|
Khilperic II
Khilperic II (Chilperichus) (vers 672 – 13 de febrer 721) va ser rei merovingi de Nèustria i Borgonya a partir del 715 i l'únic dels francs des del 718 fins a la seva mort. Va ser el darrer rei de la dinastia a exercir autoritat real.[1] BiografiaFill de Khilderic II i Bliquilda, tan sols tenia tres anys quan els seus pares i el seu germà Dagobert van ser assassinats per un grup de nobles descontents. Degut a la seva edat no va ser considerat com a successor del seu pare com a rei dels francs i per protegir-lo de les lluites pel poder fratricides que es vivien a la família merovíngia (i apartar-lo del tron) se'l va recloure a un monestir on prengué el nom de Daniel. A la mort de Dagobert III, l'any 715, es va convertir en el millor candidat a la corona. Tenia quaranta-tres anys quan, com marcava la tradició, va ser alçat sobre els escuts dels guerrers neustrians per proclamar-lo rei. Prengué el nom de Khilperic II, tot i que per la seva formació monàstica resultà un rei molt diferent de Khilperic I, que es caracteritzà per la seva oposició a l'Església.  Khilperic va ser coronat amb la intenció que, tal com havia passat amb els anteriors reis merovingis (coneguts amb el sobrenom de mandrosos, fos tan sols un instrument a mans del majordom de palau de Nèustria Ragenfrid. Khilperic, però, resultà ser un líder destacat tant en el govern com en la batalla, i sempre combaté al capdavant dels seus exèrcits. El 716, ell i Ragenfrid van portar els exèrcits neustrians a Austràsia, que en aquells moments es trobava en guerra civil entre els partidaris de Teodoald, net de Pipí d'Heristal i amb el suport de la seva àvia Plectruda, i els de Carles Martell, fill bastard de Pipí. L'exèrcit neustrià es va dirigir cap a Colònia, un bastió de Plectruda, i a les proximitats de la ciutat es va enfrontar a Carles Martell. Khilperic resultà victoriós i Carles es va veure obligat a fugir a les muntanyes d'Eifel. Aleshores Khilperic va posar setge a la ciutat de Bolonya per sotmetre el seu altre rival pel poder a Austràsia. Plectrude es va rendir i reconegué Khilperic com a rei, entregant-li els tresors d'Austràsia i renunciant als drets del seu net com a majordom de palau. Però mentre Khilperic i Ragenfrid tornaven triomfants cap a Nèustria havent-se proclamat reis de tots els francs, Carles Martell els va parar una emboscada prop de Malmedy, castigant el seu exèrcit i fugint després. A partir d'aquí, Carles Martell no va parar de combatre Khilderic en territori neustrià. Carles Martell no va tornar a ser derrotat i va demostrar la seva superioritat batalla rere batallam fins que el 717 va obtenir una victòria definitiva a Vincy, prop de Cambrai.[2] El rei i el seu majordom van haver de fugir fins a París, i Carles Martell va desplaçar-se a Austràsia per combatre a Plectruda. Un cop va caure Colònia i prengué el control del regne, Carles va desposseir oficialment del regne d'Austràsia a Khilperic, nomenant rei a Clotari IV. Uns anys més tard, el 718, Khilperic s'aliaria amb Otó el Gran d'Aquitània per recuperar Austràsia, però va ser derrotat un altre cop a Soissons. Però el 719, a la mort de Clotari IV, Khilperic i Carles negociaren un acord mitjançant el qual Carles accedia a proclamar Khilperic rei de tots els francs a canvi que ell fos nomenat Majordom de Palau de tots els regnes. Tanmateix a partir d'aleshores el poder reial quedaria completament desprestigiat i ell i els seus descendents regnarien de forma purament nominal a mans dels majordoms de palau. Khilperic va morir un any després a Attigny i fou enterrat a Noyon.[3] Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Khilperic II Notes i referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
_-_Chilp%C3%A9ric_II_roy_de_France_(670-721).jpg)
