De petit va haver d'interrompre els estudis per ajudar la família en la petita empresa familiar de transport. Feia els encàrrecs en bicicleta i així és com s'apassiona pel ciclisme. El 1936 debuta en la categoria aspirants al club de l'Associazione Ciclistica Pratese, i l'any següent passa a la categoria superior.
Aficionat
Malgrat les dificultats provocades per la mort del seu pare el 1937 no abandona el ciclisme i el 1938 passa a la categoria amateur sota els colors de l'equip A.C. Montecatini Terme. El 1939 és seleccionat pels Campionats del Món sobre carretera aficionats, als quals no podrà participar per culpa de la Segona Guerra Mundial. En aquesta categoria va guanyar nombroses carreres, entre elles la Volta a la Província de Milà, el 1940.
El 1948 es dedica a les clàssiques del nord, guanyant en experiència. Així mateix, s'emporta el Giro d'Itàlia en la seva segona participació. Fou una victòria no exempta de polèmica, ja que tot i haver rebut una sanció de 120 segons, aquesta és considerada massa lleugera per la resta de rivals.
Aquesta victòria marca el començament d'un període d'èxits: les seves característiques d'excel·lent rodador i escalador, dotat d'una gran tenacitat, li permeten redreçar situacions aparentment desesperades. Gràcies a elles, s'emporta tres edicions del Tour de Flandes consecutives i dues edicions més del Giro d'Itàlia.
Amb 35 anys aconsegueix guanyar el seu darrer Giro d'Itàlia, rècord vigent de ciclista amb més edat en guanyar aquesta cursa.
Dirigent i seleccionador nacional
En retirar-se com a ciclista va convertir-se en dirigent esportiu. Va ser seleccionador nacional, president de l'Associació dels Corredors i finalment president de la Lliga Professional.
El 2004 va obtenir el Collare d'Oro al merito sportivo (mèrit esportiu) de les mans del President de la República Carlo Azeglio Ciampi.
