i alhora divinitat superior que domina a tots els personatges mitològics. Eate és el déu de les tempestes i catàstrofes naturals, a vegades associat amb el foc i el glaç. Eguzki (Ekhi, Eki), la deessa del Sol. Protectora de la humanitat i enemiga de tots els mals esperits. Els antics bascos l'anomenaven "àvia"; i celebraven rituals en honor seu durant la posta de sol. Segons la llegenda, aquesta viatjava cada nit a Itxasgorrieta ("Els mars vermellosos"), sota terra, i retornava a l'úter de la seva mare, per tornar a renéixer el matí següent. Ilargi (Ile, Ilazki), la deessa de la Lluna. Actua de vigilant nocturna i guardiana de la nit, del treball i dels nens. Castiga els lladres i en general els qui infringeixen la llei durant la nit. Inguma, el déu dels malsons. Era considerat com una força malèfica que entrava a les cases de nit i causava malsons als residents, o fins i tot els matava mentre dormien. Mari és la mare terra. Té el domini de les forces del clima i de l'interior de la terra. Entre les seves missions està castigar la mentida, el robatori i l'orgull. D'ella venen els béns de la terra i l'aigua dels déus. Sugaar, el déu de les tempestes i els llamps. Té forma de drac o serpent. Sovint se'l relaciona amb una divinitat inferior, Orko (el déu dels trons), i amb Herensuge (el drac primigeni). Esperits i altres figures
Raons de la seva supervivènciaLa tardana cristianització que apuntava el pare José Miguel de Barandiarán a la seva obra L'home primitiu al País Basc, sobretot en aquelles parts allunyades de les vies d'accés romanes,[2] va poder ser la causa de la pervivència de la primitiva religió basca fins a estadis molt tardans en comparació amb la resta d'Europa; mostra d'això serien les restes de sengles assentaments que els vilatans tenien com a estada de gentils als contraforts d'Aralar encara al segle XIII.[3] La pervivència de l'entorn rural preeminentment agrícola fins pràcticament mitjans del segle XX ha permès transmetre gran part de les tradicions orals i no és estrany que així l'arquetip de Mari hagi sobreviscut fins a l'actualitat, encara que fos de vegades demonitzada i altres vegades sincretitzada per part de l'Església catòlica. Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|