|
Enric IV del Sacre Imperi RomanogermànicEnric IV (alemany: Heinrich IV; 11 de novembre del 1050 - 7 d'agost del 1106) fou sacre emperador romanogermànic entre el 1084 i el 1105, rei d'Alemanya entre el 1054 i el 1105, rei d'Itàlia i de Borgonya entre el 1056 i el 1105 i duc de Bavària entre el 1052 i el 1054. Era fill d'Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic (segon emperador de la dinastia sàlica) i Agnès de Poitiers. A la mort del seu pare el 5 d'octubre del 1056, Enric li succeí sota la tutela de la seva mare, que feu concessions als aristòcrates d'Alemanya per obtenir el seu suport. La incapacitat d'Agnès de controlar les eleccions papals, a diferència del seu difunt marit, enfortí el concepte de la libertas ecclesiae durant la seva regència. L'arquebisbe Annó II de Colònia tragué partit de la debilitat de la reina mare per segrestar Enric l'abril del 1062 i governà Alemanya fins que el jove assolí la majoria d'edat el 1065. El 31 de març de 1084 a Roma fou coronat emperador per l'antipapa Climent III. El 1105 el seu fill petit, Enric V el va forçar a abdicar amb el suport del papa Pasqual II. Enric IV fou el tercer emperador de la dinastia sàlica, sorgida dels francs salis de Francònia. Fou un dels sobirans més controvertits de l'edat mitjana, però també un dels més fascinants per les vicissituds a les quals es va enfrontar en un regnat de més de 50 anys, el més llarg de l'alta edat mitjana. L'oposició al papa Gregori VII i la humiliació de Canossa constitueixen un dels punts àlgids de la Querella de les Investidures. BiografiaCoronació i interessos al regne d'HongriaL'any 1056 va morir Enric III i automàticament Enric IV es va convertir en rei germànic sota la regència de la seva mare i després de l'arquebisbe Anno de Colònia i Adalbert de Bremen. Va arribar a la majoria d'edat el 1065 i durant tot el regnat va intentar consolidar el poder del monarca i de l'emperador, amb el suport de les ciutats i va combatre els saxons. Va donar suport al rei Salomó d'Hongria, que havia derrocat la seva germana, la princesa Judit, i aquest fet implicava la possibilitat d'obtenir el vassallatge del regne d'Hongria a l'Imperi. Després de la mort del pare de Salomó, el rei Andreu I d'Hongria, el seu oncle, Bela I, el germà d'Andreu va pujar al tron i va governar entre 1061 i 1063. Quan va prendre el poder, Salomó es va veure obligat a acudir a demanar la protecció d'Enric IV i va retornar el 1063 amb els exèrcits germànics per recuperar el tron. Després de la victòria, fou coronat després que Bela morís accidentalment quan es va despendre el capçal del seu tron i li va caure a sobre. El suport d'Enric IV a Salomó es va debilitar amb el pas del temps, però va aconseguir mantenir el vassallatge d'Hongria. Davant d'aquest fet, els dos cosins de Salomó, Géza I i Ladislau I, van portar a terme diverses campanyes contra el rei hongarès, que finalment fou desposseït el 1074, i Hongria va deixar d'estar en perill de ser envaïda per l'Imperi. La querella de les investidures contra Gregori VIITemps després, Enric IV també va intentar reforçar el poder a través de la provisió de beneficis i càrrecs eclesiàstics, cosa que va motivar un dur enfrontament amb el papa Gregori VII el gener de 1076, quan Enric IV va convocar el Sínode de Worms. En aquest concili va derrocar el papa, que un mes més tard recuperava el poder i excomunicava l'emperador, que va haver de reconèixer l'autoritat de Gregori VII al Castell de Canossa aquell mateix any. Fou l'inici del conflicte entre el papa i alguns monarques cristians durant l'edat mitjana i que es coneix com a Lluita de les Investidures. Els prínceps alemanys, encapçalats per Rodolf de Suàbia[1] i Hermann de Salm, no van acceptar que Enric IV recuperés el títol imperial i van iniciar una lluita contra seu. L'emperador, de nou, es va enfrontar amb el papa i fou excomunicat per segona vegada i llavors Enric va nomenar l'arquebisbe de Ravenna com a papa amb el nom de Climent III i es va fer coronar emperador per aquest el 1084. En paral·lel a tot aquest afer, el 1091 el rei hongarès, Ladislau I, va conquerir Croàcia. La germana de Ladislau, que havia quedat viuda després de la mort del rei croat Zvonimir i sense hereus, va provocar la intervenció de Ladislau. El papa Urbà II es va oposar a aquesta conquesta que en canvi va tenir el suport d'Enric IV. Durant els darrers anys del regnat va haver de fer front a diverses revoltes, en les quals també hi va trobar el seu fill Enric V i la seva segona esposa. El 1105 la dieta de Magúncia el va obligar a abdicar i un any més tard moria a Lieja. Família Avantpassats
Núpcies i descendènciaEs va casar a Trebur el 13 de juliol de 1066 amb Berta de Milà, filla del marquès Odó I de Savoia i Adelaida de Susa. Van tenir els fills següents:
A la mort de Berta el 27 de desembre de 1087, Enric IV es va casar de nou el 14 d'agost de 1089 amb Adelaida de Kíev (també anomenada Praxedis o Eupraxia) (nascuda el 1071 i morta el 10 de juliol o l'11 de novembre de 1109), filla del gran duc de Kíev Vsèvolod i vídua del comte Enric III de Stade, que el 1082 havia estat nomenat margrave de la Marca del Nord. Aquest enllaç fou estèril i el 1095 es van divorciar i Adelaida es va retirar a un monestir de Kíev. En les artsLa tragedia Enric IV de Luigi Pirandello dibuixa un personatge de la primeria del segle xx que s'imagina que és Enric IV, una obra que explora temes com la identitat, la realitat i la ficció.[2] Marco Bellocchio en va fer el film Enrico IV.[3] Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg)
.svg)