Magisteri de l'Església

El magisteri de l'Església és l'autoritat d'ensenyar que l'Església catòlica troba que té.^[1] Aquesta autoritat és entesa com inclosa a l'episcopat, que és la unió dels bisbes actuals de l'Església amb el papa, que té autoritat sobre els bisbes (primum inter pares), de manera individual i com a cos, així com sobre cada catòlic individualment. D'acord amb la doctrina catòlica, el Magisteri és capaç per ensenyar o interpretat les veritats de la fe, i pot ser tan infal·lible com no-infal·lible.

D'acord amb el Catecisme de l'Església Catòlica: «La missió d'interpretar autènticament la Paraula de Déu només ha estat confiada al Magisteri de l'Església, al papa i als bisbes en comunió amb ell».^[2]

La paraula magisteri deriva del llatí magister, que originàriament significava el càrrec de president, cap, director, etc. (en particular, es referia a l'ofici d'instructor de joves, tutor), o ensenyança, instrucció, consell, etc.^[3]

L'Església Catòlica ensenya que Jesucrist, la Paraula feta Carn,^[4] és la font de la revelació divina. L'Església basa tots els seus ensenyaments considerats com infal·libles en la Tradició i en l'Escriptura. El Magisteri consisteix en els ensenyaments infal·libles de l'Església. «Per tant, per la fe divina i catòlica totes aquelles coses que han de ser cregudes són contingudes a la paraula de Déu tal com es troba a l'Escriptura i a la tradició, i que són proposades per l'Església com a matèries per ser cregudes com a revelades per Déu, ja sigui pel seu judici solemne o mitjançant el seu Magisteri ordinari i universal.»^[5] No obstant això, els criteris per a la infal·libilitat d'aquestes dues funcions del magisteri sagrat són diferents. El magisteri sagrat consisteix tant els decrets extraordinaris solemnes del papa i dels concilis ecumènics i el magisteri ordinari i universal.

El Concili del Vaticà II afirma que: «Per aquest motiu Jesús perfeccionà la revelació mitjançant tota la seva obra fent-se ell mateix present i manifestant-se ell mateix: mitjançant les seves obres i paraules, els seus signes i prodigis, però especialment mitjançant la seva mort i la seva gloriosa resurrecció de la mort i l'enviament final de l'esperit de la veritat.»^[6] El contingut de la revelació divina del Crist, que va ser transmesa pels apòstols, és denominada el Dipòsit de la Fe, i consisteix tant en la Sagrada Escriptura com en la Tradició, com s'escriu a Joan, 21:25 «Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer».^[7]

Segons l'Església, les ensenyances dels papes serien infal·libles quan, i només quan, parla ex cathedra. Els ensenyaments infal·libles dels concilis ecumènics consisteixen en les definicions solemnes dogmàtiques, teològiques o morals contingudes en declaracions, decrets, doctrines i condemnes (tradicionalment expressades en canons i decrets conciliars) dels concilis consistents en el Papa i els bisbes de tot el món.

Un ensenyament de magisteri ordinari i universal és una definició en la qual tots els bisbes (inclòs el Papa) estan universalment d'acord i també és considerada com a infal·lible; i encara que el fidel catòlic ha de creure-ho i proclamar-ho, és possible que decisions ulteriors del magisteri alterin o contradiguin el seu contingut anterior. Segons el Codi de Dret Canònic, "hom ha de creure amb fe divina i catòlica tot allò que es conté a la paraula de Déu escrita o transmesa per tradició, és a dir, a l'únic dipòsit de la fe encomanat a l'Església, i que a més és proposat com a revelat per Déu, bé sigui pel magisteri solemne de l'Església o bé pel seu magisteri ordinari i universal, que es manifesta en la comunió dels fidels sota la guia del sagrat magisteri; per tant, hom està obligat a evitar qualsevol doctrina contrària."^[8]

L'obligació del fidel catòlic és creure i defensar activament tot allò que ensenya el magisteri eclesiàstic sagrat, "amb la plenitud de la seva fe", i també el que ensenya el magisteri ordinari, però amb un grau menor. Als Exercicis espirituals d'Ignasi de Loiola es llegeix: "Hem de tenir sempre per a tot encertat, que el que és blanc que jo veig, creure que és negre, si l'Església jeràrquica així ho determina, creient que entre Crist nostre Senyor, espòs, i l'Església la seva esposa, és el mateix esperit que ens governa i regeix per a salut de les nostres ànimes, car pel mateix Esperit i Senyor nostre, que donà els deu Manaments, és regida i governada la nostra Santa Mare Església."

^[9][10][11]

Mentre que el magisteri de l'església catòlica actualment està ben definit, no sempre ha estat clar com a doctrina. Fins als pronunciaments formals del segle xix, el subjecte de l'activitat magisterial a l'Església era una qüestió de desacord i confusió, i encara, el concepte de la infal·libilitat papal roman en controvèrsia en certs cercles catòlics.

La fundació més bàsica del magisteri, la successió apostòlica dels bisbes i la seva autoritat com a protectors de la fe, va ser un dels pocs punts rarament debatuts pels Pares de l'Església. La doctrina va ser elaborada per Ignasi d'Antioquia, entre d'altres, davant del gnosticisme, exposat per Ireneu de Lió, Tertul·lià, Cebrià de Cartago, Ambròs de Milà i Agustí d'Hipona, i a finals del segle ii va ser universalment acceptada pels bisbes.^[14]

Alguns primers problemes començaren a aparèixer, però, amb l'augment del clergat. Creixeren les crítiques contra els bisbes, i s'intentà que tots els bisbes provinguessin de les comunitats monàstiques, entre aquells que podrien ser els més dignes. Malgrat això, també s'havia desenvolupat dins de l'Església un sentit romà de govern, que insistia en l'ordre a qualsevol preu, i això comportà el fenomen dels "bisbes imperials", homes que havien de ser obeïts per motiu del seu càrrec, no pas per la seva santedat, creixent la distinció entre "home" i "càrrec".^[15]

Malgrat tot això, aquest punt de vista no vas ses universalment acceptat. Una de les crítiques més ferotges contra la corrupció episcopal va ser la de l'influent teòleg Orígenes. Durant tota la seva vida, van ser diversos els escrits d'Orígenes que van ser qüestionats com a dubtosament ortodoxos, i semblava que abraçava la idea d'una autoritat magistral basada en l'experiència teològica en comptes de, o com a mínim al costat de la successió apostòlica.^[16]

Un altre desacord dels primers temps de l'Església al voltant de la manifestació de l'autoritat es manifestà en el Montanisme, que començà com un moviment que promovia el carisma de la profecia. El montanisme afirmava que, entre altres coses, les profecies com aquelles que es troben a l'Antic Testament continuaven en l'Església, i que les noves profecies tenien la mateixa autoritat que l'ensenyament apostòlic. L'Església, però, replicà que aquestes noves profecies no tenien autoritat, i condemnaren el montanisme com a heretgia.^[17] En altres moment, les revelacions privades han estat reconegudes per l'Església, però la mateixa Església continua ensenyant que les revelacions privades estan separades del dipòsit de la fe, i no que es requereix que siguin cregudes per tots el catòlics.

La percepció sobre l'autoritat magistral durant l'edat mitjana és que va ser molt variada. Mentre que va créixer una comprensió més aguda i una acceptació de la primacia del Papa (almenys fins al Gran Cisma), també va haver-hi un èmfasi creixent situat sobre els teòlegs, així com nombrosos dissidents d'ambdós costats.

Durant l'edat mitjana, el suport a la primacia del Papa (espiritual i temporal) i la seva capacitat per parlar autoritàriament en afers doctrinals va créixer significativament. Dos Papes, Innocenci III (1198-1216) i Bonifaci VIII (1294-1303) van ser especialment influents en augmentar el poder del papat. Innocenci afirmà que el poder papal era un dret atorgat per Déu, i desenvolupà la idea que el Papa no és només un mestre i un líder espiritual, sinó que també era un regulador secular. Bonifaci, en la seva butlla afirmà Unam Sanctam que el món espiritual, encapçalat a la terra pel Papa, tenia autoritat sobre el món temporal, i que tots havien de sotmetre's a l'autoritat papal per salvar-se.^[18]

Durant l'edat mitjana les declaracions sobre aquest poder papal eren habituals a les obres dels teòlegs. Així, a finals de l'edat mitjana, Domingo Báñez atribuí al Papa el "poder definitiu per declarar les veritats de la fe", i Tomàs Caietà, d'acord amb la distinció que havia fet sant Tomàs d'Aquino, traçà una línia entre la fe personal manifestada pels teòlegs i la fe autoritària presentada com una qüestió de judici pel Papa.^[19]

Al Decret de Gracià, un codi legislatiu del segle xii, s'atribueix al Papa el dret legal de jutjar en disputes teològiques, però no se li garantia llibertat d'error. El paper del Papa era establir límits on els teòlegs, que sovint estaven més ben dotats per la plena expressió de la veritat, poguessin treballar. Així doncs, l'autoritat del Papa era com a jutge, però no com a mestre infal·lible.^[20]

La doctrina començà a desenvolupar-se visiblement durant la Reforma Protestant i la Contrareforma, iniciant-se mitjançant una declaració formal de la doctrina feta per sant Robert Bellarmino a inicis del segle xii, però no va tenir una gran acceptació fins al segle xix i el Concili Vaticà I.^[18]

Durant l'edat mitjana altres conceptes sobre l'autoritat de magisteri van adquirir preeminència, i malgrat això, inclòs el concepte de l'autoritat de l'expert estudiós, una idea que començà amb Orígenes (i fins i tot abans) i que encara avui té partidaris. Alguns permeten la participació de teòlegs a la vida magistral de l'Església, però encara senyalen distincions entre els poders dels teòlegs i el del Papa i els bisbes; un exemple apareix als escrits de sant Tomàs d'Aquino, que parlà del “Magisterium cathedrae pastoralis/pontificalis” (Magisteri de la càtedra pastoral/pontifícia) i el “Magisterium cathedrae magistralis” (Magisteri de la càtedra magistral). D'altres expressen idees més extremes, com Godfrey de Fontaines, que insistí que el teòleg té un dret de mantenir les seves pròpies opinions davant els manaments episcopals i fins i tot papals.

De qualsevol manera, els teòlegs començaren a adquirir un paper més preeminent a la vida magistral de l'església, demanant-se'ls cada cop més que ajudessin els bisbes com a "doctors" en les seves opinions doctrinals. Per il·lustrar això, al concili de Basilea de 1439, els bisbes i altres membres del clergat eren inferiors en nombre als doctors en teologia.

Malgrat aquesta influència creixent, els papes encara afirmaren el seu poder per reprimir aquells que percebien com a teòlegs "pòtols", mitjançant concilis (com van ser els casos de Pere Abelard o Beranger) i comissions (com amb Nicolau d'Autrecourt, Ockham i Eckhart). Amb l'esclat de la Reforma Protestant el 1517, aquesta afirmació del poder papal va arribar al capdamunt i la primacia i l'autoritat del papat sobre els teòlegs va ser restablerta enèrgicament. Malgrat això, durant el Concili de Trento tornà la col·laboració entre els teòlegs i els pares conciliars, i durant els següents segles que conduïren als concilis Vaticà I i Vaticà II generalment s'acceptà un paper més ampli pels erudits eclesiàstics, tot i que el Papa seguia mantenint una estreta vigilància sobre els teòlegs, intervenint ocasionalment.^[21]

Un pas important en l'autoritat del magisteri de l'Església va tenir lloc entre 1414 i 1418, durant la celebració del Concili de Constança, celebrat durant l'època del Gran Cisma, durant el qual 3 homes (Joan XXIII, Gregori XIII i Benet XIII) reclamaven ser el Papa. Un dels primers decrets d'aquest concili, Haec Sancta, desafiava la primacia del Papa, dient que els consells representaven l'Església, estaven plens del seu poder directament per Crist, i eren vinculats pel Papa en qüestions de fe.^[22] Aquesta declaració posteriorment va ser declarada nul·la per l'Església car les primeres sessions del concili no havien estat confirmades per un Papa, però demostrava que existien corrents conciliars a l'Església contra la doctrina de la primacia del Papa, possiblement influït per la corrupció papal d'aquella època.

La base per la primacia papal va establir-se durant l'edat mitjana, i la idea de la infal·libilitat papal no va introduir-se fins al final d'aquest període, però una declaració i una explicació definitiva d'aquestes doctrines no va tenir lloc fins al segle xix, amb el papa Pius IX i el Concili Vaticà I (1869-1870). Pius IX va ser el primer papa a fer servir el terme "Magisteri" en el sentit que avui l'entenem, i el concepte de "Magisteri Ordinari i Universal" s'establí oficialment durant el Vaticà I. A més, aquest concili definí la doctrina de la infal·libilitat papal, la capacitat del Papa per parlar sense error "quan, actuant en la seva capacitat de pastor i mestre de tots els cristians, compromet la seva autoritat suprema a l'Església universal en una qüestió de fe o moral".^[23]

Posteriorment, ja al segle xx, el papa Pius XII prengué el concepte del Magisteri per definir-lo encara més, declarant que els fidels havien de ser obedients a cada magisteri del Papa, i que "ja no pot qualsevol qüestió de lliure discussió entre teòlegs" un cop el Papa ha parlat sobre un tema determinat.^[24] A més, proposà la comprensió del teòleg com un justificador del Magisteri, que no havia d'amoïnar-se amb la formulació de doctrina nova, sinó amb l'explicació del que ja ha estat establert per l'Església.

El papa Pau VI, d'acord amb aquest punt de vista, i en un discurs pronunciat davant del Congrés Internacional sobre la Teologia del Concili Vaticà II, va descriure el teòleg com un mitjancer entre l'Església i els fidels, confiant-los la tasca d'explicar als laics perquè l'Església ensenya el que fa.^[25]

El debat sobre el Magisteri, la primacia papal i la infal·libilitat, així com l'autoritat magistral en general no ha cessat des de la declaració oficial de les doctrines. Al contrari, l'Església ha hagut d'enfrontar-se a moltes discussions: en un extrem estan aquells amb la tendència a considerar les tècnicament no-vinculants encícliques papals com a declaracions infal·libles i, per l'altre, aquells que es neguen a acceptar de qualsevol manera encícliques com la Humanae Vitae, i que consideren el mateix dogma de la infal·libilitat pontifícia com un pronunciament infal·lible. La situació és complicada pels canvis de les actituds vers l'autoritat en un món cada cop més democràtic, la nova importància donada sobre la llibertat acadèmica i els nous mitjans de comunicació i coneixement. A més, l'autoritat dels teòlegs ha estat revisada, amb teòlegs empenyent més enllà de les estructures establertes per Pius XII i Pau VI i considerant-se ells mateixos simplement com a acadèmics, i no pas al servei de cap institució.^[26]

• Tradició apostòlica
• Catecisme de l'Església Catòlica
• Cúria Pontifícia

• Boyle, John. Church Teaching Authority: Historical and Theological Studies. University of Notre Dame Press, 1995. ISBN 0-268-00805-1. 
• Gaillardetz, Richard. By What Authority?: A Primer on Scripture, the Magisterium, and the Sense of the Faithful, 2003. ISBN 0-8146-2872-9. 
• Gaillardetz, Richard. Teaching With Authority: A Theology of the Magisterium in the Church. Liturgical Press, 1997 (Theology and Life Series, vol. 41). ISBN 0-8146-5529-7. 
• Gaillardetz, Richard. Witnesses to the Faith: Community, Infallibility, and the Ordinary Magisterium of Bishops. Paulist Press, 1992. ISBN 0-8091-3350-4. 
• Sullivan, Francis. Creative Fidelity: Weighing and Interpreting Documents of the Magisterium. Wipf & Stock Publishers, 2003. ISBN 1-59244-208-0. 
• Sullivan, Francis. The Magisterium: Teaching Authority in the Catholic Church. Paulist Press, 1983. ISBN 0-8091-2577-3 (paper), ISBN 1-59244-060-6 (Wipf & Stock 2002 reprint). 
• Gerard Mannion, Richard Gaillardetz, Jan Kerkhofs, Kenneth Wilson (eds.), Readings in Church Authority - Gifts and Challenges for Contemporary Catholicism, Ashgate Press, 2003; 572pp

• La salvaguarda canonica del món de Déu Arxivat 2009-03-20 a Wayback Machine. per Jaime B. Achacoso, J.C.D., Forum Catòlic de les Filipines, Volum II, gener–desembre 2000. (anglès)
• Article Tradició i Magisteri Viu a l'Enciclopèdia Catòlica (1913) (anglès)

• La Veritat en el Magisteri, per Joan Pau II (anglès)
• Església-Tradició-Magisteri, per Brunero Gherardini Arxivat 2012-01-20 a Wayback Machine. (anglès)