Galileu va néixer a Pisa, Ducat de Florència, i va ser el primer dels sis fills de Giulia Ammannati i Vincenzo Galilei, un conegut intèrpret de llaüt, compositor i teòric de la música. El mateix Galileu va ser un bon intèrpret de llaüt i també va heretar del seu pare un sentit escèptic sobre l'autoritat establerta[9] i el valor de l'experimentació.
Galileu va rebre el seu nom en honor del seu avantpassat Galileo Bonaiuti, metge, professor universitari i polític que va viure a Florència del 1370 al 1450. A finals del segle xiv el cognom familiar va canviar de Bonaiuti (o Buonaiuti) a Galilei. Quan Galileu tenia vuit anys la seva família es va traslladar a Florència.
La filla gran de Galileu, Virgínia, a qui estava molt unit. En ingressar al convent va rebre el nom de Maria Celeste. Està enterrada amb ell a la Basílica de la Santa Creu, a Florència.
Tot i que Galileu era catòlic, va tenir descendència amb Marina Gamba fora del matrimoni. Van tenir dues filles, Virgínia, nascuda l'any 1600, i Lívia, el 1601, i un fill, Vincenzo, que va néixer l'any 1606. Degut al seu naixement il·legítim, el seu pare va considerar que les dues noies no podien optar al matrimoni[10] i que la seva única alternativa era la vida religiosa. Galileu va enviar les seves dues filles al convent de San Matteo a Arcetri, on van restar fins al final de les seves vides.[11] Virgínia va adoptar el nom Maria Celeste després d'entrar al convent. Va morir el 2 d'abril de 1634 i va ser enterrada a la Basílica de la Santa Creu, a Florència, on anys després també va ser soterrat el seu pare Galileo Galilei. Lívia va prendre el nom de Germana Arcàngela i va estar malalta la major part de la seva vida. Vincenzo va ser legitimat com a hereu legal de Galileu i es va casar amb Sestilia Bocchineri.[12]
El 1581, Galileu entra a la universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat en suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndol observant les oscil·lacions d'un llum a la catedral, teoria fortament criticada pel seu amic Guidobaldo del Monte. El 1592, Galileu esdevé, amb el suport de Guidobaldo del Monte i del seu germà, el cardenal del Monte, professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transformen.
El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputà amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel. El 1609 s'assabenta de la invenció del telescopi per part de l'holandèsHans Lippershey i decideix construir-se el seu propi telescopi, diferent del dels Països Baixos i aplicar-lo a l'observació dels cels. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments que li permetia estudiar els cràters de la Lluna[13] i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl·lits de Júpiter (els satèl·lits galileans).[14] Descobriment que li serà disputat per Simon Marius, i les fases de Venus.[15] Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposaven de telescopis que poguessin confirmar les seves observacions. El telescopi més potent de Galileu, amb una longitud total de 980 mil·límetres va augmentar els objectes unes 30 vegades.[16]
El gran duc de Toscana el nomena matemàtic de la cort de Florència, la qual cosa li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. Galileu continua fent remarcables descobriments científics, observant les fases de Venus, que, amb els satèl·lits de Júpiter, el convencen que Copèrnic no estava equivocat. L'Església s'oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seva carta a la gran duquessa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616.
El 1623, el papa Urbà VIII autoritza Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic. No obstant això, Galileu és jutjat a Roma per la Inquisició a causa dels Diàlegs de 1632,[17] perquè el 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic. Aquest judici no fou anul·lat fins a l'any 1992.[18]
La condemna de Galileu fou commutada per un arrest domiciliari a Arcetri, prop de Florència. Allà acabà les seves recerques sobre el moviment i la resistència dels materials. El 1638 publicà a Leiden els "Discursos i demostracions matemàtiques sobre les dues noves ciències". Aquest treball marcà el començament de l'estudi de la dinàmica.
Segle XVII - La resistència a la separació entre ciència i teologia
La teoria de l'heliocentrisme, suposava qüestionar que els texts bíblics (com per exemple que la Terra fos el centre de l'Univers -geocentrisme-) fossin vàlids per a una verdadera ciència. Les conseqüències no només van ser per a la teologia i la ciència incipient, també es van produir conseqüències metafísiques i ontològiques, que produirien reaccions dels científics.
Segle XVIII - Benet XIV autoritza les obres sobre l'heliocentrisme
El papaBenet XIV va autoritzar les obres sobre l'heliocentrisme en la primera meitat del segle xviii, en dos moments:
El 1741, davant la prova òptica de l'òrbita de la Terra, va fer que el Sant Ofici donés a l'impressor la primera edició de les obres completes de Galileo.
En 1756, les obres favorables a l'heliocentrisme van ser autoritzades de nou, per un decret de la Congregació de l'Índex, que retira aquestes obres de l'Index Librorum Prohibitorum.
Segle XX - Homenatge sense rehabilitació
A partir de Pius XII es comença a retre homenatge al gran savi que era Galileu. El 1939, aquest papa, en el seu primer discurs a l'Acadèmia Pontifícia de les Ciències, a pocs mesos de la seva elecció al papat, descriu a Galileu "l'heroi més audaç de la investigació... sense pors del preestablert i els riscs al seu camí, ni temor a trencar els monumentos"[19] El seu biògraf de 40 anys, el professor Robert Leiber va escriure: "Pius XII va ser molt acurat en no tancar cap porta a la Ciència prematurament. Va ser enèrgic en aquest punt i va sentir pena pel cas de Galileu."[20] El 1979 i 1981, el papa sant Joan Pau II va encarregar una comissió per a estudiar la controvèrsia de Ptolemeu-Copèrnic dels segles XVIi XVII. Sant Joan Pau II va considerar que no es tractava de rehabilitació. El 31 d'octubre de 1992, Joan Pau II ret homenatge una vegada més al savi durant el seu discurs als partícips en la sessió plenària de l'Acadèmia Pontifícia de les Ciències. En ell reconeixia clarament els errors de certs teòlegs del segle XVII en l'assumpte.
El papa Joan Pau II va demanar perdó pels errors que haguessin comès els homes de l'Església al llarg de la història. En el cas de Galileu, va proposar una revisió honrada i sense prejudicis el 1979, però la comissió que va nomenar a l'efecte el 1981 i que va donar per conclosos els seus treballs el 1992, va repetir una vegada més la tesi que Galileu mancava d'arguments científics per demostrar l'heliocentrisme i va sostenir la innocència de l'Església com a institució, i l'obligació de Galileu de deixar-li obediència i reconèixer el seu magisteri, justificant la condemna i evitant una rehabilitació plena. El mateix cardenal Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ho va expressar rotundament el 15 de febrer de 1990 a la universitat romana de La Sapienza,[21] quan en una conferència va fer seva l'afirmació del filòsof agnòstic i escèpticPaul Feyerabend:
«
L'Església de l'època de Galileu s'atenia més estrictament a la raó que el propi Galileu, i prenia en consideració també les conseqüències ètiques i socials de la doctrina galileana. La seva sentència contra Galileu va ser raonable i justa, i només per motius d'oportunisme polític es legitima la seva revisió -P.Feyerabend, Contra l'opressió del mètode, Frankfurt, 1976, 1983, p.206-[22][23]
»
Aquestes declaracions varen ser objecte d'una forta polèmica quan l'any 2008 el ja papa Benet XVI va renunciar a una visita a la Universitat de Roma La Sapienza.
És habitual en Ratzinger la cita d'autors, a priori contraris a les actituds de l'Església, per reforçar les seves tesis, de la mateixa manera que cita Paul Feyerabend, al qual qualifica de filòsof agnòstic i escèptic,[22] cita també al qual qualifica de marxista romànticErnst Bloch per justificar científicament, acollint-se a la teoria de la relativitat, la correcció de la condemna a Galileu no només contextualitzada en la seva època sinó des de la nostra:
«
Segons Bloch, el sistema heliocèntric -igual com el geocèntric- es fonen sobre supòsits indemostrables. En aquesta qüestió exerceix un paper importantíssim l'afirmació de l'existència d'un espai absolut, qüestió que actualment la teoria de la relativitat ha desmentit. Aquest (Bloch) escriu textualment: Des del moment en què, amb l'abolició del pressupost d'un espai buit i immòbil, no es produeix ja cap moviment en aquest, sinó simplement un moviment relatiu dels cossos entre si, i la seva determinació depèn de l'elecció del cos assumit com en repòs, també es podria, en el cas que la complexitat dels càlculs resultants no mostrés això com a improcedent, prendre, abans o després, la terra com a estàtica i el sol com a mòbil -E. Bloch, El principi de l'esperança, Frankfurt, 1959, pàg. 290.
L'avantatge del sistema heliocèntric respecte al geocèntric no consisteix llavors en una major correspondència amb la veritat objectiva, sinó simplement en una major facilitat de càlcul per a nosaltres.[24]
»
Sens dubte resulta més escandalosa per als científics l'asseveració, que també fa seva en aquestes mateixes pàgines, de C. F. von Wizsäcker:
«
Des de les conseqüències concretes de l'obra galileana, C.F. von Weizsäcker, per exemple, dona un pas endavant quan veu un camí directíssim que condueix des de Galileu a la bomba atòmica.[25]
»
Si bé Ratzinger considera que Galileu va obrir la caixa de Pandora[26] no es pot oblidar que serà la Congregació per a la Doctrina de la Fe o Sant Ofici qui condemna Galileu. Serà igualment la Inquisició com conjunt d'institucions dedicades a la supressió de l'heretgia la que santificarà la coerció, la tortura, el càstig, l'ajusticiament i l'assassinat com a modus operandi necessari per preservar la veritat i el poder de la jerarquia catòlica. En aquest sentit, indica Savater, hi ha qui intenta culpar a la il·lustració, i per tant també a la ciència i als seus precursors -Galileu, Descartes…- de tots els mals dels últims segles però no s'ha d'oblidar que:
«
la Inquisició va inaugurar uns procediments de busseig en la intimitat de les ments i càstig dels dissidents que després van culminar en el Terror revolucionari, el Gulag i altres abusos totalitaris que recentment alguns hagiògrafs han carregat ni més ni menys que a compte...¡de la Il·lustració!.[27]
»
Segle XXI - La impossible rectificació de la condemna
Si el 1633 el Sant Ofici va condemnar a Galileu adduint raons tant bíbliques com científiques, des del segle xxi, amb suficient distància, podem afirmar que l'Església no va saber admetre el canvi de paradigma científic que suposaven les aportacions de Copèrnic, Kepler i Galileu. L'Església catòlica va haver d'usar la força bruta de la Inquisició i la raó caduca del somort paradigma geocèntric per prohibir les seves obres i limitar la repercussió dels seus descobriments.[28] Com indica Stephen Hawking, Galileu probablement és el màxim responsable del naixement de la ciència moderna, més que qualsevol altre,[29]Albert Einstein el va anomenar Pare de la ciència moderna.[30]
La protesta de La Sapienza en 2008
Joseph Ratzinger, ja com a papa, havia estat convidat a participar de la cerimònia d'inauguració del curs acadèmic prevista per al 17 de gener de 2008 però va haver de renunciar davant de la protesta iniciada uns mesos abans per 67 professors de la Universitat de Roma La Sapienza i amb el suport després de nombrosos professors i estudiants per declarar-lo persona non grata.[31][32]
El Claustre de professors no va acceptar la posició medieval del papa davant de la condemna de Galileu i condemnava les afirmacions que havia realitzat en el discurs públic pronunciat a la Universitat de Roma La Sapienza el 1990.[33]
Celebracions vaticanes en 2009
376 anys després de la seva condemna i la prohibició dels seus llibres, i aprofitant els esdeveniments de l'Any de l'astronomia, el Vaticà va celebrar, el 15 de febrer de 2009, una missa en el seu honor. La celebració, va ser oficiada per monsenyor Gianfranco Ravasi i va estar promoguda per la Federació Mundial de Científics; la Santa Seu volia fer pública l'acceptació del llegat del científic dins de la doctrina catòlica.[34] El 2009, dins de la celebració de l'Any Internacional de l'Astronomia, la Santa Seu va organitzar un congrés internacional sobre Galileo Galilei[35][36] i va publicar una nova edició d'un llibre amb els documents dels Arxius Secrets del Vaticà sobre el procés seguit contra ell.[37] El llibre ha estat escrit pel bisbe Sergio Pagano, qui en va fer una edició anterior l'any 1984.[38]
↑"Galileo and the Birth of Modern Science, by Stephen Hawking, American Heritage's Invention & Technology, Spring 2009, Vol. 24, No. 1, p. 36
↑John Gribbon. The Fellowship: Gilbert, Bacon, Harvey, Wren, Newton and the Story of the Scientific Revolution. The Overlook Press, 2008. p.26
↑John Gribbon. The Fellowship: Gilbert, Bacon, Harvey, Wren, Newton and the Story of the Scientific Revolution. The Overlook Press, 2008. p.42
↑Sobel (2000, p. 5)Chapter 1.Arxivat 2000-05-10 a Wayback Machine. Consulta 23 de març de 2012. "But because he never married Virginia's mother, he deemed the girl herself unmarriageable. Soon after her 13th birthday, he placed her at the Convent of San Matteo in Arcetri."
↑Pedersen, O. (24–27 May 1984). "Galileo's Religion". Proceedings of the Cracow Conference, The Galileo affair: A meeting of faith and science: 75–102, Cracow: Dordrecht, D. Reidel Publishing Co.
↑Edgerton, S. Y.. The Mirror, the Window, and the Telescope: How Renaissance Linear Perspective Changed Our Vision of the Universe. Ithaca: Cornell University Press, 2009, p. 159. ISBN 9780801474804.
↑Drake, S. Galileo at Work. Chicago: University of Chicago Press, 1978, p. 153. ISBN 978-0-226-16226-3.
↑«Phases of Venus» (en anglès americà), 02-06-2019. [Consulta: 27 setembre 2020].
↑Discurs de Sa Santidad el Papa Pius XII del 3 de desembre de 1939 al Solemn Audience de la Sessió Plenària de l'Acadèmia, Discursos dels Papes de Piu XI a Juan Pablo II a l'Acadèmia Pontifícia de Ciències 1939-1986, Ciutat del Vaticà, p.34
↑Robert Leiber, Pius XII Stimmen der Zeit, novembre de 1958 en Pius XII. Sagt, Frankfurt 1959, p.411
↑Einstein (1954, p.271). Propositions arrived at by purely logical means are completely empty as regards reality. Because Galileo realised this, & particularly because he drummed it into the scientific world, he is the father of modern physics-indeed, of modern science altogether.
↑Sergio Pagano. I documenti vaticani del processo di Galileo Galilei Edita Collectanea Archivi Vaticani 2009, p. CCLXVIII, 332, ISBN 978-88-85042-62-9
↑Sergio Pagano. I documenti del processo di Galileo Galilei. Edita Pontificiae Academiae Scientiarum Scripta Varia, 53 i Collectanea Archivi Vaticani, 21. Roma, 1984, ISBN 88-85042-11-2. Disponible a biblioteca.tv
Biagioli, Mario. Galileo, Courtier: The Practice of Science in the Culture of Absolutism. Chicago, IL: University of Chicago Press, 1993.
Blackwell, Richard J.. Behind the Scenes at Galileo's Trial. Notre Dame, IN: University of Notre Dame Press, 2006. ISBN 0-268-02201-1.
Brodrick, James, S. J.. Galileo: the man, his work, his misfortunes. Londres: G. Chapman, 1965.
Clagett, Marshall (editor & translator). Nicole Oresme and the Medieval Geometry of Qualities and Motions; a treatise on the uniformity and difformity of intensities known as Tractatus de configurationibus qualitatum et motuum. Madison, WI: University of Wisconsin Press, 1968. ISBN 0-299-04880-2.
Clavelin, Maurice The Natural Philosophy of Galileo MIT Press 1974
Coffa,J Galileo's Concept of Inertia Physis 1968
Consolmagno, Guy; Schaefer, Marta (1994) Worlds Apart, A Textbook in Planetary Science. Englewood, New Jersey: Prentice-Hall, Inc. ISBN 0-13-964131-9
Cooper, Lane. Aristotle, Galileo, and the Tower of Pisa. Ithaca, NY: Cornell University Press, 1935. ISBN 1-4067-5263-0.
Coyne, George V., S.J.. The Church's Most Recent Attempt to Dispel the Galileo Myth, 2005.
Drabkin, Israel & Drake, Stillman (Eds & translators) On Motion and On Mechanics University of Wisconsin Press 1960 ISBN 0-299-02030-4
Drake, Stillman (translator). Dialogue Concerning the Two Chief World Systems. Berkeley, CA: University of California Press, 1953.
Drake, Stillman. Discoveries and Opinions of Galileo. Nova York: Doubleday & Company, 1957. ISBN 0-385-09239-3.
Drake, Stillman. Introduction to the Controversy on the Comets of 1618, 1960.
Drake, Stillman. Galileo Studies. Ann Arbor: The University of Michigan Press, 1970. ISBN 0-472-08283-3.
Drake, Stillman (1973). "Galileo's Discovery of the Law of Free Fall". Scientific American v. 228, #5, p. 84–92.
Drake, Stillman. Galileo At Work. Chicago: University of Chicago Press, 1978. ISBN 0-226-16226-5.
Drake, Stillman. Galileo: Pioneer Scientist. Toronto: The University of Toronto Press, 1990. ISBN 0-8020-2725-3.
Drake, Stillman, and O'Malley, C.D. (translators). The Controversy on the Comets of 1618. Philadelphia, PA: University of Philadelphia Press, 1960.
Dugas,René A History of Mechanics 1955, Dover Publications 1988
Duhem, Pierre Etudes sur Leonard de Vinci 1906-13
Duhem, Pierre Le Systeme du Monde 1913 -
Duhem, Pierre History of Physics Catholic Encyclopedia
Einstein, Albert (1952). Foreword to (Drake, 1953)
Fantoli, Annibale (2003). Galileo — For Copernicanism and the Church, third English edition. Vatican Observatory Publications. ISBN 88-209-7427-4
Fantoli, Annibale. The Disputed Injunction and its Role in Galileo's Trial, 2005.
Favaro, Antonio (ed.). Le Opere di Galileo Galilei, Edizione Nazionale. Florència: Barbera, 1890–1909; 1929–1939; 1964–1966. ISBN 88-09-20881-1.
Feyerabend, Paul Againat Method Verso 1975
Feyerabend, Paul. Killing Time: The Autobiography of Paul Feyerabend. Chicago, MI: University of Chicago Press, 1995. ISBN 0-226-24531-4.
Fillmore, Charles (1931, 17th printing July 2004). Metaphysical Bible Dictionary. Unity Village, Missouri: Unity House. ISBN 0-87159-067-0
Finocchiaro, Maurice A.. The Galileo Affair: A Documentary History. Berkeley, CA: University of California Press, 1989. ISBN 0-520-06662-6.
Finocchiaro, Maurice A. «Book Review—The Person of the Millennium: The Unique Impact of Galileo on World History». The Historian, 69, 3, Fall 2007, p. 601–602. DOI: 10.1111/j.1540-6563.2007.00189_68.x.
Galilei, Galileo Galileo: Two New Sciences (Translation by Stillman Drake of Galileo's 1638 Discourses and mathematical demonstrations concerning two new sciences) University of Wisconsin Press 1974 ISBN 0-299-06400-X
Galilei, Galileo, and Guiducci, Mario. Discourse on the Comets, 1960.
Geymonat, Ludovico (1965), Galileo Galilei, A biography and inquiry into his philosophy and science, translation of the 1957 Italian edition, with notes and appendix by Stillman Drake, McGraw-Hill
Grant, Edward Aristotle, Philoponus, Avempace, and Galileo's Pisan Dynamics Centaurus, 11, 1965-7
Grassi, Horatio. On the Three Comets of the Year MDCXIII, 1960a.
Grassi, Horatio. The Astronomical and Philosophical Balance, 1960b.
Heilbron, John L.. Censorship of Astronomy in Italy after Galileo, 2005.
Hellman, Hal (1988). Great Feuds in Science. Ten of the Liveliest Disputes Ever. Nova York: Wiley
Kelter, Irving A.. The Refusal to Accommodate. Jesuit Exegetes and the Copernican System, 2005.
Humphreys, W. C. Galileo, Falling Bodies and Inclined Planes. An Attempt at Reconstructing Galileo's Discovery of the Law of Squares 'British Journal of History of Science' 1967
Koestler, Arthur. The Sleepwalkers: A History of Man's Changing Vision of the Universe. Penguin, 1990. ISBN 0-14-019246-8. Original edition published by Hutchinson (1959, London).
Koyré, Alexandre A Documentary History of the Problem of Fall from Kepler to Newton Transaction of the American Philosophical Society, 1955
Kuhn, T. The Structure of Scientific Revolutions 1962
Lattis, James M. (1994). Between Copernicus and Galileo: Christopher Clavius and the Collapse of Ptolemaic Cosmology, Chicago: the University of Chicago Press
Langford, Jerome K., O.P.. Galileo, Science and the Church. third. St. Augustine's Press, 1998. ISBN 1-890318-25-6.. Original edition by Desclee (New York, NY, 1966)
Lessl, Thomas, "The Galileo Legend". New Oxford Review, 27–33 (June 2000).
Linton, Christopher M.. From Eudoxus to Einstein—A History of Mathematical Astronomy. Cambridge: Cambridge University Press, 2004. ISBN 978-0-521-82750-8.
Losee, J. Drake, Galileo, and the Law of Inertia American Journal of Physics, 34, p. 430-2 1966
McMullin, Ernan, ed.. The Church and Galileo. Notre Dame, IN: University of Notre Dame Press, 2005. ISBN 0-268-03483-4.
McMullin, Ernan,. The Church's Ban on Copernicanism, 1616, 2005.
Mach, Ernst. The Science of Mechanics 1893
Machamer, Peter (Ed) The Cambridge Companion to Galileo Cambridge University Press 1998
Naylor, Ronald H. (1990). "Galileo's Method of Analysis and Synthesis," Isis, 81: 695–707
Pagano, Sergio (1984) I documenti del processo di Galileo Galilei. Edita Pontificiae Academiae Scientiarum Scripta Varia, 53 i Collectanea Archivi Vaticani, 21. Roma, 1984, ISBN 88-85042-11-2. Disponible a biblioteca.tv
Pagano, Sergio (2009) I documenti vaticani del processo di Galileo Galilei Edita Collectanea Archivi Vaticani, Roma. ISBN 978-88-85042-62-9
Remmert, Volker R. (2005). Galileo, God, and Mathematics. In: Bergmans, Luc/Koetsier, Teun (editors): Mathematics and the Divine. A Historical Study, Amsterdam et al., 347–360
Ratzinger, Joseph. Turning point for Europe? The Church in the Modern World—Assessment and Forecast. translated from the 1991 German edition by Brian McNeil. San Francisco, CA: Ignatius Press, 1994. ISBN 0-89870-461-8. OCLC60292876.
Seeger, Raymond J.. Galileo Galilei, his life and his works. Oxford: Pergamon Press, 1966.
Settle, B «An Experiment in the History of Science». Science, 133, 1961, pàg. 19–23.
Sharratt, Michael. Galileo: Decisive Innovator. Cambridge: Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-56671-1.
Shapere, Dudley Galileo, a Philosophical Study University of Chicago Press 1974
Shea, William R. and Artigas, Mario. Galileo in Rome: The Rise and Fall of a Troublesome Genius. Oxford: Oxford University Press, 2003. ISBN 0-19-516598-5.
Sobel, Dava. Galileo's Daughter. Londres: Fourth Estate, 2000. ISBN 1-85702-712-4.
René Taton. Planetary astronomy from the Renaissance to the rise of astrophysics Part A: Tycho Brahe to Newton. Cambridge: Cambridge University Press, 1989. ISBN 0-521-24254-1.
Thoren, Victor E. Tycho Brahe, 1989.
Van Helden, Albert. Galileo, telescopic astronomy, and the Copernican system, 1989.
Wallace, William A. (1984) Galileo and His Sources: The Heritage of the Collegio Romano in Galileo's Science, (Princeton: Princeton Univ. Pr.), ISBN 0-691-08355-X
Wallace, William A. Domingo de Soto and the Early Galileo. Aldershot: Ashgate Publishing, 2004. ISBN 0-86078-964-0.
White, Michael. (2007). Galileo: Antichrist: A Biography. Weidenfeld & Nicolson:London, ISBN 978-0-297-84868-4.
Wisan, Winifred Lovell (1984). "Galileo and the Process of Scientific Creation," Isis, 75: 269–286.
Zik Yaakov, "Science and Instruments: The telescope as a scientific instrument at the beginning of the seventeenth century", Perspectives on Science 2001, Vol. 9, 3, 259–284.
.svg)
